I want to wake up in that city that doesn't sleep (NY II)

Efectivament Nova York mai no dorm. Sempre hi ha alguna cosa interessant a fer, sempre hi ha gent al carrer, sempre, a tota hora.

Nosaltres hem fet alguns dels indispensables, només hem estat quatre nits, impossible de veure-ho tot, però tot i així, amb força de voluntat, poc dormir, cames de ferro i menjant pel carrer a banda de passejar molt hem vist:

Museus: anar a NYC i no veure el MET (Metropolitan Museum of Art) o el MOMA (Museum Of Modern Art) és un dels pecats que no hem volgut cometre. La qual cosa és una bogeria perquè són dos senyors museus. El MOMA ja és prou gran, però el Metropolitan és una animalada. Nosaltres hem estat "només" tres hores i amb prou feines hem vist la pintura europea dels segles XIX i XX (i hem deixat de banda l'art egipci, el romà, el medieval, l'americà, l'escultura, etc, etc). I vinga Van Gohgs, Picassos, Mirós, Dalís, i tots els impressionistes francesos i Pollok, Klimt,Mondrian, Warhol... I al MOMA tres quarts del mateix i molt d'art contemporani. I a més com que som així de xulos, encara hem visitat la Frik Collection (pintura dels s.XVI a inicis del XX) i el Whitney Museum (art contemporani pur i dur). En fi.. déu n'hi do perquè cada entrada a museu val un promig de 20$. Però quins museus i quines obres: la nit estelada, l'autorretrat i els camps d'oliveres de Van Gohg, les senyoretes d'avinyó, la perduració de la memòria, el retrat de Mao...

Anar fins a Liberty Island. Aquesta visita té dos objectius: el primer veure la celebèrrima estàtua de la llibertat. D'entrada tothom comenta que a les pel·lis sembla més gran. Home, com a estàtua déu n'hi do: fa 46 metres d'alta. El que passa que com que en aquesta ciutat això de les alçades és tan bèstia, doncs com que sembla petita. A més des de fa diversos anys no es pot accedir ni a la corona ni a l'interior de l'estàtua. Tot i així, estar als peus de monument no deixa de tenir una certa gràcia. i és que l'hem vist tantes vegades per tot arreu...

Però si mai feu aquest viatge i aquesta visita agafeu el darrer ferry, el de les 15.30 hores, perquè llavors la vista que es té a les 17.00h, quan el sol es pon (i surt el darrer vaixell de tornada), de l'skyline de Manhattan és, realment, espectacular. És una d'aquelles imatges que t'enduràs, per sempre més, gravada a la retina. És preciós. El curiós del cas és que no tens la impresió d'estar veient un constructe humà, no tens la sensació d'estar observant una col·lecció d'edificis. Sembla realment que el que veus és quelcom que ha estat sempre, quelcom que saps és artificial, però que sembla natural. Ho sé, és difícil d'explicar. Però és, realment, sensacional.

I seguint la nostra tradició de gaudir de la música en aquest viatge, una possibilitat era visitar un club de jazz, com el Blue Note, però no ha pogut ser. ni el temps ni la nostra malmesa economia ho ha permès. Entre d'altres coses perquè hem anat a veure dos musicals de Broadway. I dos dels clàssics. Dos dels bons. Dos dels fenomenals. Dos dels més grans.

En principi vam treure entrades per Chicago, perquè és dels més coneguts i perquè sabíem que la música ens agradaria molt. Chicago és molt entretingut: comença amb la peça All That Jazz i és un seguit de cançons de jazz, de coreografies originals i genials del Bob Fossey, d'interpretacions vocals excel·lents i una orquestra de jazz monstruosa (amb dos trombonistes brutals). I tot, evidentment, en rigorós directe. Aquí no hi ha trampa ni cartró. A més les funcions duren dues hores i mitja (amb un descans d'uns 15 o 20 minuts). Ens va encantar. Chicago, a més a més, té un punt humorístic molt divertit. Vaja, que vam passar una gran nit.

Però ens vam quedar amb ganes de més. I tot i que l'oferta és descomunal (actualment, només a broadway hi ha una vintena ben bona de musicals en marxa), jo tenia moltes ganes de veure The Phantom of the Opera. però hi havia una pega: l'Elisa ja l'havia vist feia 14 anys quan va estar a NYC pel cap d'any. He dit una pega? Nooo... amb ella mai hi ha pegues: cap problema i a treure entrades per The Phantom of the Opera per dissabte nit.

És difícil d'explicar l'experiència. Evidentment l'obra és realment excepcional:l l'argument preciós i ben treballat, la banda sonora meravellosa (és del mestre Andrew Lloyd Webber), l'escenografia sensacional (com a l'escenari d'un teatre es poden fer aquests invents i aquesta espectacularitat?). Però el que més ens ha impressionat, sense cap mena de dubtes, ha estat la interpretació dels cantants. Realment genial. De fet, l'actor que fa de fantasma regala al públic una de les escenes més boniques i entendridores de l'obra quan canta The music of the night. La pell de gallina és inevitable. L'emoció també. Però per emocions l'escena final quan el fantasma desapareix i quan entre aplaudiments del públic van sortint els actors. evidentment el fantasma surt el darrer i llavors el públic ens hem posat de peu i hem estat aplaudint una bona estona (això de sortir diverses vegades a saludar no es porta aquí). I és que el noi ho ha brodat. Sincerament penso que és la vegada que més m'he emocionat veient un espectacle.

