Cròniques indonèsiques XI: Singapur

A great neon flash and so little corners...del 27 al 30 d’octubre de 2010

Òstia ens hem enterat que fa dos dies hi va haver un petit tsunami a Sumatra. Nosaltres ni l’hem trepitjada aquesta illa. I a l’endemà, va entrar en erupció un volcà a Java, a prop de Yogyakarta. Glups! País segur aquest!

Ahir, abans d’anar a dormir, vàrem estar parlant amb un gallec resident a... no, no a Austràlia: a les Canàries. I el xaval, el simpàtic mosso, l’entranyable personeta, l’ésser humà aquell ens fa saber que Indonèsia és el país amb més taxes d’accidents areis del món (oleee, gràcies!!!!!!) i que en termes de navegació col·legues seus s’han quedat a la deriva, en fi que és un desastre (oleeeee, més gràcies). País segur aquest!

Resulta que sí, ens llevem a les 05.00 (per variar, aquesta vegada ens han avisat de que han “avançat” el vol, sí, a aquestes alçades de la pel·licula sembla increible un fet com aquest) i despertem nosaltres al paio de la nit de l’hospedatge (ens havia de despertar ell, en fi...). La fast boat ens ve a buscar a uns 100 metres d’on som (allà on ha pogut acostar-se a la platja, perquè hi ha marea molt baixa) i engega a tota llet cap a Lombok. No sense que abans 3 paios hagin pujat a la barca by the face. I ens adonem, quan fotem un salt d’aquí t’espero, que avui el mar està més “picadillo”. I llavors piiiiiiii-piiiiiiii-piiiiiiii un xiulet a la llantxa i el motor es para. Aquí? Enmig del mar? Caguntot!!!! Torna a engagar, una estona més i de nou, i encara una altra vegada. No sé què collons li passava al motor, però sí sé què li passava al meu cor!!!!!! (i el gallec dins el cap.)

Taxi cap a l’aeroport i a agafar l’avió; bé, el tractoret aeri amb hèlix (i el gallec dins del cap). Però no. El vol s’allarga una mica (suposo que esperant pista) i ja està. Ja som a Denpasar. Au a esperar l’avió de Singapore Airlines (aquesta sí és la primera companyia del món, menys mal). I llavors encara decobrim que el nostre viatge a Komodo va tenir més conseqüències funestes de les descrites: les targes de crèdit de l’Elisa estan desmagnetitzades. Va haver de ser a les màquines de rajos x de Denpasar (terminal de vols domèstics) perquè just abans d’entrar vàrem treure diners. I a Labuhan Bajo no funcionaven les màquines de rajos. De fet ni ens van demanar el passaport, ni ens van mirar l’equipatge, ni ens van passar el detector de metalls, res de res. Visca la seguretat. Això sí, ens van pessar a tots els passatgers (no em pregunteu perquè: humiliació? bany de realitat a plenes vacances? Feien una porra? –tampoc tenien gaire cosa més a fer en aquell, ejem, ejem, aeroport).

En fi.... ja ho solucionarem (més ens val!).

I després de dues hores de vol, arribem a Singapur i “Zas, en toda la boca”!!!!!. Mare meva quin

canvi i això que estem al costat. Mare meva. Singapur s’acosta molt a la ciutat perfecte (i per extensió al país perfecte; perquè és la ciutat i poc més): neta, pulcre, super cuidada, una arquitectura moderna que tomba d’esquenes, plena de detalls decoratius i de parcs, un skyline impressionant, la muntanya russa més alta del món (això, particularment, m’interessa molt a mi, com comprendreu)... Tot i que a pocs llocs es pot fumar, tenen, per exemple, cendrers a totes les papereres... És impressionant! Avui hem anat a fer una volta a la deriva quan ja ens hem instal·lat a l’hotel i hem anat a parar a la badia, amb vistes a l’skyline quan es feia fosc: molt maco, però molt. A més a més, hi ha una mena de festival de la llum i allà mateix ho il·luminen tot, posen figures de llum. Òstia.. igual, igual que a Indonèsia, pobrets meus.

