final de quasi tot: d'huracà, de viatge, d'aventura, de vacances

Doncs va arribar i va marxar. I, pel que sembla, va deixar a la seva esquena un seguit de danys materials i humans (ja es parla de més de cent morts) impressionants.

La veritat és que els dos dies que hem passat post Sandy han estat força extrays.  L'endemà del dia "X" la ciutat semblava força fantasmagòrica: ni metro, ni autobusos, ni escoles, ni museus ni... feines. O sigui que ens posem els peus de caminar i anem des del nostre hotel fins a Union Square (venen a ser uns 12 quilòmetres). A partir del carer 40 i tot el Downtown sense, llum, ni semàfors, ni comerços, ni res de res...  Com que tampoc no tenim un interès especial en anar fins a Financial District per veure més destrosses, tornem a pujar fins a Times Square on la vida torna a fer-se present.

Pel camí anem deixant un reguitzell d'arbres caiguts, cotxes esbonyegats, parades de bus i senyals de trànsit per terra... En fi que fa basarda i por pensar que si aquí això està d'aquesta manera, la situació  ales zones més afectades deu ser espantosa.

I és que com ells mateixos ens confessaven, els passava com a nosaltres: no es van acabar de creure que la cosa anés tan de debó. I els ha pillat!

El cas, és, però, que al'Uper West Side quan vam arribar vam poder fer una de les coses que em van qudar pendents l'any passat: anar a un Jazz Club: l'Smoke. Gran, moolt gran; grandíssim. Fan concerts 365 dies a l'any (bé, aquest 364 perquè Sandy els va fer tancar) i cada dia tres passis d'una hora i a mitja nit jam sessions. L'Smoke és un dels clàssics de Nova York. A mi em feia gràcia anar al Blue Note (potser el més conegut), però estant, com està, al Downtown difícilment haguessin obert. És a dir que veiem i escoltem un quartet (piano, contrabaix, bateria i saxo alto) sensacionals.

L'endemà el caos a la ciutat és absolut: en principi la majoria de la gent torna a la fina, però com que no hi ha metro ni trens, el trànsit és espantós. Vaja, molt més que habitualment a Manhattan, que ja és dir. I com que els museus continuen tancats a què ens dediquem? A anar de compres. Una odissea. Un espant. Riu tu de l'huracà.

Es veu que és al que es dediquen els guiris i els locals quan no poden fer res més (molt original no hem sigut, no...). Hem anat als Century 21. Què és això? Doncs una mena de "Tall Britànic" on es troben supermarques amb superdescomptes. O sigui, no són uns outlets on cada marca té la seva botiga. Hi ha la planta d'homes, la de dones, etc. Vaja: una hora per comprar i més de dues hores de cua per... pagar. Espantós. El que passa és que els altres grans magatzems d'aquesta cadena estan al downtown, o sigui que na nai. Per això imagino les cues espantoses. La tàctica és que un es posi a la cua de pagar amb un carro i la resta vagin fent viatges i omplint el carro i així anar fent torns. Un malson. Sí que hi ha uns descomptes descomunals de fins el 70%. El que passa és que la roba que venen és tant cara que tot i així costa. Però no hem defallit i aluna cosa ens hem comprat tots tres. Som uns campions.

I al vespre... cap a Bradway a veure un musical. Aquesta vegada toca Wicked. I, com sempre en aquesta ciutat, és sensacional. És la història dels país d'Oz abans de la història coneguda i de com en van néixer els personatges: l'home de llauna, el lleó covard, l'espantaocells, la bruixa de l'oest... La veritat és que aquesta gent, muntant espectacles (de tot tipus) són únics. Les cançons molt boniques, les cantants sensacionals, l'escenografia acollonant, en fi... que segueixo creient que no m'agradaven els musicals fins que en vaig veure a Broadway. És que és una altra història!

I per acabar la nit i. com aquell que diu, el viatge, sopem a Carmine's. Un dels llocs emblemàtics de Nova York, o com a mínim, d'aquesta zona. Els plats de pasta valen 28$. Home déu n'hi do, direu. Doncs no, perquè cada plat, tal i com adverteixen és per 3 o 4 persones. O sigui que marxant una d'espaghetti amb gambes i tres cervessetes!.

I l'endemà, poca cosa: últim esmorzar americà (o sigui, ous ferats amb bacó), volteta pels afores de Central Park (segueix tancat), i taxi cap a l'aeroport, on, soprenentment, tot va a l'hora.

I així acabem la nostra tercera visita als EUA. I no l'última, que encara ens queden per explorar com a mínim tres grans zones: els grans llacs i les planúries, California a fons i Alaska. Però això, és clar, serà un altre any.

Només esperem que per a la propera vegada ens tinguin preparat un Halloween diferent. Menys realista. menys de terror i una mica més d'allò de trade or truck. Que nosaltres que estàvem preparats per enfrontar-nos al desert, al fantasma de Billy the Kidd, al tiroteig de l'OK Corral, a les Border Patrol, als bisonts, a les ingestes de carn, en fi... a tot menys a la protagonista femenina de Grease, la Sandy.

Una experiència per explicar, sí. Però no per repetir, no cal.

Fins l'any vinent, des d'allà on sigui.

Amb el (la) Sandy, poca broma...

Doncs sí.

El que ens preniem com una mitja broma és més seriós del que ens pensàvem.

Bé, en realitat no és que ens ho prenguéssim com una conya. Però quan estàvem pel Sud, la veritat és que confiàvem que o es desviaria, o no arribaria, o perdria força abans.. En fi, allò que sempre passa a casa nostra quan s'aproxima un huracà o tormenta tropical per l'Atlàntic.

Però no.

Dilluns: Ahir diumenge a la tarda, quan sortíem del MOMA i anàvem cap a Broadway per comprar entrades per un espectacle ens vam trobar, a banda de que les taquilles estaven tancades, que començava a fer un vent important, que per la tele deien de comprar aigua i aliments envasats i que botigues de Times Square tancaven i protegien els vidres (després vam saber que era la primera vegada que tancaven -tret del post 11S). I, home, una mica ens vam espantar. I encara més quan vam saber que havien tancat el metro, que els ponts per anar a New Jersey, Brooklyn i Queens estaven tancats igual que les carreteres d'accés a la ciutat. Però al nostre barri tot estava molt tranquil i encara vam poder sopar a un restaurant. Així que entre la tranquil·itat dels nostres veïns i la coneguda capacitats dels nordamericans per a ser alarmistes... hem pogut dormir la mar de bé.