Després d'això, a sopar, sí, a les 23.00h que a qualsevol altre lloc és impossible, però no a New York. Hem sopat a Carmine's (un dels llocs típics de Broadway) i hem hagut de fer 45 minuts de cua (a aquestes hores!). Els plats valen 30$ i no és cap ganga, no? O sí? DOncs sí, perquè els plats estan pensats per entre 3 i 4 persones. O sigui que si demanes un plat de pasta i aigua (als EUA no te la cobren, però és de l'aixeta -tot i que a NYC és sorprenentment bona) sopes per aquest preu.Total que hem acabat sortint a l'1 de la matinada i Broadway està a rebentar de gent. I és que New York és ben bé la ciutat que mai no dorm.

I a l'endemà abans d'anar a l'aeroport encara hem tingut temps d'anar a Harlem a veure una missa afroamericana, Amb el seu reverend cridant, el seu públic responent Oh yeah, that's right, etc., les seves senyores vestides de diumenge amb el seu barret, el seu cor, el seu grup de gospel i les seves dues hores de durada! El que és cert és que volíem anar a l'Abyssinian Church, on diuen que tot és molt espectacular i no s'extranyen de rebre turistes, i gràcies a que fèiem tard i al nostre impagable sentit de l'orientació hem acabat a la Mother African Methodist Episcopal Zion Church, on tot és molt més senzill, però també hi ha una bna quantitat de blanquets fent el guiri (i alguns d'ells, vaja, molts, marxan a mitja missa quan ja consideraven que en tenien prou de l'espectacle).Nosaltres no. Nosaltres sencera. I això que enteniem justet el que ens deien... El cas és que resulta que aquesta església va ser la primera en que es van organitzar els afroamnericans als EUA. I nosaltres que hi hem acabat de rebot!

En fi, que tot el que comença acaba i tot el que puja baixa. La nostra estada a NYC finalitza i també el nostre viatge per l'est i el sud dels EUA. I amb això també finalitza el blog fins al proper viatge. On serà? Ja ho veurem, ja li estem donant voltes al tema. El que és segur és que per poc que sigui, d'aquí a, més o menys, un any hi tornarem!


Merci a tots el que l'heu pogut anar seguint. Espero que us hagi agradat prou com per a que no em torneu a demanar que torni als mails inacabables.

Salut!

PS: per poc que pugueu, aneu a passejar per Central Park a la tardor. Només això ja es val una visita a aquesta gran ciutat.

I want to be a part of it, New York, New York (NYC I)

Una cosa que no us vaig comentar de Miami: així que arribes ja pots agafar l'anglès (la llengua, no el senyor), embolicar-lo, fer-li un llacet i au, a la butxaca. A Miami més de 70% de la població parla castellà. De fet hi ha molts moments del dia en que no sents ni l'anglès pel carrer. És més, el que es parla és castellà amb accent de Cuba. I es mengen plats cubans, es pren cafè cubà, s'escolta música cubana, etc. Saps que estàs als EUA perquè sí, perquè no n'has sortit, però no ho sembla.

El cas és que viatjar de Miami a Nova York, així de sopetón, té dos grans inconvenients. En primer lloc, ja ho hem comentat, l'aeroport. En segon lloc la temperatura: tot i que el primer dia no va fer gaire fred, el temps s'ha anat girant i ja fot un fred que esgarrifa i, sobretot molt d'aire (ens ha caigut fins i tot aiguaneu).

Però més enllà d'això, deixar la Big Apple, pel final d'un viatge de cinc setmanes té altres conseqüències. A saber: es descobreix el límit esotèric que pot arribar a tenir una tarja de crèdit. Nova York és molt més cara que la resta del país. Però molt (ens han arribat a demanar per un paquet de tabac, per exemple, 16$!). Una altra conseqüència:si et pensaves que fins ara havies caminat, a New York acabes el dia que les soles de les botes treuen fum. Més: us comentava que els downtown de les ciutat a partir de les 17.00h estan abandonats, oi? Aquí és tot el contrari, passejar pel Midtown de Manhattan a partir d'aquesta hora és una bogeria de gent. I, encara: acostumats a l'amabilitat de la gent dels pobles, però també de les grans ciutats, que hem visitat (on tothom et somriu, parlen amb tu, et tracten com un reietó...) a la "ciutat que mai dorm" tothom passa de tu. Però més enllà d'això, és que molts dels dependents que ens han atès a molts llocs, són absolutament antipàtics... Per tot això, més val començar un viatge llarg pels EUA aquí, i després anar cap a un món molt més relaxat.

Nova York és gran, molt gran, enorme. En tots els sentits.