La població també es molt curiosa: la gent parla fins a 4 llengües segons el grup ètnic al que pertanyen: hindú, xinès, malai i l’anglès com a llengua comuna per a tots. És a dir, que a no ser que siguis blanquet, vagis amb pantalons curts, camàra en mà i mirant amunt com un tonto, no hi ha manera de saber qui és de Singapur i qui està de pas.

De moment la ciutat ens mola molt. A veure demà què... tot i que, una mica, ja anyorem Indonèsia! (eeei, de moment una mica només, eh! –que ens hi hem passat 34 dies!)

Doncs no, avui ja no mola tant. A veure que sí, que és molt neta i supermoderna. Però tota ella està pensada per a que gastis. Hi ha centenas de “Malls” o “Shopping Centers”, però de veritat que molts. De fet n’hi ha un que obre les 24 hores del dia els 365 dies de la setmana. Una bogeria. Hi ha centres comercials monotemàtics (roba, electrònica i fotografia, etc) i n’hi ha d’altres on hi ha de tot (més a l’estil dels nostres, vaja). N’hem visitat alguns i, la veritat, Singapur no és tan barat com diuen. La roba, per exemple, és infinítament més barata a Estats Units. En el que sí es nota és en tot el tema electrònic i fotogràfic. Aquí, a banda d’arribar les novetats abans que a Europa, sí que hi ha una diferència de preu interessant: màquines fotogràfiques, ordinadors de totes mides i tipus (llàstima que en teclat no ens vagi bé, si no, un netbook, queia) i tots els components que puguis imaginar I telefonia mòbil: una bogeria.

Little India... com si algú hagués transportat un barri indi a Singapur

Al matí, però hem anat a Little India, el barri és ben bé com si una nau extraterrestre hagués abduit una petita ciutat de la Índia i l’hagués deixat caure enmig de tanta modernitat: basars, botigues i restaurants, la manera de vestir de la gent... tot, absolutament tot et fa pensar que ets a Calcuta, Bombai o Delhi. De fet, saps que entres a Little India perquè l’olor a curry t’ataca, se t’enganxa, i ja no t’abandona (com el Rexona) fins que marxes. I ni així.

Nolsatres hi hem dinat i, la veritat, estava super bo el que hem menjat. I, la veritat, és que també picava com una mala cosa. El cas és que la cosa ens ha repetit i tota la tarda hem anat fent rotets i degustant, de nou, el menjar hindú. Fins que ens ho hem hagut de treure sopant al mateix lloc d’ahir: un carreró de la badia amb bars de carrer i on cadascun té una especialitat: ahir vàrem sopar porc a la brasa (boníssim) i avui bous de mar amb salsa picant. Demà què? Ah, demà serà un altre dia... 

I l’altre dia arriba. I ens llevem i no sabem que avui ens espera una maleïda marató de caminar.

interior del temple budista

Nosaltres és que som una mica massoquistes, perquè mira que els taxis són barats; i, a més a més, hi ha un metro espectacular. El cas és que hem sortit de l’hotel i hem anat cap a China Town. Hòstia, si tots els barris xinesos del món fossin com aquests, altre gall li cantaria a la reputació dels mandarins: per variar, super net, super cuidat i amb una arquitectura colonial xulíssima. Hi hem passejat, hem vist un temple hindú impressionant (ja, de fet, sona una mica rar, no? Però ahir a Little India també vàrem visitar un temple budista), un temple budista espectacular i, es veu, molt important al món perquè tenen relíquies de Budha i fins i tot una dent d’ell (sí, els camins del budisme també són inexcrutables). Després hem tornat caminant fins la Badia i li hem donat la volta sencera. Si a tot això li sumeu els incontables quilòmetres que fem dins dels “Malls”, doncs surt... una barbaritat. Hem sopat al carreró de sempre (avui sopa de fideus, porc i ales de pollastre) i hem tornat caminant. Conclusió: ens fan un mal les cames espantós (sort que viatjo amb una traumatologa que sempre em subministra algun tipus de droga).