I aquest matí encara hem pogut anar a donar un volt pel barri i fer un cafè i una pasta (no hi ha museus oberts, ni escoles, ni transport públic...). Però a la tarda ja no. A la tarda, per fi, ha arribat la puta de la Sandy. I com ha arribat!

Ens hem hagut de quedar a l'hotel. I de l'hotel al "deli" que tenim a 200 metres i ja feia impressió. I tornar a l'hotel. I de la nostra habitació que està a una vuitena planta cap al carrer a fumar. I, au, puja a peu (fins a 5 vegades ho he hagut de fer: cagun el tabac!). I una altra vegada al "deli" i així tota la tarda i la nit. Que també us haig de dir que penso que he estat l'únic de l'hotel que ho ha fet. Però, què voleu, a mi em sembla molt elemental no fer-lo servir en previsió de que la llum pogués marxar.

I mentre, anàvem sentint com s'escardaven i es partien arbres a Central Parc (el tenim a la cera del davant). I us haig de dir que el so de la fusta viva partint-se és molt impressionant.

I el vent cada vegada més fort fins que semblava impossible que es es pogués superar a ell mateix. La força del vent, a més a més, es pot mesurar pel soroll que fa. I, realment, en feia molt. Semblava un llarguíssim udol entre enrabiat i trist. No sé. Feia impressió.

I mentres, anar veient les notícies i adonar-nos de que, realment, la part bèstia del tema ha estat al Low Manhattan i a Queens, Long Island, Brooklyn... en fi tots els barris amb costa. Aquesta nit es comptaven 10 morts. Ja veurem demà. Els major problemes han estat les inundacions, perquè a més a més, hi ha hagut lluna plena i la marea estava molt alta. Ara sembla que s'està retirant l'aigua. Tot i així, sembla que la Borsa de Nova York està inundada, els tunnels que passen per sota els rius també, etc.
Òbviament els aeroports tancats i, pel que hem pogut entendre, més de 7.000 vols cancelats. En fi, un autèntic drama de proporcions força grosses.

Aixì sí, els upper west siders, com que són els més xulos de Nova York, o coma mínim, d'entre els més rics (penseu que al bloc que hi ha al costat de l'hotel, el lloguer costa uns 16.000 dollars mensuals!) tot i l'huracà treien a passejar el gos (que puta gràcia li feia a les bèsties) i a fer footing (bé, ens els moments més bèsties del vent no, tot sigui dit. Ens els moments més bèsties, els únics que es veia pel carrer eren algun taxi, moltíssima policia, força bombers i els pobres repartidors de menjar en bicicleta (que us asseguro no viuen a l'Upper West Side). I sirenes, moltes sirenes amunt i avall. Tot plegat una mica dantesc i apocalíptic.

Dimarts: diuen que el pitjor ja ha passat. Que l'alarma es manté fins a les 15.00 h d'avui, i que no hi haurà ni metro, ni bus, ni tren... res de serveis públics.  Anem a donar una volta a veure què. Ara mateix sembla un dia de merda d'hivernb: pluja, vent, fred... però, com a mínim, no cauen els arbres ni volen les papereres...

A veure què ens trobem. De moment Central Park està tancat. La veritat és que des d'on el veiem tot són arbres caiguts a terra. No sé si serà un huracà (ara sembla que no tenia aquesta classificació), un tempesta tropical, la Superstorm (com li diuenels mitjans aquí), la tempesta perfecta o què. Però si nombre de morts ja puja a 1,. sigui el que sigui ha estat un desastre per la zona.

I mentres... no paren de sentir-se sirenes...
Seguirem informant.

A New York, esperant a la puta de la Sandy...

La veritat és que el vol de Phoenix a New York va ser absolutament increïble. Tot i que hi va haver les turbulències de rigor, la primera part del vol (de més de 4 hores) va resultar un plaer visual. Òbviament estàvem volant a 10.000 peus d'alçada, però tot i així, com que no hi havia ni un sol núvol i l'aire per aquests paissatges de desert del sud dels EUA és tant net,van poder anar observant els deserts que anàvem creuant d'una manera increïblement clara.

Després, i de cop i volta, vam arribar a una perfecta línia que separava els cel clar del cel nuvolat. REalment espectacular. De veritat que sí.

Arribar a New York, ja va ser tota una altra història. La tarda estava molt nuvolada, vam arribar a l'aeroport de Newark, a New Jersey, era divendres tarda... i vam trigar una hora ben bona a arribar a l'hotel a l'Upper West Side (el mateix on vam estar l'any passat, i és que per situació, barri i preu és el millor que hem tornat a trobar).

A l'hotel ens esperava la Iolanda, ma germana, i hem començat les nostres llargues caminades per la Big Apple.

Bé, ja us imagineu que el contrast entre els deserts el sol, la calor i la tranquil·litat de New Mexico i Arizona i les aglomeracions urbanites, el fred, la pluja i el "frenesí" de la city és espantós. Tot i així, anem a sopar a Broadway, l'endemà ens llevem i cap al SOHO, China Town i creuem el Brooklyn Bridge per anar a Brooklyn (deliciós, per cert), quedem per sopar amb l'Eduard un amic que feia temps que no veia i que casualment (també té collons la cosa) ens hem trobat a NYC.


I l'endemà al matí, diumenge, cap a Harlem a veure i escoltar una missa. L'any passat ja volíem anar a l'Abyssinian Baptisme Church (és la més gran, amb un gran cor...). I aquest any també... ho intentem. Però no. Quan arribem a les 10.30 (mitja hora abans de la missa) ja hi ha una cua de guiris que dóna la volta a l'església i, creieu-me, és força gran. O sigui que, al carrer de baix, que és on hi ha la de l'any passat: Mother African Zion... I a la tarda, al MOMA, i a sopar a la vora de l'hotel.

Per què? Per que està arribant la puta de la Sandy. No, no és una noia mona que es dedica a la prostitució. Es tracta, diuen, del pitjor huracà de la història de Nova York.