La ciutat està dividida bàsicament en 3 zones: Manhattan, al nord Harlem i Bronx i a la banda esquerra de Manhattan, a l'altre banda de la badia, Brooklyn i Queens (a l'altra banda del riu Hudson, a la dreta de Manhattan ja hi ha New Jersey). Nosaltres només ens movem per Manhattan que és dividit en tres: Uptown (on estem allotjats) a les dues bandes de Central Park, Midtown amb l'epicentre a Times Square, Broadway, el Moma, 5th Avenue, Empire State Building... i el Downtown amb Financial District, Wall Street, els molls, l'estàtua de la llibertat, el pont de Brooklyn, China Town, Little Italy, Soho, Triveca, etc. Tot això (i altres barris que em deixo), només a Manhattan. El que us deia: MOLT GRAN.

Tot el que us puguin dir de New York és cert. tot el que heu sentit és veritat. La ciutat és encantadora i espantosa. Es fa estimar i odiar. T'hi quedaries a viure i marxarien immediatament. I sobretot, sobretot, mai te l'acabes. Nosaltres hi hem estat quatre dies (una misèria) i déu n'hi do les coses que hem fet. No hem parat. Ens fa mal tot. I marxes amb una sensació de "hòstia, això i això i allò no ho hem vist" espantosa.

Hem fet allò més típic que tothom fa, però que cal fer: passejar per Central Park (una delícia a la tardor), passejar -i desquiciar-nos- per Times Square, Broadway i la 5a avinguda, baixar fins a Wall Street i el Financial Distric (espectacular veure els brokers amb el seu vestit armani dinant un hot dog al migdia drets al carrer amb un moment de res, fumar i tornar-hi). La veritat és que passejar pel districte financer és impressionant i marejador. La ciutat és plena de gratacels dels del final de Central Park fins al mar, però aquí a Wall Street els carrers són realment molt estrets i la sensació ésde vertigen. No fas més que alçar el cap i al·lucinar. A més a més, evidentment fa més fred que a la resta de la city perquè mai no hi toca el sol! Per arribar a Wall Street hem creuat el Soho (encantador, una mica snob, una mica cregudet), Little Italy, de la que ja només en queda el nom perquè està sent xuclada per China Town. Que és increïble: és Xina al mig de NY. Tot en Xinès, tot productes xinesos (granotes vives incloses) i que tothom parla Xinès. Però és que no parlen anglès. He demanat a unes dones que repartien on podia comprar aigua i cigarrets i hem estat parlant una estona: elles en xines, jo amb el meu anglès i al final, ens hem fotut a riure tots perquè semblava una escena dels germans Marx.

Si a Washington vam estar a un dels centres de poder polític mé simportants del món (o el més important), aquíi hem estat al centre més important de poder econòmic i que, de fet, és el que li marca la pauta a l'altre, és clar. Òbviament, també ens hem trobat als indignats acampats a Wall Street. La borsa, contràriament al que imaginava, és un edifici petit. Vaja, sembla petit entre les bèsties que té al costat.


Aquesta foto de la dreta és de la Ground Zero (zona zero) on hi havia les torres bessones. Després d'anys de discutir què fer-hi, que si un centre cultural per la pau, que si un espai multireligiós, que si... Han acabat construint dues torres enormes (no tant com les nateriors, però) destinades a despatxos i a negocis. I és que sembla que no n'aprenem . No era això companys, no era això.
 

A la propera entrada de NY (i, ara sí, última d'aquest viatge) us parlaré de música. Concretament de musicals de broadway. dels dos que hem vist. Sí dos (la meva entitat bancària deu riure molt pensant en mi).

Què collons Miami ni que Florida Beach...

Miami.

Què s'hi pot fer a Miami?

Què és Miami?

Val la pena, Miami?

A veure si anem a poc a poc que encara prendrem mal.

Miami és una enorme urb en expansió constant. Un mar de gratacels abocats a la Biscayne Bay. Un espant. Entrar-hi en cotxe ha estat un suplici per l'Elisa. A banda de que hi ha uns excalestrics horrorosos per accedir-hi, la caravana ha estat, senzillament, sensacional.

Però nosaltres, com el 99% de la gent no hem estat allotjats a Miami, sino a Miami Beach que no és un barri de Miami, com jo em pensava, no. És una ciutat ancorada a una illa just davant del que és Miami pròpiament (si és que és res).

Nosaltres a Miami només hi hem anat un matí. En principi volíem anar a Little Havana (o Calle Ocho) que és on hi havia l'aglomeració de cubans que vam marxar de la seva illa. Però tothom ens ho ha desaconsellat tant (que no hi ha res, que ja no és el que era, que si patatim, que si patatam...) que al final els hem fet cas i hem anat a Bay Side que segons ells és un lloc molt maco. Lleig no és, això segur, però és que quan els americans et diuen que un lloc és molt maco i que és molt agaradable per anar a passejar, volen dir: un centre comercial amb botigues "pijes" i restaurants de diversa índole. Aquest però és al port esportiu i, a banda d'una pijada, s'ha de reconèixer que desagradable no és, no.

Per tant ens hem quedat a Miami Beach. Què s'hi fa? Res. Vaja sí, sis coses: lluir cotxe o moto, lluir modelets, lluir cos, prendre el sol  i comprar, comprar i comprar...