Us preguntareu que se’ns ha perdut als Malls, no? Nosaltres també ens ho preguntem de veritat. Però què voleu, la carn és debil, i després de descartar moltes coses (la roba que ja us he dit que és molt cara, el calçat en general pel mateix, l’ordinador pel tema del teclat, etc) hem decidit que sí ens comprarem dues coses: una càmara de fotografiar (un perfeccionament de la que ja portem ara: més zoom, més llum i més prestacions) i unes Converse All Star. A veure... les bambes són molt més barates que a casa? No (una mica sí, però). Hi ha molts més models i de molt xulos?. Sí (aquesta és la qüestió). Pel que fa a la càmara. Mare meva si ens ha costat comprar-la! Des d’ahir que anem preguntant preus a tot arreu. De fet vàrem estar a un Mall dels especialistes en electrònica i sí era força més barata. De fet a una tenda en concret era molt més barata: com quasi 250 singapurins d’aquests (el canvi és 1 euro = 1.8 singapurins, o sigui que deu-n’hi do). Però només tenien un exemplar, el de “demo”. I jo que no em quedo a gust, que si sí, que si no, que si la tararà... i el paio que em regala una tarja de 8 gb de memòria i un trípode. I que aix, i que uix. I al final que no, que en vull una de nova. Doncs truca’ns demà a veure si la tenim. Hem trobat altres llocs amb preus similars (mai tant baixos), però el problema sempre és el mateix... uixxxx, només tinc la de mostra. Amb la mosca donant-nos voltes al nas en plan Ferrari, finalment avui entrem a un altre Mall especialista en electrònica que de fet ja es veia molt més seriós i descobrim el pastel, els ingredients del qual són els següents:

1. Aquí tots els preus són molt similars (realment molt poca diferència: 5 singapurins, 10 com a molt).
2. L’altre Mall està el primer a la llista negra de vendes de Singapur per estafes.
3. Es dediquen a revendre productes que ja han estat usats. Es veu que aquí és molt normal

   

   fins i tot el Malls són una passada a Singapur

   comprar la darrera versió de tot, usar-la 3 mesos i després vendre-la de segona mà i aquests cabrons ens les volien revendre (de fet aquesta càmara va sortir al mercat a finals d’agost i a Europa encara no ha arribat).
4. Tots els regals complementaris que ens feien: que si una tarja de 8 gb, que si un trípode, que si aiò, que si allò... van inclosos en els pacs de fàbrica.
5. A molts llocs ens venien la càmara barata, però llavors es posaven molts pesats en vendre’ns la bossa de la càmara original per 150 singapurins (una bogeria). Resulta que si sumaves el preu de la càmara, segons ells, ultrarebaixada amb la bossa segons jo, super cara, el preu era el mateix que ens donaven avui.

O sigui: cal anar molt al tanto on es compra. Alguns són uns lladres que saben que com que som guiris, no podrem tornar a trecar-los-hi la cara! Finalment la que hem comprat ens l’han desprecintat davant nostre, me l’han deixada provar, i tot perfecte: a més ens han regalat, la tarja, un kid de neteja, un trípode petit plegable, la bossa original, un adaptador per carregar-la, etc....

A més a més, si compre a llocs seriosos, al aeroport en tornen el 7% de taxes de tot el que compris. Home! No està malament!!!!

Avui en donar la volta a la badia, en un moment donat ha començat a ploure i hem buscat refugi al primer lloc que hem trobat. I hem flipat en colors. Era una mena de centre d’interpretació de l’arquitectura moderna de Singapur. I, com us deia, hem flipat en colors. Algunes dades per a que vosaltres també flipeu:

• Els gratacels es construeixen tenin en compte les direccions dels vents. De manera que procurin més corrent d’aire a la ciutat i no sigui tant calorosa (oju, amb això!).