Ja és sort. Nosaltres que en dos anys ens hem passejat per les terres dels huracans (Texas, Florida, Louisiana...) i hem d'enganxar un fenòmen d'aquesta a Nova York. Al final del viatge i de les vacances....

L'estat de les coses us l'explico a la propera entrada...

Sedona, entre la terra vermella i els colors de l'aura

arribant a Sedona

Per arribar a Sedona des de Williams, és senzill: condueixes una hora per una carretera de caràcter normal i et suïcides la darrera mitja hora per un carretera feta exprés per convertir-se en el meu pijor malson. Ja es perdonarà que no hi hagi cap foto, però no va haver-hi pebrots. Sort que el tema ja s'ensumava i conduïa l'Elisa, si no ens fotem de cap avall. mare meva!!! En no sé quantes milles, però poques, molt poques, es passa de 2.350 metres a 1500. Per una carretera estreta, estreta i amb uns penyassegats de cal déu que va baixant per Oak Creek Canyon. Molt bonica, segur que sí.

El cas és que quan arribes a bai del canó, s'obre un territori relativament pla i ple de formacions muntanyoses d'un color vermell espectacular. I és que hem arribat a Red Rocks Country. En realitat es tracta del mateix complex geològic al que pertanyen Gran Canyon, Monument Valley, Brice Canyon, etc... I, realment, té poc a envejar als grans parcs. però ves tu a saber per quins set sous, això no és National Park. És "només" National Forest.

Bell Rock

La veritat és que hi ha racons realment espectacular. A destacar tres: Bell Rock, Cathedral Rock i laHoly Cross Chapel. La priimera formació, que també és la primera que visitem, té, com el seu nom indica, forma de campana. És realment bonica i curiosa. Li donem una volteta però això és un frenesí de mountains bikes que són més perillosos que els óssos que, es veu, també hi ha.

la segona que visitem és Cathedral Rock: una immensitat descomunal que sembla que, efectivament, tingui contraforts. La llàstima és que a l'hora que arribem, el sol ja està al darrera i no l'acabem de gaudir del tot. Tot i així fem una caminadeta per ella que l'Elisa continua una estona més sola perquè comença a pujar molt i a deixar mol de forat al darrera.

I després el ritual: agafar el cotxe i pujar per la carretera de l'aeroport (vaja... la base d'avionetes i helicòpters que fan vols turístics, que a tot li diuen aeroport, aquí) des d'on hi ha unes vistes espectaculars i a esperar que es pongui el sol. i a esperar. I a esperar... perquè avui ha estat molt núvol i de llum meravellosa poca.

En fi. Ens queda l'endemà.

Holy Cross Chapel

L'endemà comença i anem a veure la Cathedral Rock amb la llum del matí. I si ahir ja ens va semblar guapa, ara ho és més. Tot i així, i per la seva forma mig caragolada en ella mateixa, és difícil de veure-la tota il·luminada.

La següent parada, la Holy Cross Chapel. Es tracta d'una capella catòlica constrïda literalment sobre i entre les roques vermelles. Sincerament ens ha semblat espectacular, no només per la construcció, si no per la seva decoració interior absolutament sòbria idescaradament moderna. Un lloc realment especial i que transmet una espiritualitat força colpidora.

I parlant d'espiritualitat. Es veu que aquí a Sedona hi ha els quatre vòrtex d'energia espiritual més importants del món (en realitat crec que són d'energia electromagnètica...). I au, vinga, botigues on et fotografien i et llegeixen l'aura, on et donen remeis naturals per pràcticament tot, on fan xamanisme, etc. Nosaltres hi anem al migdia  afer una volta. I mira, com que qui no té un all, té una seba, ens acabem comprant alguns minerals per guarir-nos d'això i d'allò altre, expulsar energies negatives, obrir xacras, etc. Segur que demal, més enllà del pes, no ens en fan i, a més a més, són d'allò més maques. Ara, la veritat sigui dita: al poble li foten una mica de morro al tema espiritual.

Cathedral Rock i Oak Creek

Després de xamanitzar-nos una mica, tornem una vegada més a Cathedral Rock. Però aquesta vegada per la banda contrària i... ooohhhh, Ara sí li hem trobat el moment i el lloc. Ës absolutament deliciós, amb el Oak Creek als peus i el sol acaronant la muntanya. A més a més, com que aquesta vesant és més allunyada, hi ha força menys gent. Quin encert!


I, a més a més, avui no hi ha ni un núvol, és a dir que la posta de sol des de la carretera de l'aeroport és... senzillament brutal. Amb les muntanyes tenyint-se cada vegada més en un color vermell incendi fins que, de cop, s'enfosqueixen.

Absolutament sensacional. Jo no sé si els vòrtex tenen res a veure amb l'espiritualitat o no. Del que sí estic segur és que a llocs com aquests és molt més fàcil sentir alguna cosa trascendent.

 

I a més a més, amb aquesta lluna...

Propera destinació (i última): New York.

De California a Arizona: dia de grans carreteres!

Doncs sí.

Tot tornant cap a Arizona (el vol que tenim és Phoenix-New York) creuem, ni més ni menys, que el desert del Mohave.

I quan dic creuem, creieu-me, va de debó.

Poc després de sortir de Joshuah Tree, passes el darrer poble habitat: 29 Palms. És important parar a Jellys Donuts, al costat d'Okinawa massages, (sí home, allà a la mateixa carretera, passada la benzinera) perquè el lloc és insalubre, però els donuts excelentíssims.

carretera pel Mohave

En realitat el que sí és important és posar benzina perquè -tal i com adverteixen en un cartell- els propers serveis es tronem a... 100 milles, o sigui 160 quilòmetres. I entre nosaltres i aquestes 100 milles: el no res absolut.

O sigui res: ni pals de llum (com a mínim les 3/4 parts del viatge). Ara bé, és d'una bellesa captivadora. És realment el desert més dessolat dels que hem visitat.