Miami Beach és força gran, però la zona famosa es concentra als voltants de South Beach, barri que donà nom a una famosa dieta i amb això ja està tot dit: models guapos i guapes, corrent o patinant per l'avinguda davant de la platja o prenen el sol (banyar-se no sé si es banyen gaire, perquè nosaltres hem trobat dies amb força vent i l'aigua estava molt moguda  duia un munt d'algues). És clar que aquesta gent cultiven el seu cos per algun motiu. Probablement el motiu sigui portar la roba que porten. I quan dic roba és un eufemisme. La veritat és que la diferència entre roba i el no res és difícil d'analitzar.  Tampoc ens queixarem per això, la veritat.

Una altra cosa destacable de la ciutat són els edificis estil Art Déco. N'hi ha, en total, més de 1.200. És un estil més o menys contemporani del modernisme, peròp basat molt més en el cubisme i el racionalisme. És a dir, molt més sobri en les línies, la decoració, etc. Per a que ens entenguem, a mi em recorda els decorats de la sèrie aquella de dibuixos de quan era petit que es deia "Los supersónicos" i que era una família que vivia en una ciutat del futur (la recordeu?). També em recorda molt, no sé per què, els motels de les pel·lícules americanes antigues...

L'altre esport que es practica a la ciutat és prendre coctails. Nosaltres, com que no estem entrenats, i per no tenir "agulletes", només l'hem pràcticat la darrera nit. El cas és que són cars -molt cars- (d'altra banda com tot l'alcohol a aquest cony de país). Però és que són mida palangana. Mare meva... no m'extranya que agafin les turques que agafen.

Però abans, calceu-vos per l'aberració, per la subnormalitat, pel súmum de la capacitat humana de ser desagradable: l'aeroport de Miami. En arribar per a fer el check in ens trobem unes màquines que cobren 25$ per fer-lo. Demanem per a poder fer-lo de manera manual, com sempre, i ens enviem a l'altre punta de la terminal o ens diuen que no que tornem d'on venim. I resulta que només es pot fer d'aquesta manera. Pagues 25$ i t'inclou la maleta (si en portes una segona són 35$ més), Per tant, dues pesones: 50$. Llavors la màquina dels collons et dóna dos seients aleatòriament. Separats. Si els vols junts, només pot ser a una zona de l'avió que, mira tu, costa 14$ cada seient. Junts: 28$. I quan ens pesen les maletes, la d'Elisa es passa 2 quilos del permès: ens volen cobrar 100$ per excés d'equipatge. Au, desmunta maleta i carrega coses a la bossa de mà. Amb la meva: exactament el mateix... En fi, tota una creu perquè, a més a més, les paies que ens han atès, ho han fet amb una cara de pocs amics realment desagradable tot plegat.
En fi, que, de veritat, Miami és bastant prescindible a no ser que vulgueu visitar els Everglades o descansar uns dies abans de la bogeria de Nova York. Però llavors no feu com nosaltres i descanseu de veritat.

Propera (i darrera estació) New York, NY.

Everglades NP

Everglades National Park (NP) és, com tot en aquest país, enorme. De fet, si deixem de banda Alaska, aquest és el tercer parc natural més gran dels EUA després de Yellowstone i de Dead Valley. Bé, el cas és que jo tenia moltes ganes d'anar-hi. No està gaire lluny de Miami (de fet, el pre-parc comença a les afores de la ciutat, just on els investigadors del CSI sempre troben els cossos mig devorats pels caimans).

El parc és d'allò més curiós. Tots ens pensem que trobarem de seguida pantans i manglars i no. Sí que n'hi ha, és clar, però al sud. A veure si em sé explicar:

De nord a sud, el parc comença sent una enorme extensió de praderia inundada. L'origen antigament era en un llac que s'inundava a l'època de pluges i començava a expulsar l'aigua restat que, a poc a poc, anava lliscant per aquesta extensió de més de 120 milles de llarg per 80 d'ample.

Actualment l'aigua mai no desborda el llac (l'enorme dimensió de l'àrea metropolitana de Miami n'agafa moltíssima) i tot el procés es controlat pels humans, però respectant els cicles estacionals. Aquí al parc, de maig a desembre plou cada dia. La resta de l'any no cau ni una gota i es seca tota aquesta inundació.

A mig parc, la plana inundada comença a trobar petites depressions que s'omplen d'aigua i la mantenen durant tot l'any. Això converteix, durant l'estació seca, aquests mini llacs en el refugi de tota mena de bèsties: peixos, moltes aus de canyissar, alguns mamífers i el rei d'aquest parc: caimans a tort i a dret (però també un munt de serps, tortugues, etc.). Això sí, la bèstia més abundant, sense cap mena de dubta, del parc és el "puto mosquit".

És realment impressionant veure que les bèsties, especialment els ocells no tenen gens de por dels humans. Et pots trobar diversos tipus d'agrons, martinets, voltors, anecs, fotxes... tranquil·lament a un metre teu i tan amples (sempre i quan no facis moviments gaire bruscos, és clar).