• La nòria gegant: per a que us feu una idea de la magnitut: triga 32 minuts a fer la vola sencera i
  
  cada cabina és de la mida d’un minibus i pot portar fins a 28 persones.

• Hi ha gratacels que tenen terrases amb jardins. I el cas és que, a més a més, són sostenibles (reutilitzen aigua, tenen plaques solars, etc). 

• El darrer hotel que s’ha construit (de fet encara hi ha una part per inaugurar) compte, a més de l’hotel pròpiament dit, amb un megacasino descomunal, un museu, i un mall de 4 plantes on hi deu haver, pel cap baix, unes 500 botigues –si no més- totes estil: Chanel, Hugo Boss, Ferrari, Armani, La Perla.. en fi, baratijes). A més l’hotel té més de 2.500 habitacions i està composat per tres torres separades i independents de 200 metres d’alçada coronades totes tres per una mena de nau especial horitzontal descomunal. Quan dic descomunal estic dient que té una piscina (d’aquelles que l’aigua està al mateix nivell del terra) de 150 metres de llarg!!!! i que a més, dona la sensació d’estar penjada del buit. A més té jardins, restaurants (5 dels millors cuiners del món en tenen un: en Santi Santamaria és un d’ells). En fi... una bogeria absoluta.

• La badia propiament dita, resulta que no ho és. És una presa al final del riu que utilitzen per donar aigua a tota la ciutat. Però a més a més té en compte totes les possibles implicacions ecològiques.

És tot, d’un nivell tecnològic descomunal. La veritat és que la ciutat ja ens semblava espectacular. Sabent tot això... encara més.Demà, de fet, ja agafem l’avió cap a casa. Però com que sortim a les 23:45... doncs tenim tot un dia més. Objectiu per demà: trobar unes Converse que ens molin!!!!   

Doncs sí, missió complida: hem trobat unes Converse la mar de xules i molt barates (jo) i unes bambes “japos” força frikis l’Elisa, hem fet més voltes, hem visitat el Asian Civilitations Museum de Singapore (quina passada) i amb els deure fets i cansadots cap a l’aeroport. 

Hòstia quina passada d’aeroport. De fet ja fa anys que rep el premi al millor aeroport del món. A

exemplar al papallonari de l'aeroport de Singapur

banda de la gran quantitat de botigues que s’hi pot trobar (no us ho podeu imaginar!), el nivell de serveis és descomunal: llocs on dutxar-se abans d’agafar l’avió, internet gratis per tot arreu, bars de tot tipus i amb tot tipus de músiques, massatges, màquines de fer massatges als peus gratuïtes, espais de jocs per als nens, un museu de la ciència, papallonaris diversos i, sobretot, un nivell d’eficiència descomunal, en fi... com els d’aquí, igualet igualet.

L’única pega del vol ha estat que vàrem sortir de Singapur amb tormenta i que jo recordi (he aconseguit dormir 7 hores gràcies als psicotròpics) la resta del viatge fins a Barcelona hem seguit en tormenta. O sigui que aquesta nit hi ha hagut tormenta des del Mediterrani fins a l’Índic (aquesta ha estat la impressió). Déu n’hi doret el viatge que hem tingut.

Però el pitjor, el pitjor és que ja se’ns ha acabat el viatge i les vacances.

L’any vinent... serà un altre any!

Cròniques indonèsiques X: Gili Trawangan (Illa de Lombok)

