26 de setembre de 2010
Doncs sí, sí que pintava un altre avió per anar a veure els orangutans, sí. Per arribar a la reserva de Tanjung Puting hem hagut de comprar un bitllet (vaja dos) amb la companyia KalStar fins a Pangkalan Bun (parenostrequeesteuenelcel...).
A l’agència on els hem comprat, no en quedaven pel dia 27 o sigui que hem hagut d’allargar la nostra estada a Banjarmasin un dia més (jeje, quina gràcia). I hem comprat també el bitllet per anar a Java. Però no existeix vol a la ciutat de Yogyakarta (que és la nostra destinació javanesa) i hem hagut de comprar des de Pangkalan Bun a a Semarang amb la companyia Trigana (jesusitodemivida), on agafarem un bus i 4 hores després a la nostra destinació.
Finalment hem pillat un tour de 4 dies/3 nits per la reserva natural en un klotok que és un barquitu d’uns 8 o 10 metres d’eslora i on menges, dorms, etc. Hi anem nosaltres, el capità, el guia i un cuiner, i no ens va quedar clar si un mecànic o el cuiner també és mecànic, o el capità cuina al mecànic o el mecànic guia michelin per la cuina... o sigui, que ja es veurà. Calma, molta calma...
Tothom diu que és fantàstic i tothom diu que segur es veuen orangutants. Oju que no passi com amb els ossos l’any passat que tot i ser molt fàcil els únics que vàrem veure va ser els dels adhesius de “be aware with bears”. Que segur que s’havien extinguit mentre nosaltres hi erem. Tot i que sorprenentment els han vist després....
Banjarmasin és una ciutat l’òstia de catxonda. Ningú, repeteixo per si no s’ha entès: NINGÚ, no parla anglès. Com a molt el xapurrejen (al nostre hotel -4 estrelles-; a la companyia de viatges –i molt, però molt justet- i poc més). És molt difícil fer-se entendre. I això és perquè és una ciutat en absolut turística (nosaltres després de tres dies només hem vist dos occidentals i a l’hotel, no per la ciutat). Això té les seves dificultats (llengua, menjar, comoditats), però té els seus avantatges: la gent és absolutament encntadora: et saluden pel carrer, et llencen petons amb la mà – de veritat, no exagero, tothom et somriu... És realment maco.
Les dues o tres coses que es poden fer ja les hem fet, a saber:
 |
| passejant pels canals de Banjarmasin |
Anar a visitar el mercat flotant: és clar, riu, canals... vida a l’aigua. Hi ha mercats al mig de l'aigua, però estan despareixent perquè cada vegada el comerç es fa més a terra ferma. O sigui que el nostre guia ens ha portat a un a les 05:00 del matí que hem hagut de fer una hora i mitja de camí en la piragua. I quan hem arribat molt xulo: tot de dones –cadascuna amb la seva barca- venent de tot, especialment fruites i vegetals. Vestides amb la seva roba borneana, els seus barrets enormes pel sol (avui l’hem vist una estona per cert. El sol, dic).
Un temple budista xinès: res, vist en dos minuts i res d’especial.
Sortosament aquest cap de setmana hi ha hagut les festes de l’aniversari de la ciutat, una mena de Festa Major, i el guia ens va portar a veure un mercat de productes artesanals, de menjars i una desfilada de barques pel riu amb forma de dracs, casetes, etc. Totes il·luminades. Va ser molt xulo.
Però aquesta tarda entre que l’Elisa no es trobava massa bé i ha diluviat ens hem quedat a l’hotel, llegint, dormint i –la veritat- fotent-nos una mica de sentiment.
C’est la vie...
Com que demà encara ens hi hem d’estar i la ciutat ja no dóna més de si. Anirem amb el guia (l’estem fent d’or) a una població de mines de diamants a un parell d’hores de Banjar (com li diuen aquí).
27 de setembre de 2010
 |
| miners buscant or |
La veritat és que les condicions són dures, però menys que les de Xile, per exemple. Si troben un diamant de menys d’un milió de rúpies (ara hi tornem) en donen un 15% a l’amo de la terra i la resta se’l reparteixen entre l’equip de miners que l’ha trobat. Si el diamant passa d’un milió 15% per propietari de la terra, 15% per l’inversor i el 70% a repartir. És clar que poden semblar diners, però les eines se les paguen ells, no cobren un salari, en fi: res de nou sota el sol.
Hem visitat també un taller de tallatge i pulimentació de diamants i un mercat d’aquells guapos: verdures, peix, bèsties diverses, espècies per tot arreu. La putada: molta humitat, molta calor i era les darreres hores del mercat, o sigui que moltes restes orgàniques escampades per arreu. Conclusió: moltíssima pudor.
Hem acabat la visita de tornada a Banjarmasin visitant les dues darreres cases que existeixen fetes a la manera tradicional. Guapes. En una d’elles hi viu un imam, a l’altre una besneta del darrer sultà de Banjarmasín que té........ 100 i escaig anys. IMPRESSIONANT. Us asseguro que me la podia posar a la butxaca!
De moment d’Indonèsia podem destacar dues coses. A saber i per ordre:
Són moooooolt baixets. Però molt. A banda de que em vaig fotent cops a tot arreu i quasi em “degollo” amb tota mena de fils, cables i demés, la gent us asseguro que em miren pel carrer i m’assenyalen rient i fent gestos de “juer, és el Gulliver”. Fins i tot l’Elisa està força per sobre de la mitjana. Avui pel mercat, per exemple, anava caminant amb el cap tort al més pur estil “mare del rei Borbó” per no tocar el sostre.
Els diners: tot és caríssim???? Home, un plat de fideus d’aquests pot costar –depén del lloc- al voltant dels 20.000 pistringuis (bé, rúpies indonèsies, però mola molt més pistringuis, no?). Una excursió d’un dia transport, menjar, entrades i begudes incloses val 1.000.000 de pistringuis...
Però és que un euro són 11.650 pistringuis!!!!! Ja, ja, ja. Som milionaris!!!!!!!!!
Una birra de 650 cl, val 85.000 pistringuis. Això sí és car, però estem en un país musulmà i no se’n troben, només a l’hotel que sí és car!!!!
Demà al parc a veure els orangutants. I el proper dia ja us explicaré el què. També us explicaré el què això de l’islam asiàtic d’aquesta gent. Una pista: les noies que porten el mocador al cap (moltíssimes) fan molta gràcia quan van en moto i a sobre s’hi posen el casc.
És, si més no, xocant!
És, si més no, xocant!