En fi, una passada per aquells que ens encanta mirar als nostres amics alats. Si mai visiteuel parc, però, mireu de fugir dels grups organitzats o visites guiades, que sempre fan més soroll que una escampada de bisonts.

Més avall l'aigua dolça comença a trobar-se amb la salada del mar fins arribar a Flamingo, el punt més meridional dels Estats Units continentals i formar la badia de Florida. Aquest és el regne dels manglars i la imatge més típica que podem tenir dels Everglades. Ams les seves aigües salines, aquests arbres tan especials que sembla que clavin els dits a l'aigua i els seus dos habitants més famosos i difícils de veure. Els cocodrils americans (no confondre amb els caimans, bastant més petits, més foscos i que viuen a l'aigua dolça) i una bèstia realment especial i pràcticament impossible de veure a tot el planeta: els manatís (de fet, que jo sàpiga, només n'hi ha a l'Amazones, aquí a la Florida i al delta del riu Yang Tzé a la Xina -ara no sé si en algun punt de l'Àfrica també n'hi ha-).

I finalment arribem al mar amb les seves illetes, les seves aus marines (destacar els enormes pelicans), els seus dofins, taurons, etc.

La veritat és que nosaltres no teníem gaire clar quant de parc visitaríem perquè a més a més, ens anava fent pluges que, sense ser fortes, emprenyaven una mica a l'hora de fer els passejos que marca el mapa del parc. Particularment, va haver un moment del dia que em va fer mandra arribar fins a Flamingo (a dues hores al sud de Miami). I l'Elisa em va convèncer d'arribar-nos-hi, que valia la pena fer la visita sencera. Sort, perquè vam poder veure el cocodril americà i, senyors i senyores, una cosa que jo pensava que mai a la vida veuria: un manatí! (sort que viatjo amb l'Elisa!!!)

 

PS: sabeu quina és la bèstia viva més propera als manatís? Doncs... els elefants!

de Florida ni em ve ni em sé cap cançó...

Sortim de Nova Orleans cap a Florida i tan tranquils que anàvem. Vaja, que anava. Quan amb traidoria, sense avís, sense que el "Senyor Google" m'avisés, em trobo al del mig de la ciutat amb un braç del Mississippi navegable. O sigui que com que hi ha de passar vaixells per sota.... ualaaaa el pont que s'aixeca a munt amunt. Suor freda, palpitacions, mans suades, garrativament generalitzat, però va... el passo. Acte seguit passem el llac que delimita la ciutat pel nord, i tot i que comença com el dels aiguamolls, al final... ualaaa el pont que s'aixeca amunt amunt. Els mateixos simptomes d'ansietat... però va, també el passo. I quan pensava que ja estava tot, que ja tornava a estar a terra ferma... ualaaaaa un altre pont. PROU!.
Em planto a la "cuneta" amb dos collons i l'Elisa agafa el cotxe. I de fet, entre la paranòia dels ponts i que, escolta, de copilot no s'està gens malament, pràcticament el condueix ella fins a Miami. O sigui que de les 4.200 milles (6.720 km) que hem fet aquest any, la "doc" n'ha fet pràcticament 1.000 (fa dos anys, de 5.000 milles en va fer 0!).

En fi... la primera nit a Florida la passem on the road a les afores de Tallahassee, la capital de l'estat. Res, només un descans per continuar l'endemà cap a Saint Agustine a la costa atlàntica. Per això i per passar el Halloween a una espectacular bogaderia. Nosaltres sí que sabem el que és fer festes! En fi, que a l'endemà i com que de ressaca no en tenim cap a la costa. Hi ha diverses pistes que ens indiquen que arribem a la península de La Florida: canviem pins i altres arbres per palmeres, comencem a veure a les carreteres els senyals d'evacuació en cas d'huracans, comença a fer més calor que a la resta del que hem visitat i, finalment, la pista definitiva: tenim tota la sensació d'arribar a Amèrica Llatina (hi ha un compendi de tots els colors, totes les parles, tots els menjars, etc. que es poden trobar al sud de Rio Grande).

Saint Agustine és un poble fundat dels espanyols al sXVI. I val a dir que té tota la pinta de poble colonial. És força bonic, arreglat, té la seva part històrica... De fet va ser el primer assentament europeu als Estats Units. O sigui que podem dir que és la ciutat (o poble) més antic dels EUA que ha estat habitat inenterrompudament. Tot i que és bastant temàtic amb demostracions de com es disparava un canó, una autèntica taverna, una autèntica casa, una escola d'època, etc. no resulta carregant. L'única cosa que carrega especialment (a mi molt) és que per tot arreu hi ha banderes espanyoles. I és que se senten espacialment orgullosos dels seu passat. També té un castell que és clavadet al Castillo del Morro de La Havana (més petit, això sí). I el cert és que, realment, la sensació és una mica de dejà vú. El curiós és que, tot i que La Florida la va "descobrir" Ponce de León (que anava al segon viatge amb Colom) perque buscava la font de l'eterna joventut que els indins de La Española (actual República Dominicana) li havien dit que estava per aquí, la ciutat la va fundar Pedro de Avilés pocs anys després.