Aigua turquesa, peixos de colors, sol i bon menjar i bon beure  del 24 al 26 d’octubre de 2010

una punta asolellada de  Gili Air i darrera els volcans de Lombok

Les Illes Gili són tres: Gili Trewangan (la gran: 9 km de perímetre), Gili Air (la mitjana) i Gili Meno (la més peque). Són com tres gotes d’oli enmig del mar (només estan separades l’una de l’altra per 500 metres) molt a la vora de l’illa de Lombok i són precioses. Rodonetes, verdes, amb unes platges increïbles, una aigua verd turquesa i escull de coralls a dojo. Vaja, que et poses les ulleres i el tubo (tots els hotels te’ls lloguen per misèria i companyia) i, amb la marea baixa, flipes en colors a 4 passes de la sorra. Uns peixos increibles i tortugues (tot i que, de moment no n’hem vist cap): peix cirurjà (Dori), peix pallasso (Nemo), peix Àngel (el cap dels peixos de la peixera de la mateixa pel·li), peix agulla, discos, etc. N’hi ha un que, especialment ens ha flipat, perquè sembla que sigui de neó: verd, blau i groc però amb una lluentor espectacular. No caldrà que us digui que per als submarinistes és la reòstia: corall blau, estols de mantes gegants, taurons, etc, etc. 

Nosaltres estem a Gili Trewangan. És preciosa el que passa és que està tant plena de guiris que cansa una mica tot plegat. Poca cosa pots fer a part de banyar-te, prendre el sol, mirar peixitos i menjar i beure. També pots fer la volta a l’illa caminant (tres horetes), en bici o amb carro de cavall (aquí no hi ha vehicles motoritzats). És clar, pots aprendre a fer submarinisme (quita bicho!), fer excursions de submarinisme (que te quites bicho!) i altres divertides opcions. També hi ha una volta a les tres illes en un vaixell amb el fons de vidre per veure el fons marí. Ens ho pensarem. Ja ens ho hem pensat i no (estem fartets de pagar i pagar: poc sí, però moltes vegades!)

Diuen: A les Gili assegurem 300 dies de sol; només 60 de pluja.

...

...

...

només els en queden 59 aquest any!

La veritat és que quan vàrem arribar ahir just després del viatge en fast boat va caure l’enèssim diluvi universal al qual assistim (i en Noè sense aparèixer, tu). l, i aquest matí també plovia quan ens hem llevat. Però de seguida ha sortit un sol ben rodó i ben maco!

L’únic problema del l’hotelillo/bungalows ons estem són els dos personatges que fan d’encarregats a falta de la mestressa (és anglesa i, com que no hi és, deduim que està a la Pérfida Albion). Són un noi i una noia. Ella ens parla com si fóssim subnormals, o nens de dos anys, o li mola anar del pal: oh, quin bon rotllo, benvinguts al paradís. O sigui: helloooooo, here so many suuuuunnnn, so many beaaaaach, so many relaaaax, amb una cantarella que a mi em fot a parir i m’acaba la paciència. Ells és un noi de vida lleugera ploma llarga que fa servir, més o menys la mateixa cantarella, però a més a més em fot unes repasades de por (avui han arribat tres australlians alts rossos, guapos i joves, esperem que li molin més) i a més a més té una amiga que fa massatges i cada vegada que ens veu actua com el cosi del Gollum: massage, my friend, massage... Uiiix, quin repelús. Espero que això dels australians funcioni perquè si no ja em veig corrent, donant voltes a l’illa. I l’illa és un esquitx!

Grans fites realitzades a Gili Trewangan el primer dia:

1. Esmorzar
2. bany, peixitos, sol i llibre 
3. dinar
4. bany, peixitos, sol i llibre
5. dutxa i descans (per l’estrés, s’entén)
6. sopar
7. momir....

Grans fites realitzades a Gili Trewagan el segon dia (el tema australians ha funcionat):

1. Esmorzar
2. bany, peixitos, sol i llibre
3. dinar (al mateix lloc: ens va molar)
4. donar la volta a l’illa; bany, peixitos, sol i posta de sol
5. dutxa i descans (per l’estrés, s’entén)
6. sopar ( a un altre lloc; per variar, no?)
7. momir....

...

...

...

només els en queden 58 dies de pluja aquest any!

peixitos: peix àngel si no vaig errat...

Grans fites realitzades a Gili Trewagan el tercer dia:

1. Esmorzar
2. bany, peixitos, sol i llibre
3. dinar (a una altre lloc)
4. bany, peixitos i núvols 
5. dutxa i descans (per l’estrés, s’entén)
6. sopar ( al mateix lloc que ahir: peix i marisc acabats de pescar)
7. momir....