Una immensa planúria de sorra (ara sí, sorra) i amb arbustos que sobreviuen més que viuen. I, de tant en tant, muntanyes que no són més que elevacions rocoses però que no aporten més verd. Realment té quelcom de fascinant sentir-te enmig de no res. Si bé he de dir que el darrer quart del viatge ens hem creuat amb una altra carretera que passa el desert de nord a sud i on el trànsit rodat ha estat més evident.

mohave pur i dur

Però el primer troç feia posar una mica els pèls de punta de pensar... que no li passi res al cotxe, que no li passi res al cotxe. perquè si li passa... què. Sembla força increïble que en un país com aquest tant de tot, encara trobis llocs així. Quan hem anat passat els altres dos deserts, anaves trobant un ranxo, un poble, conreus (sí, conreus!). Però aquí no. Com us deia: res de res. Un res deres preciós, això sí.

I ha estat entrar a Arizona i retornar-nos amb la nostra vella amiga, la Route 66. La Mother Road, la Main Street of America.

La nostra destinació després del Joshuah Tree NP, havia de ser, directament Sedona (que diuen és molt maco i màgic -propera entrada del blog-), però en un atac de nostàlgia hem decidit agafar la Mother Road com fa tres anys , però al revés (d'oest a est), i tornar a dormir a Williams.

Seligman

Però el temps passa i les coses canvien. L'asfalt l'han arreglat molt, els pobles han anat canviant i, especialment, Seligmam. Aquest era un poble al mig de la carretera que s'havia conservat força i, a més a més, els habitants li afegien un punt de nostàlgia i freakisme interessants i divertits. Nosaltres, per exemple, fa tres anys vam esmorzar a un bar que mantenia l'estil dels anys cinquanta. Ara no. Ara és un mexicà i que només obra la temporada alta. I el poble ara està  fent equilibris a la fínissima línia que separa el freak del més pur hortera. Quina llàstima.

Però el que no ha canviat gens ni mica ha estat Williams. Segueix sent un poble travessat per la 66 i amb comerços, motels i bars a banda i banda. Casualment (i de veritat) tronem al mateix cutre-motel que vam estar. I tornem a prendre una bona cervesa a l'únic pub del món mexico-irlandès (si no és l'únic poc li falta). El seu nom ho diu tot: Pancho Mcgilicuddy's. I tornem a una botiga que ja vam descobrir i que té una barbaritat de salses picants. i en compren una de normal. I poc després -de fet, just abans de sopar amb unes catalanes que hem trobat- torno a comprar.ne jo una. I és brutal. Assuguren als paper que és 200 vegades més forta que la salsa jalapeño normal. Avisen que no es pot fer servir com a salsa directament si no per barrejar a l'olla, que no et toqui els ulls ni la pell... I, per cagar-s'hi, em fan signar un paper amb advertències i que els exhonera de responsabilitats!

Williams, la nuite

En fi, que sopem amb la Mireia i la Carmen (que demà ja volen cap a Nova York, on mirarem de quedar diumenge per anar a missa a Harlem) i cap a fer nones que demà ens espera la nostra darrera etapa abans de la Big Apple: Sedona i les seves bellesa i màgia.


Quines dues grans carreteres hem conduït avui! Molts quilòmetres, però què a gust que els hem fet!!!

California, una escapada de 700 quilòmetres...

desert de Sonora

Doncs sí, de Tucson a Joshuah Tree hi ha una botifarrada important (més de 700 quilòmetres). Però visitar aquest parc nacional és una espina clavada de fa tres anys quan vam estar a California. I nosaltres encara la fem més llarga, la botifarra, perquè decidim anar-hi per la I8. Perquè? Doncs perquè creua d'est a oest, pràcticament, tot el desert de Sonora. És clar que, per això mateix, també va quasi tota l'estona pel costat de la frontera amb Mèxic i això fa que ens trobem les border patrol un parell de vegades més. Però res...  bon dia i passi-ho bé.

La veritat és que a l'Elisa i a mi ens agraden els "secarrals" una barbaritat. Per això ens estimem tant aquesta zona del sud i sud-est dels EUA. I déu n'hi do la sequedat d'aquests paratges. Però és quan creuem el Colorado i entrem a California que ens trobem amb allò que nosaltres imaginem com a desert: dunes i dunes i res més que dunes. Imagino que la proximitat del Sàhara i, una vegada més, el cinema, han fet que tinguem aquesta visió. Però el cert és que les dunes només són una de les expressions dels deserts, i no la més comuna, per cert. El més normal és trobar-se amb terrenys pedregosos i amb vegetació diversa. Això sí, sense gota d'aigua i molt, molt poca pluja. Així han estat, fins ara, els dos que hem visitat: Sonora i Chiuahua. Ei, que això no els resta ni una mica d'espectacularitat. Són realment preciosos.

joshua tree

I així, milla a milla, arribem a Joshua Tree, el poble que serveix d'entrada al parc del mateix nom. I com que arribem una hora abans de la posta de sol, decidim entrar a fer una volteta.

I ja flipem. Mare meva que si flipem. Tot és absolutament ple dels famosos arbres (en realitat es tracta de iuques gegants). I la posta de sol és sensacional. Això sí, tot i que de dia hem passat una calor de mil dimonis, a la nit fa fresqueta (que també està bé!).

L'endemà ens passem tot el dia dins el parc . A les 07.00 del matí ja hi som i en sortim passada la posta de sol (menys un parèntesi d'hora i mitja que la passem dins d'una bogaderia: necessitats urgents). Descobrim que la parc és enorme (hem fet uns 200 quilòmetres per dins) i que, en realitat, són dues parts ben diferents.

cholla cactus

Al sud, ens trobem amb el final del desert de Sonora que en aquest troç s'anomena Colorado Desert i és molt més pla i ple de cactus de diversos tipus (destaquen, per ho bonics que són -i perillosos, diuen- els cholla cactus). Hi ha una zona que anomenen cholla gardens que n'és plena a vesar i és, realment, molt bonic.

La zona nord, està situada a més alçada i és l'inici del desert de Mohave. Aquí, sense cap mena de dubtes, el joshua tree és el rei absolut. Diuen que aquest nom els hi van posar els mormons perquè la seva forma els recordava quan Joshuè alçava els braços per guiar el poble d'Israel cap a la terra promesa. Segurament és veritat que els mormons no beuen, però alguna cosa diferent al tabac deuen fumar....