Finalment, després de dues nits a Saint Agustine, posem rumb a Orlando. Vaja, ens passem la ciutat de llarg perquè el nostre objectiu són els parcs temàtics. I aquí el problema:  només dos dies i 6 parcs temàtics (quatre de Disney i dos d'Universal) i un munt de parcs aquàtics i altres enormes atraccions. Tenim clar que a Màgic Kingdom de Disney hi anirem (el de Disney de tota la vida, el del castell de la Ventafocs, per entendre'ns), pel segon dia... ja decidirem.

Magic Kingdom és sensacional. És cert que és multitudinari (i nosaltres hi anem un dijous de novembre, o sigui, no en temporada boja). És cert que és, segurament, el parc més infantil (i ja ens està bé). És cert que hi ha atraccions amb un cert regust "retro" (el tren de la bruixa de Blancaneus, un concert de country interpretat per óssos que són autòmates animats, l'atracció Pirates del Carib -que és d'on va sortir la idea de fer la pel·li-, l'illa de Tom Sawyer, etc).

Però també és cert que és absolutament encantador. Que veure les cares de la canalla a mesura que es troben en Goofy, la Blancaneus, el Pluto, etc, és una delícia. Que les ambientacions són absolutaments fascinants i estan realment ben fotudes (el racó del Mississippi, els del Far West i el del port pirata són increïbles). I els espactacles són realment increïbles. A banda dels petits espectacles que fan a mode d'atracció (assenyalar l'impressionant espectacle de Monstruos S.A. de dibuixos i interactiu en temps real, o sigui, que els dibuixos parlen amb la gent del públic; i l'espectacle de dibuixos en 3D del Donald), fan una desfilada dels personatges de Disney realment deliciosa, un espectacle al castell absolutament evocador, una desfilada al vespre amb tot il·luminat amb bombetes de colors i l'impressionant espectacle final al castell amb focs artificials inclosos.

Com que d'atraccions fortes tipus muntanyes russes i altres no cal ni parlar-ne, i com que la regressió a la infantesa que vem fer el primer dia ens va agradar, el segon dia decidim passar-lo a un altre parc Disney: Disney's Holywood Studios.

A banda de parc d'atraccions es tracta d'estudis de gravació reals. I, tot i ser més petit que Magic Kingdom, té el seu rotllo. Aquí totes les atraccions giren al voltant d'espectacles (n'hem vist un de la sireneta que barreja persones, titelles i figures gegants; un de la Bella i la Bèstia estil Broadway, un en 3D dels Muppets...).

També es centra en els efectes especials (en una atracció-espectacle t'ensenyen com fan les explosions, els trets, les inundacions, etc) i cal assenyalar, de manera brutal, l'espectacle de l'Indiana Jones. És un mega decorat que reprodeuix l'escena inicial de "La recerca de l'arca perduda" i on un actor fa totes les peripècies (que si estques que surten de terra, que si el sostre cau, que si canvia l'ídol per un sac de sorra i comença a destruir-se el temple, que si comença a caure l'enorme bola de pedra...). I llavors ho aturen en sec, fan un parell de gracietes i surten voluntaris del públic o fer el "borinot". I tu et preguntes... i això ara per què. Dons perquè mentre tenen a la gent entretinguda amb els espontanis... enretiren l'enorme decorat i apareix la ciutat del Caire. Continua el xou amb la persecució pels carrers, la baralla, etc. Ho tornen a parar i tornen a retirar els decorats amb tractors i apareix el campament nazi al desert. I reprodueixen exactament l'escena amb avió i tot. Realment es-pec-ta-cu-lar!

Aquest parc a més a més té un apartat dedicat a Pixar Animation i els personatges de les seves pel·lícules (Toy Story, Ratatouille, Monstruos, Antz, etc). És molt diverita l'atracció 3D que has d'anar disparant una mena de tortells de colors 3D a personatges de les "pel·lis".

I, per variar, l'espectacle de la nit. Uffff: animacions amb làser, llacs incendiats, projeccions sobre cortines d'aigua, personatges reals, monstres enormes... Uffff, com he dit. Si aquesta gent tenen alguna cosa, és sentit de l'espectacle. Això ningú no les hi pot negar. 

La veritat és que si quan visites els parcs Disney aconsegueixes abstreure't de que això és un imperi econòmic descomunal, si pots descartar els centenars de botigues que hi ha per tot arreu, si aconsegueixes oblidar que el tal Walt Disney era un feixista de l'hòstia (i un geni de la imaginació i del marquèting, les coses com siguin). Si pots obviat tot això i centrar-te en la teva infantesa, en el somriure de nens i nenes i en la teva imaginació. Llavors sí. Llavors realment t'arribes a emocionar i en algun moment una coseta petita i humida vol lliscar galtes avall. I és que, de manera involuntària, surts d'aquí tornant a creure en les fades.