Un parell de coses sobre Gili Trawangan (tot i que penso que deuen ser extensibles a les tres illes): 

En primer lloc: de turistes n’hi ha de molts tipus. Vaja, de tots tipus, però en predominen 4:

1. els que venen a fer submarinisme de veritat 
2. els que venen a fer submarinisme, però a més a més es pensen que han arribat al darrer paradís a la terra i venen amb les seves rastes, el seu bon rotllo, els seu occidentalisme disimulat i insultant. Són com els de Yogyakarta: rossos, guapos, joves, però en lloc de vestir roba surfera la vesteixen de mercadillo, i en lloc de portar un “mac” sota el braç porten una guitarra. En fi, uns plastes.
3. Els que, com nosaltres, són gent normaleta (sí com nosaltres) i venen uns tres o quatre dies a descansar, prendre el sol i tal però sabedors que el darrer paradís pot estar a la vora, però no és aquí.
4. I, finalment, aquells que són, per a mi els més incomprensibles, que tot i estar a una illa preciosa i amb una mar divina, neta i plena de vida, s’estimen més quedar-se a la piscina de l’allotjament que acostumen a estar a.... 5 metres de la platja (però gilipolles, per això veniu fins aquí????)

xulo per buscat "tresors"; una creu per caminar...

En segon lloc: la platja i el corall i les petxines. O sigui mola. Mola molt. Però abans d’entrar a l’aigua sempre hi ha una franja de sorra plena de restes de corall, petxines etc que deixa la marea amb cada canvi. I això comporta ineludiblement mal físic: a la planta dels peus quan entre i surts de l’aigua (especialment amb marea baixa) i als lumbars perquè tothom, o sigui tothom, en algun moment o altre es dedica a passejar bucòlicament per la platja tot buscant els tresors que la mar ens regala (i mira tu que acostuma a ser a l’hora de la posta de sol aquest moment).

I per acabar aquesta crònica, dues coses d’avui: a la tarda estava núvol, força núvol (de fet havia plogut, i encara al vespre tornaria a fer-ho: ja momés els quedes 57 dies). Però mira, com que era el darrer dia a les Gili i el darrer dia a Indonèsia, hem decidit de fer l’última ronda d’snorklig. La veritat és que entre el cel, la llum, que la marea estava pujant i que la corrent ens empenyia de mala manera (joer si cansa nedar contra corrent –però ho has de fer, si no pots aparèixer a saber de quin punt de l’oceà Índic) la cosa no prometia gaire, però cony, teníem l’equip llogat fins a la nit! I llavors.... llavors i quan estàvem ben sols, han aparegut dos enormes tortugues a fer-nos companyia mentre menjaven sota nostre. Quina meravella. Què bonic i com ha valgit la pena aquest darrer bany.

no sé com es diu, però ben bé podria ser "peix discoteca", amb aquests colors de neó...

I com que és el darrer dia a Indonèsia hem hagut de gastar els pistringuis indonesis perquè demà a Singapur no ens serviran. I hem anat a sopar: red snapper (un peix boníssim), una llagosta i 6 gambes gegants. A la vostra salut!

Demà, ens lleven a les 05.00, anem en fast boat fins a Lombok, taxi fins a l’aeroport, avió (més o menys) fins a Denpasar (Bali) i d’allà avió a Singapur, on arribarem, si tot va bé, al migdia.

Us ho explico. 