A més dels arbres, aquesta zona també és plena d'extranyes formacions rocoses (és un lloc habitual per venir a escalar). Imagineu-vos que agafeu Montserrat, la desmonteu i l'escampeu pel mig del desert. Doncs més o menys es tracta d'això. En tot cas, la combinació roques-iuques és del tot excel·lent per als objectius de les càmeres.

En fi, que el parc és preciós i ha valgut molt la pena de venir fins aquí. La putada és que demà tenim una altra botifarra de cotxe perquè tornem a Arizonai donem per finalitzada la nostra breu visita a Califòrnia -ja ens hagués agradat, ja, estar-hi més dies). Però com deiem: tant se val, tenim cotxe, ganes i sol!

bisbee, cactus i cinema

Bisbee és un poble la mar de bonic i bucòlic enfilat a un canó. Antigament havia estat un poble miner i d'aquí la seva estructura de carrers amunt i carrers avall. La veritat és que, abanda de ser protagonista geogràfic de la pel·licula "3:10 to Yuma" i el seu remake (sensacional, per cert, del mateix nom), el més destacable és que s'ha convertit en un cau de bohemis, de hippies i de penjats de la "maria". Però és bonic de passejar-s'hi.

Ens hi estem una estona, prenem un cafetó, passejem tot suant i posem rumb a Tucson per anar a visitar el Saguaro National Park.

A veure, per a que ens entenguem: el saguaro són els cactus dels sibuixos animats, els de les pel·lícules del far west, els que tenen braços que sembla que s'estiguin rendint. Tot i que com ja us havia dit, n'haviem vist creuant les muntanyes, la veritat és que els d'aquí són molt grans i molt xulos. Vaja, que entre el parc del bosc petrificat i aquest ja hem començat amb l'etapa del viatge de "oooohhh" i "aaaahhhhh".  D'acord que l'Elisa no és molt alta, però no em direu que la bèstia no se les porta. A un test a casa, òbviament, no hi cap.

Evidentment no només hi ha aquests cactus, n'hi a d'altres, però aquests són especialment espectaculars. Imagineu-vos una vall pelna d'aquests cactus: sembla que tinguis un exercit rendint-se als teus peus.

Tot i així, pel parc estem pràcticament sols i això ens permet veure-ho tot amb gran tranquil·litat, fer fotos i observar, algun coiot, algun picasoques, algun conill i... un roadrunner!!!!! Sí, l'ocell que empaitava el pobre coiot i al que parava tot de trampes amb explosius "ACME" (que, per cert, existeixen!). Sincerament haig de dir que em feia molta il·lusió veure'l perquè fa tres anys no vaig poder. Sincerament, també, us diré que "me l'imaginava més gran".

Ens agrada tant el parc i ens agrada tant la calor que fa a Tucson que decidim passar-hi un dia més.

I l'endemà el dediquem a dos grans objectius: San Xavier del Bac Mission (s'escriu tal i com ho he fet jo) i Old Tucson Studios.

Fantàstic.

San Xavier és una missió com aquelles que ens imaginem o que hem vist a les "pel·lis". Tota blanca, molt bonica, molt gran. La veritat és que és, potser, lamés espectacular de les que hem vist fins ara. És, evidentment, l'edifici més antic d'Arizona. I val molt la pena restar un dia més a Tucson només per veure-la. Això sí, fot una calda espectacular. I és que la missió està a les afores de Tucson enmig d'una reserva índia i envoltada del més absolut no res. Cal pensar que Tucson està ben bé al mig del desert de Sonora.

Però si volíem calor, a Tucson Old Studios l'hem passat tota. Mareeee mevaaaaa.

Situem-nos: Tucson Old Studios són uns estudis de cinema. Malgrat encara s'hi fa alguna coseta, viu, sobretot, d'obrir i ensenyar els seus sets i localitzacions diverses. Evidentment no hi falten espectacles al carrer, tirotejos, lluites, etc.

El cas és que aquí es van rodar pel·lícules realment importants i conegudes, al tanto que no parlem d'uns estudis de segonas fila: "Duelo en OK Corral", "Tombstone", "Rio Bravo", "Rio Lobo", "3:10 to Yuma", "Los 3 amigos", "Young Guns2" i sèries com ara... "La casa de la pradera" i "Bonanza". És divertit veure com el Rio Lobo és un riuet artificial, com la missió i moltes cases no tenen darrera, són només façana, com el tren només es mou 20 metres, etc.

I és divertit veure els especialistes fer numerets de baralles, duels, tirotejos, les noies ballant el "can can", etc. Aquests són una mica més professionals que els de Tombstone, us o asseguro. I, a més a més, són la mar de simpàtics.

Vaja que és un mini part temàtic basat en el wild far west, tot i que a mitjans la dècada dels noranta un incendi es va carregar la mitat dels decorats.

Tot i així, per la seva història, és un lloc que es fa respectar.

Ara bé, passem tantíssima calor... arribem als, pràcticament, 40 graus. Però més que els graus, el que és bestial és el sol. No m'extranya que no facin el canvi d'horari a l'estiu i a l'hivern. Tal i om diuen ells: nosaltres no volem més sol. Volem que arribi el vespre i la fresca.

Com que ens estem movent molt a la vora de la frontera amb Mèxic, ens tornen a aturar els border patrol. Però aquesta vegada es mostren absolutament amables. Tot i que el paio es diu Hant, intenta parlar-nos espanyol. Vaja, per fer-nos obrir el maleter ens diu: "el favor abrir la cajuela", però tot i així l'entenem! Res, aquest cop, una vegada inspeccionat el maleter i passat el gos... moltes gràcies i adéu.

Propera parada: Joshua Tree National Park, California.
- Ep, però això està a més de 700 KM....
- I què? tenim cotxe, tenim ganes i tenim sol....

A Arizona tot és qüestió de temps i de sol

Propera destinació: Arizona.

Sortim de Santa Fe per anar a dormir a Holbrook, Arizona. I perquè Holbrook?Doncs perquè és el lloc habitat més proper a Petrified Forest National Parc. Abans, però fem una aturadeta a Gallup -encara New Mexico-, la capital "comercial" de la nació navajo. EL cas és que ens entretenim una mica més del compte mirant i remirant artesania i se'ns fa tard per veure tot el parc (tanquen a les 18.00h). Posa't les piles i de pet cap al bosc petrificat.

El lloc és exepcional. Una passada.