Won't you come and go with me down that Mississippi (un resum del sud)

Pot semblar curiós, però tot i estar actualment a Florida (propera entrada del blog), que és l'estat dels EUA més meridional, ja no estem al “sud”. O sigui, no estem al sud conceptual dels Estats Units. Formalment, aquest concepte comprèn els estats per sota de Washington i el riu Potomac, que és la frontera entre els estats de la Unió i els de la Confederació durant la guerra civil americana. Per tant, nosaltres vam entrar oficialment al sud en el moment que vam creuar el riu al sortir de Washington per anar a veure el cementiri d'Arlington. Això és políticament i geogràficament cert.

Però per nosaltres, per les nostres experiències, pel que hem pogut copsar durant el viatge, l'autèntic sud, aquell que imaginem des de casa nostre va començar a Memphis. Quan vam creuar Virgina, Carolina del Nord i la part oriental de Tennessee (Nashville) no vam tenir gens de sensació de sud (potser perquè de seguida vam anar cap a les muntanyes, cap a pobles amb origens de pagesos alemanys, irlandesos i escocesos. Amb tradició de violins i flautes que han esdevingut country i bluegrass). Amb un percentatge de població blanca descomunal i ni rsatrede les plantacions de tabac o cotó (que existeixen).

I és que el riu, l'enorme i mític riu, marca moltíssim la cultura dels que viuen en el seu àmbit d'acció. Per bé o per mal. Però la marca.

El cas és que hi ha diversos elements que ens fan sentir que vam entrar al “sud” a Memphis i l'hem deixat a l'abandonar Nova Orleans.

Els preus: més avall, més barat. Curt i ras. La gasolina, per exemple, la vam arribar a pagar al nord a 3,69$ el galó (uns 3,8 litres) i a Mississippi a 3,19$. I com això tot Inclosa la cervesa, oh, yeah!)El cost de la vida al sud és força més barat, i això, per a qui viatge és una alegria.

El caràcter: és cert allò de l'hospitalitat del sud. Potser per la història, potser pel clima, potser per tot plegat, la gent és més oberta al sud que al nord. No és que a Boston siguin antipàtics, però són molt més reservats. A les vores del gran riu la gent et saluda pel carrer com si estiguessis a un poble (encara es saluda a casa nostra als forasters al pobles?) fins i tot a les grans ciutats, i et donen conversa, i et pregunta de manera espontània d'on ets, o on et vas comprar les bambes...

Un cert "desordre": efectivament, Boston, Philadelphia, Washington, però també els pobles que hem visitat als estats septentrionals tenen un ordre força lògic, ens ha costat poc sentir-nos-hi bé. Tot està força ben cuidat, els jardins, les cases, els carrers... En canvi al sud tot és una pel més caòtic, tot està una mica més deixat, tot té l'aspecte de ser una mica vell, una mica antic, una mica poc cuidat i fet malbé. Com si el temps passés a velocitats diferents. Com si el lent fluir del Mississippi s'encomanés a la gent del sud. Existeix una certa "cutrèmia" que quan l'acceptes, arriba a ser realment entranyable.

El tabac: i nosaltres que ens pensàvem que això de fumarera regulat federalment i no. Ni molt menys. És una qüestió de cada estat. O sigui que com que al sud el temps passa més lentament i la modernitat triga a arribar i és una mica més descuidat i una mica més caòtic que el nord... està ple de bars i clubs on es pot fumar mentre es sopa, mentre es veu cervesa i mentre s'escolta blues o jazz. Ja sé que molts no compartiu l'opinió. Però per a mi, un plaer com fa temps no sentia!

En fi, que el Sud i les seves temperatures de tardor suaus, la seva música, la seva gent... ens ha encantat, des de Memphis fins a New Orleans tot seguint el vell i lent riu... Com canten per aquí The Lazy Mississippi...

Propera estació: La Florida (i això que comença a acabar-se).

There is a house in New Orleans, they call the Rising Sun...

Abans d'entrar a explicar les vicissituds de New Orleans, un apunt geogràfic. Si bé és cert que ja fa dies que baixem pel delta del Mississippi, aquí al sud de Louissiana, és on el terme “delta” pren tot el seu significat: tot al voltant de la ciutat són aiguamolls, pantans, llacs i llacunes. La conclusió és que l'única manera de circular-hi per terra és alçar les carreteres. No gaire, és cert, però alçar-les. I això vol dir que unes 25 milles abans d'entrar al límits de la city, deixes de “tocar de rodes a terra”. En fi, que no m'ha fet molta gràcia -no ens enganyem-, però ho hem suportat.

Bé, New Orleans té diversos atractius, entre ells el Vieux Carré o French Quarter, que és la imatge que tots tenim de la ciutat. El nostre hotel n'està al límit, o sigui que arribem, descarreguem i “para allá que vamos” que diu la doctora Belloso. I ja no n'hem sortit més que per anar a dormir (i a l'endemà tornar-hi).

El barri és bonic, turístic, i està molt restaurat (després del pas del Katrina), i és absolutament foll. Les cases són molt boniques, amb les típiques balconades i porxos de ferro forjat que es converteixen, de seguida, en víctimes dels objectius fotogràfics.