Cròniques indonèsiques IX: Illa de Rinca i Labhuan Bajo (Illa de Flores)

Pero qué hemos hecho nosotros para merecer esto?  del 21 al 23 d’octubre de 2010

La crònica és una mica llarga, però és que hi ha molt a explicar:

navegant per l'arxipèlag del Parc Nacional Komodo

Abans de res deixeu-me dir que l’arxipèl·lag que forma el Parc Nacional de Komodo (a l'illa de Flores, capital: Labuhan Bajo) és absolutament espectacular: Un centenar d’illes petits i tres de grans (Komodo, Rinca i ????) absolutament verdes, com cobertes per una moqueta i esquitxades de palmeres. Les aigües d’un verd transparent (quan estan tranquil·les) –de fet diuen, un els millors llocs del món per a fer submarinisme i la versió cagueta, la dels mendes, (snorkling, o sigui ulleres i tubo)-. A banda dels famosos dracs de komodo, que són unes bèsties encantadores de 3 metres de llarg i 60 quilos, que es mengen entre ells –especialment als joves- i que la seva manera de matar és mossegar la presa i deixar que es mori de la infecció (tenen més bactèries a la boca que estels hi ha al cel), també hi ha flying fox (uns ratpenats de més de mig metre d’envergadura i no, no en sé el nom en català... ja podeu començar, gràcies!), altres bèsties terrestres i sobretot i especialment, molta fauna marina de tots tipus.

De veritat que és un dels llocs més bonics que he vist. Especialment si naveges quan el sol es pon i quan surt. Una meravella.

Ara bé, us havia deixat a la trucada nocturna al Ferdinand. Nosaltres, després de Komodo, anem els darrers 4 dies a Indonèsia (encara ens en faltaran 3 a Singapur) a les illes Gili (Illa de Lombok). Evidentment ja havíem reservat per internet hotel (té molt bona pinta). Doncs el tal Ferdinand ens diu que la companyia aèria ha canviat els vols d’anada i tornada de Labuhan Bajo i que a la tornada a Bali ja no arribem a temps per agafar el fast boat cap a Gili. Que hem de pasar una nit a Sanur (allà a cal cangur jubilat) i perdre una nit al paradís (i la pasta, és clar).

Mandeeeee?????? Però això m’ho dius ara????? I perquè he trucat jo (vaja, l’Elisa que és qui espiqucinglis millor en moments de tensió). Però quan m’ho pensaves dir tros de quòniam????? En fi: disgust, pataleta, cabreig, i trobem una solució (vaja l’Elisa que és qui think millor en moments de tensió): doncs agafarem un avió de Bali a Lombok (mitja hora de vol) i d’allà una barca a Gili. Que vagis buscant un vol, xaval!

Efectivament l’endemà al matí, ens venen a buscar i cap a l’aeroport de Denpasar (Bali). I, mira tu, quan anem a comprar el vol a Lombok que ens anava bé, resulta que el dia 23 no surt. Com, si aquí posa dayly. Ja, però el dia 23 no. Collooonnnnssss. A veure si n’agafem un més tard ja no arribem a temps d’agafar les barques a Gilli. Solució: trucar a l’hotel de Gili per a que ens vinguin a buscar amb el seu cotxe a l’aeroport i amb seva llantxa. Au, rei, truca tu. Uiiixxx, se m’ha acabat la bateria, però ja trucaré i us diré alguna cosa.

Fiuuuuu, avió cap a Labuhan Bajo a l’Illa de Flores. Un vol agradable i molt espectacular perquè vas passant per sobre de centenars d’illes. A l’aeroport (oju, això és un eufemisme d’eufemismes; una pista d’aterratge i una sala on et van portant l’equipatge a mà i el deixen a terra) ens espera en Rufinus, el nostre guia (Flores havia estat portuguesa i és cristiana, d’aquí els noms). Es presenta i ens porta al cotxe. Mare meva... des de la meva època de cooperant al Senegal no havia vist una cosa tant destartarada!!!! Que va, molt pitjor que aquelles furgos. Un desastre. Buenuuuu, només és fins el port

El xòfer ens diu Mister Agus i el seu fill de 3 anys va al seient del copilot. .L’Agus dels collons (que es veu que és el contacte d’Elisabeth Tours --on hem comprat el tour- a Labhuan Bajo. Recordeu aquest nom: Elisabeth Tours) ens diu que al vaixell només hi ha aigua, o sigui que si volem comprar alguna birreta o alguna altra cosa. Ok, parem a un lloc i baixem a comprar. Quan tornem ja hi ha 4 nens a dins del cotxe!. També són fills seus i és que a la super-cutre-botiga que hem parat a comprar la birra és la de la seva dona. Aaaahhhh, buenu... solventant l’economia familiar...