Està dividit en dues parts per la I40 (tot i que abans el dividia la Route 66, la mother road). La part nord es diu Painted Desert i és això mateix. Enormes extensions de desert pintat de colors: rosa, vermell, blaus... És realment molt bonic.

La part sud té dues coses interessants. Per una banda gran quantitat de petròglifs que van deixar els indis habitants d'aquesta zona. Per l'altra, el que dóna nom al parc: una enorme quantitat de restes d'arbres absolutament petrificades. Però és que, la sensació és que camines per un lloc ple de troncs caiguts i fragments de fusta i realment els has de tocar per creure't i adonar-te de que allò és, actualment, pedra. Alguns són enormes fragments de tronc de més de cinc metres! És sensacional.

L'única pega és que com que hem arribat cap a les 16.00 hores i el parc tanca a les 18.00 hem hagut de córrer una mica i, tot i que ho hem gaudit molt, ens hagués agradat fer-ho amb més calma. Ara que els visitants locals tan tranquils... a les 17:55, amb tota la calma anar fent!.

Dormim a Holbrok, antiga parada de la Route 66: neons, motels freaks... ja se sap: la 66 és la 66!

L'endemà ens llevem aviadet perquè ens espera una botifarra fins la propera destinació: Tombstone i el seu més que famós O.K. Corral! Són les 07.00 del matí i, home, no direm fred, però fa una fresca important. I això que hem entrat a Arizona, que ve a ser com la sala de màquines de l'infern (ahir ja ho vam patir, i el que ens espera!).

En fi... tira milles que tiraràs, i tanta milla ens serveix per adonar-nos de la nostra ignorància sobre la geografia d'aquet enorme país. Nosaltres coneixíem de fa tres anys la zona nord d'Arizona (els voltants del Gran Canyon, per entendre'ns) i pressuposàvem que aquesta zona seria similar. Doncs no. Efectivament és molt més desèrtica (ens estem acostant al descomunal desert de Sonora), però també travessem dues serralades enormes i de força alçada (més de 3.000 metres) i, tot i estar una seguida de l'altre, ben diferents: la primera és de boscos de coníferes i, segons les indicacions, és plena de rens (tant que estan provant un sistema de pas de rens amb semàfor pels cotxes inclòs (!?)). En canvi, la segona -Tonto National Forest (Tonto era un cabdill apache)- molt més pelada i amb tot de cactus saguaro per tot arreu.

Arribem a Tombstone, La ciutat està força ben conservada (tot i que ha patit dos incendis bèsties, un abans i l'altre després de la batalla que ens ocupa); encara hi ha l'OK Corral, el Saloon i altres vivendes i negocis. I tothom, absolutament tothom dels locals va vestit de l'època: les botigueres de senyores, les cambreres dels bars de “cancaneres”, els homes pel carrer de pistolers o cowboys o miners... És entretingut. Aquí cada dia fan representacions del “duelo” que hi va haver, i... Cagun tot! Fem una hora tard!!!! En fi, córrer més amb el cotxe no podíem... I segur que és una frikada important, però, cony, si hem arribat fins aquí, s'havia de veure.

Tot i així veiem que hi ha gent fent cua per comprar l'entrada. I llavors mirem el rellotge de la paret i... hòstia! L'hem d'endarrerir una hora!!! I en aquest moment, només en aquest moment, recordo haver llegit que tot i que Arizona és a la zona horària de les Rocalloses (com Wyoming, Colorado, Nevada, Montana i New Mexico), no fan el canvi d'horari solar. Per tant, ara a l'estiu (per a ells encara estem a l'estiu) van una hora menys que a New Mexico. I nosaltres portem un dia vivint una hora per davant!!! No m'extranya que fes fresca a les 07.00 del matí; eren les 06.00. I no m'extranya que pel Parc Nacional els locals anessin tant tranquils... faltava una hora per tancar!!! L'avantatge? Que podrem veure l'espectacle de... Gunfight at OK Corral.

I sí, és una frikada. I sí mola! Comencen al carrer els germans Earp i en Doc Hollyday i els que s'anomenaven els cowboys (no en recordo el nom, però eren quatre: dos germans i dos germans). Estan força ben caracteritzats i, home,no són actors professionals, però s'aguanta. I llavors queden a l'OK Corral. Entres a una mena d'escenari a l'aire lliure que hi ha a dins i previ “rotllo patatero”... hi ha el tiroteig final. Es calcula que en 30 segons es van disparar més de 50 trets, i això que estaven els uns davant dels altres!. Però és que cap d'ells (tret d'en Hollyday i en Virgil Earp) era gaire hàbil amb les armes. En fi que l'espectacle acaba tal i com va passar a la realitat: tres dels cowboys morts, un d'escapat, dos Earp i en Doc ferits, i l'únic que va quedar dret i sense ferides: en Wyatt Earp, el de la llegenda. En realitat, i per variar, va ser una lluita entre els ramaders, acostumats a fer de les seves i campar, i el control que volien establir els homes de negocis de la ciutat. Tot menys romàntic del que ens fa arribar Hollywood.

Per cert, aquí tot és ple de referències a la pel·lícula Tombstone, la del Val Kilmer i en Kurt Russell, però cap ni una, ni un pòster, ni res de res de la del Kevin Costner (?).

I a sopar... a les 18.00 hores! Però és que acabat l'espectacle... el poble s'ha mort. No hi ha ningú. Ara sí que fa por que et surti un pistoler!!!!

Al'endemà Bisbee i... cap a Tucson.

Santa Fe i Taos: tova, fusta, chile i hemoal.

Santa Fe va ser l'antiga capital del Nuevo Mexico de Nueva España. Fins aquí arribava el camino real que comunicava Ciudad de México amb les noves colònies. No cal dir que tant la ciutat, com tota aquesta zona, és plena a vessar d'història. A més a més, és la zona natural dels indis pueblo (anomenats així pels espanyols per les seves construccions amb tova). El resum d'això és que l'arquitectura de tota aquesta zona és molt bonica i antiga. Efectivament a Santa Fe, a més a més dels edificis antics que hi ha, els nous també s'han de construir amb aquest estil. Vaja, que és un encant de ciutat (només té uns 60.000 habitants, tot i ser la capital de New Mexico, si a més a més hi sumem que és plena de galeries d'art, de mercats d'art i artesania per tot arreu (al tanto els de Castellbisbal, que hem trobat un pintor que es diu Comellas i una pintora que es diu Duran) d'uns quants museus excel·lents i que, tret de la “tempesta perfecte” del primer dia, la resta ha fer un sol espaterrant, doncs... a passejar, passejar i més passejar. I així, com el que no vol la cosa, ens passem dos dies.