Just al mig del barri, hi ha Bourbon Street. “Oju peligru”!. Rieu-vos vosaltres de que a Las Vegas li diguin Sin City (la ciutat del pecat). Aquí el nivell de desfase és descomunal. Jo no sé si havia vist mai a la vida res d'igual. El carrer en qüestió és un seguit de bars amb la música a tot drap des de primera hora del matí, prostíbuls, botigues de tot tipus de coses inimaginables, locals amb música en directe, karaokes... en fi. Que per variar, a les 14.00 ja veus unes “tajes” de ca l'ample. A més a més, a Nova Orleans (o al barri antic) és permés de veure pel carrer (bé, a Beale Street de Memphis també). Però amics i amigues aquí s'han donat tres conseqüències fatals: (1) estem a Bourbon Street, (2) és dissabte, i (3) és el cap de setmana anterior a Halloween (que és dilluns). Brrrrrr!!!!!

O sigui que haurem de parlar de les disfresses, de la música, de la seguretat ciutadana, i d'alguna coseta més.

Amb més o menys gust, quasi tothom va disfressat. Des de fabuloses disfresses fins a “em poso una perruca al cap” i ja estic bé. La veritat és que predominen dos tipus de tema: aquells que tenen a veure amb la tradició del dia (bruixes, terror, monstres...) i aquells que tenen a veure amb em vesteixo de qualsevol cosa, però, amb poca roba. D'aquests cal assenyalar que les noies en són expertes (algunes molt expertes). Tots els cambrers dels pubs i bars de copes van disfressats d'alguna manera o altre i totes les cambreres... bé, us ho podeu imaginar (les coses com siguin, és un regal per als ulls o una pel·li de terror, depenent del contingut).

Nova Orleans és el lloc on va néixer el Jazz. De fet, el seu origen és a exactament a Congo Square (avui dins del Louis Amstrong Park). L'únic llos dels Estats Units on, els diumenges al matí, deixaven als esclaus tocar i ballar la seva música. I de fet la música és present per tot arreu: de tot tipus, però del Jazz en fan quelcom reverencial. A més a més, estem parlant del New Orleans Jazz, del dixie. És a dir del de les bandes de música, del ballable, del fàcil de cantar i seguir... del fàcil de gaudir. Concretament, al Vieux Carré hi ha un local que és la seu del Preservation Hall of Jazz (una associació que es va crear el 1961 per preservar aquest estil a la ciutat. El local és infumable: una sala no gaire més gran que un menjador de casa (dels grans, això sí), sense aire condicionat (només ventiladors al sostre), 4 bancs per seure i la resta drets, no serveixen begudes ni menjar (però t'ho pots portar tu). Però cada nit del món hi toquen un músics increïbles: vella escola (alguns espectacularment vells). Fan 3 passis de 45 minuts i si has pagat a l'entrar al primer, et pots quedar fins que acabin. Enganxem (mira quina sort) el concert dels Preservations All Stars (trombó, trompeta i veu, saxo, contrabaix, bateria) acompanyats d'un banjista i guitarrista que es veu és molt famós. En fi... sense paraules. Espectacular. El concert que més hem gaudit fins ara tot i la incomoditat del lloc (per més inri em quedo dret en deixar seure una senyora gran).

Quan sortim, sopem al davant i se'ns fan les 00.00. Bourbon Street està increïblement plena de gent. És difícil distingir on acaba una persona (per dir-ho d'alguna manera) i comença un cervesa. L'olor del carrer també és interessant...

L'endemà més French Quarter (museu del vodoo, museu d'història, cementiri, Basin Street...) i moltes bandes de carrer. La veritat és que n'hi ha una que ens té el cor robat. A banda de la cantant i clarinetista que és collonuda, la seva filla que déu tenir 9 o 10 anys toca la bateria de manera espectacular.

 

Una mica més avall hi ha una vella que toca blues amb el piano i canta acollonantment i van fer gorgoritos estil òpera de tant en tant que queden de putíssima mare. 

En fi, Nova Orleans és carrer i viu al carrer. Com que és diumenge, els músics loclas comencen a retirar-se del carrer cap a la tarda i el preciós barri francès queda envaït per músics de carrer de tot arreu del país, més aviat dolents o molt dolents, més aviat amb una fila d'esgarrapacristos que no poden amb ella. Més aviat per fugir corrents. I fugim i entrem a un local. I Bingo! més jazz del de veritat, del dels músics de Nova Orleans.

I tant de carrer, tant d'alcohol, tant de "desmadre", tant de turisme, tenen conseqüències. Es veu que abans del Katrina, l'índex de delinqüència a la ciutat era altíssim. En certa manera es deu haver corregit (molta gent va marxar de la ciutat), i tot i que encara hi ha barris que et recomanen ni acostar-t'hi, en general no tens massa sensació d'inseguretat. Tot i així, esmorzant a Tallahassee (Florida) hem escotat a les notícies que ahir nit de Halloween hi va haver dos morts i 11 ferits en un tiroteig. Déu n'hi do.

La qüestió és saber-se retirar a temps.

Sort que n'hi ha que encara creuen en les bruixes. En les bones, és clar. Les que regalen collarets als turistes des dels balcons. Les que esmorzen café au lait avec beignets al Café du Monde. Les del Vieux Carré de New Orleans.

Deliciós.