A més a més, el paisatge és acollonant. Santa Fe es troba als peus de la serralada Montañas Sangre de Cristo, que dit així, sembla poca cosa, però que té cims de més de 3.000 metres. I tot i que impressionen, hom no té la sensació de que siguin molt altes. I perquè? Doncs perquè Santa Fe es troba a prop de 2.000 metres d'alçada. Déu n'hi do! A les nits fot rasqueta, però de dia hem pogut passejar amb màniga i calça curta!

El llegat cultural que van deixar els espanyols és absolutament present per tot arreu, però, sobretot, es nota en dues coses: la fe i els noms. Aquí la població catòlica és molt abundant (especialment, també entre els indis) i hi ha moltíssimes esglésies dels segles XVII i XVIII. I val a dir que algunes de realment precioses, molt petitones, però molt bufones. Totes són fetes d'adob i les formes arrodonides els dóna una aparença molt més agradable, més propera quela pedra. A Santa Fe hi ha l'església més antiga dels EUA: San Miguel (però no hi podem entrar!!!!).

A més a més del tema de la fe, hi ha, us deia, el tema dels noms. Aquí -tret d'alguna excepció- tots els topònims són en castellà (i les excepcions són perquè o tenen nom indi, o han estat rebatejades, o són nuclis de població molt moderns): Santa Fe, Arroyo Seco, Truchas, Socorro, Hondo, Las Cruces, Española, són noms de poblacions; Rio Grande, Sierra Blanca, San Miguel, Rio Arriba, ho són de muntanyes i rius. Però és que, a més a més, els habitants de Santa Fe de tota la vida també tenen cognoms castellans (i de vegades el nom),tot i no parlar un borrall de castellà. El conductor de l'autobús que ens va portar a un dels museus es deia Juan Bacas Sahavedra, era ros amb els ulls blaus i el pos spanglish (com diuen ells) que parlava l'havia après a l'escola.

A New Mexico es parla poc el castellà. Vaja... poc en comparació a Texas i especialment a San Atonio i El Paso. De fet, a aquesta innombrable població, quan arribes ja pots llançar l'anglès perquè el castellà és l'idioma del carrer.

En tot cas això dels noms en castellà produeix dos efectes divertits: veure com els angloparlants ho pronuncien (imagineu-vos els pobres per anomenar el poble de Carrizozo) i veure, a les carreteres, el senyals sense la "ñ": "Espanola", "Canón grande", etc.

Després de dos dies a Santa Fe, ens enfilem per les muntanyes fins arribar a Taos, a 2.300 metres i on hi ha Taos Pueblo, una comunitat d'indis pueblo que viuen en el seu estil tradicional de cases. De fet pels voltants de Santa fe n'hi ha fins a 18 d'aquestes comunitats. però aquesta és la més gran (és patrimoni de la humanitat per la UNESCO). El lloc és, senzillament, sensacional. preciós. A més ens ha fet un dia espectacular...

Els indis viuen en aquestes cases sense llum ni aigua corrent (no està permés per la comunitat) i es dediquen, entre d'altres coses -suposo-, a vendre artesania als guiris que hi anem. La veritat sigui dita són molt simpàtics i afables (i és clar, molt o poc... piquem i ens firem!).

Tot i així, una de les coses més espectaculars és el propi camí fins a Taos (hora i mitja de Santa Fe). Perquè... ens trobem el nostre vell amic Rio Grande (de fet, el vell amic Rio Pecos, també l'hem retrobat i amb més aigua que no pas a Pecos). Però això del Rio Grande ha estat sensacional. El vas reseguint fins que s'encanona fins al punt que a l'alçada de Taos deixes el canó, que ja ha esdevingut altíssim. Tant altíssim que el pont que el creua és a 200 metres per sobre del riu. Pont, al que, no cal ni dir-ho, ni ens hi hem acostat. Però el paissatge és realment acollonat. I queda demostrat que el Rio Grande, el pobre, és molt més digne del que es veu (o no es veu) a El Paso.

I, finalment, abans d'arribar a Santa Fe, ens arribem a Chimayó. Ens han dit que hi ha un santuari molt bonic (i efectivament ho és). Arribem que falten cinc minuts per a que el tanquin i la monja ens deixa entrar de casualitat. És un lloc d'aquests on es va trobar fa alguns anys una figura de Jesucrist, on la gent hi va a deixar exvots (no sé si s'escriu així) i a recollir sorra del lloc on es va trobar la talla. Però a banda d'això, pel que és més conegut Chimayó és perquè conreen els millor chiles de New Mexico (i això és molt dir). A tots els estats del sud que coneixem es menja picant, però és, sobretot, menjar mexicà o tex mex. Però aquí a New Mexico són els campions del chile. I és boníssim. I pica molt. I... be hemoal, my friend.

per les terres de Billy the Kid...

Com us anava dient, sortim de San Elizario destinació White Sands National Monument (no sé exactament la diferència amb els National Parks, imagino que deu ser alguna cosa administrativa o de grau de protecció). Per fer-ho cruem la part nort del desert de Chiuahua (que no sé perquè es diu així, perquè de gossets d'aquests no n'hem vist ni un!). Quan ja fa estona que conduïm per New Mexico ens trobem un control de la policia de fronteres. Ens paren, en passen el gos pel costat del cotxe, ens fan obrir el capó, ens demanen el passaport, se'l queden, ens fan aparcar (a tot això els altres cotxes anar passant)... I tot en un anglès rapidíssim que sumat als nostres nervis, doncs no fa alegre el moment. Ens tenen uns 15 minuts aparcats i oblidats de tot i finalment, ens tornen el passaport i adéu. Collons amb els agents Gutiérrez, Leal i Sánchez (no m'ho invento es deien així).

En fi... arribem a les White Sands just per a fer una volta pel nostre compte i assistir a una xerrada que fa una ranger a la posta de sol. Meravellós! El lloc és increïble, una infinitat de dunes que estan fetes de pols de guix finíssima i que és sensacional. I la xerrada també (com tot el que fan aquesta gent dels Parks Service). De fet, tot i estar-hi i tot hi tocar les dunes i caminar-hi, és difícil de treure's del cap que no estàs envoltat de neu. La blancor fa mal als ulls.

EL parc ens ha agradat tant que decidim tornar-hi l'endemà a les 07.00 del matí quan obren, per tal de veure-hi sortir el sol i poder fer més fotos.

Anem a dormir a Alamogordo, que a banda de tenir aquest nom tan divertit -sobretot quan el pronuncien en anglès-, és una base de proves de míssils. per això el parc està tan protegit, perquè no hi pot viure ningú, perquè no s'hi pot volar per sobre... en fi, com deia la ranger: tot té el seu costat bo!. New Mexico té una tradició força llarga de proves armamentístiques. A banda d'Alamogordo, a Los Alamos (quina obsessió amb l'arbret dels collons) esva desenvolupar, ni més ni menys que... el programa Manhattan (o sigui, el desenvolupament de la bomba atòmica).

És el que té ser un estat gran, amb molt de desert i molt poc poblat!.

L'endemà ens llevem ben d'hora i tornem al parc. Segueix sent sensacional, perquè a més a més, som els únics que hi som. Però la sortida del sol es veu una mica empantanegada per un núvols poc simpàtics. tot i així aconseguim fer algunes fotos maques.

Elsnúvols, però, ens acompanyaran tot el dia. Deixant anar ara unes quantes gotes, ara no.

La nostra següent destinació és Lincoln. En aquest poblet de muntanya (sí, deixem una estona el desert!) deixat de la mà de déu, hi va haver la Lincoln County War a finals del s.XIX. Potser no us sona amb aquest nom, però si us dic que un dels protagonistes era Billy the Kid, llavors segur que sí. Els fets, de manera ràpida, van ser els següents:

Dos magnats locals (botiguers, banquers, propietaris de ramats) es van enfrontar pel poder a Lincoln (un carrer i 400 habitants). Cadascun va llogar una colla per defensar-se. Els d'una banda es feien dir The Boys. Els de l'altre The Regulators. En Billy formava part d'aquests darrers, de fet, diuen, n'era el líder. Al noi ja l'acompanyava una reputació digne de fer tremolar al més valent (recordem que ja s'havia escapat de San Elizario). Van estar durant tres anys matant-se els uns al altres de mala manera. Fins i tot els dos patrons van morir, però les ànsies de revenja dels dos grups va fer que continuessin empaitant-se.

El grup d'en Billy van matar al sheriff del moment. I el que es va presentar en el seu lloc va ser en Pat Garrett. Aquest va aconseguir detenir els de la colla. Tots van ser amnistiats menus en Billy que va ser acusat de matar l'anterior sheriff. Però The Kid, es va tornar a escapar de la presó de Lincoln (una altra fuga!) tot i matant dos ajudants d'en Garrett. Un mes després de perseguir-lo per tota la zona, finalment Pat Garrett va matar en Billy The Kid a Fort Summer (uns diuen que a traició, d'altres que no el va matar -de fet es coneixien d'abans- i va viure amagat i en pau).

En tot cas és curiós que tothom conegui a Billy The Kid, tenint en compte que va morir amb 21 anys! És probablement la llegenda més important del West of Pecos.

Doncs chapeuau! A Lincoln s'ho han currat molt i hi ha molts dels edificis d'aquella època que encara estan drets i alguns decorats com ho estaven en aquells moments. De fet una de les botigues dels magnats és un museu on s'explica la història i on va estar pres i es va escapar (fins i tot encara hi ha el forat de la bala que va matar un dels agents) i l'altre està recreada exactament (més o menys) com era a l'època.

Molt ben parit tot plegat!

Acabem la visita i anem a dormir a Roswell. Has dit Roswell? Això vol dir.... ovnis! En aquest poble, l'any 1947 hi va caure un ovni i es van recuperar cosos d'extraterrestres. Segons l'exercit, ni parlar-ne: eren proves d'uns globvus que estaven assajant. I ja tens la història muntada i el poble ple de fanals amb cap de marcià, botigues venent merchandasing a tort i a dret i un museu de collons.

Nosaltres el visitem al matí abans d'anar a Fort Summer. Hòstia que freackys que són.... Però hostia puta. i el pitjor de tot és que s'ho creuen de veritat: que si la teoria de la conspiració, que si l'exercir amaga coses, que si pim que si pam!

De tota manera, el tema a donat per unes quantes pel·lícules i sèries. I encara està candent: cada dos per tres es treuen proves i contraproves.

Són un cas.

Aquesta nit a Roswell menre dormiem ha esclatat una tormenta espectacular. Si ho estat que m'ha despertat a mi! Vinga trons i vinga llamps i aigua per no parar.

I el matí no s'ha llevat gaire millor. No plovia, però fotia una pinta de fer-ho en qualsevol moment... I nosaltres cap a Fort Summer, de camí a Santa Fe, per veure la tomba d'en Billy i un museu. La tomba hi és. Tot i que la làpida ha estat robada dues vegades, s'ha pogut recuperar totes dues. És senzilla i hi posa (a banda del nom i les dates): "va morir de la mateixa manera que va viure".

El museu: un espant, una abominació. L'única cosa que valia la pena era el rifle d'en Billy. La resta una col·lecció incalssificable d'andròmines. I és que aquí et fan un museu per a qualsevol cosa. no us en refieu. Fieu-vos només dels museus oficials. El de Lincoln, per exemple, era de l'estat de New Mexico. La resta són iniciatives privades amb més o menys bona voluntat, però sense criteri i sense fons. El que us dic: col·leccions de "trastos" infumables.



I tant hem fugit de la pluja que, al final, quan estàvem entrant a Santa Fe, ens ha caigut al damunt la del "cristo borratxo": aigua, pedra, trons i fins i tot un llamp que ha fet explotar un pal de l'electricitat... El més curiós és que mentre tot això passava, hi havia l'arc de San Martí, perquè per algun racó, lluïa el sol.

El primer tast de Santa Fe: molt notable!!!!