I arribem al port. I hi ha molts vaixells. I n’hi ha grans i de petits i el nostre, és clar, és el més petit de

el cony de cafetera que ens va tocar en sort!

tots. I n’hi ha de macos i de lletjos i el nostre, no podia ser d’altre manera, és el més lleig de tots. I n’hi ha de nets i de bruts i al nostre, òbviament, la merda sobresortia de la coberta. I n’hi ha amb mariners experts i d’altres que no i el nostre, capità i mariner junts no deurien sumar la meva edat. Buenuuuu va fot-li. I engega... 

I no ens ho podem creure. A veure, si li dono al meu germà que és manetes una cafetera de les de tota la vida, un cordill d’estendre la roba, una sandàlia i un cargol bové, fa un motor que sona millor. Per déu, quina cafetera. I engega. I ens posem en marxa... quina marxa????? Òstia quina cosa més lenta. Si fins i tot ens avancen els piragüistes. És estil cof, cof, cof (vaja, estil gos tíssic)

Ara copio literalment de la Lonely Planet (com sabeu: guia de referència mundial):

De navegar per aquests mars:

(...) algunos operadores sospechosos incumplen sus paquetes “todo incluido” en ruta y otros operan decrépitos barcos sin chalecos salvavidas o radio. Además la travesia puede ser extremadamente peligrosa durante la estación de lluvias, cuando el mas está bravo. (pàgina 565)

De les traveses per dins del parc:

(...) se puede reservar a través del hotel, una agencia o agentes independientes en Labuhan Bajo, o hablar directamente con los capitanes en el puerto, que permitirán al viajero inspeccionar el barco para comprobar que cuenta con radio y chaleco salvavidas. (pàgina 557).

1. Estem en època de pluges.

2. El nostre capità no parla anglès.

3. No tenim ràdio: un mòbil del Rufinus sense senyal, és clar.

4. L’única cosa a la que ens podrem agafar si això s’enfonsa és a l’esperança, perquè salvadides, el que es diu salvavides, no en portem. Ja no armilles; ni dos tristos flotadors d’aquells carabasses tpus “golondrnes del port” que acostumen a estar plens de pols i que sempre he dubtat si de veritat floten bé (però com a mínim l’efecte psicològic sí el tenen).

Bé, la travessa de Labuhan Bajo al moll de l’estació de rangers de l’illa de Rinca és de dues hores segons la guia i segons el nostre estimat Rufinus. Quan portàvem 10 minuts navegant, o bé la distància s’incrementa o el Rufi pren consciència de la capsa de sabates en la que naveguem i ja ens diu que, de vegades, són 3 hores.  Ens donen dinar: arròs, fideus, una verdura desconeguda i trocets de tonyina fregida. Ah, i bananes (haurieu de veure els plats i coberts...). El cas és que havíem d’anar a Rinca, fer el trecking d’una hora entre sargantanes gegants i després tirar enrera mitja hora per

no, no són àligues: són ratpenats gegants (flying fox), us ho juro

ancorar davant d’un illot per veure els flying fox i passar la nit. I arribem tard a Rinca i ens fotem nerviosos perquè és clar, no triguem mitja hora de l’illot al moll, en triguem una. I ningú ens ha dit que encara hem de pagar uns 50 dolars per entrar al parc, ecotaxa, per la càmera, pel parquing (?) del vaixell... Un moment, el pàrquing del vaixell. Nosaltres?????? Que ho pagui el capità que per això li deuen haver donat pasta, no???? I és en aquest moment que veig un fenomen únic, mai vist: l’Elisa comença a créixer i a créixer, i es torna verda, verda (com una Hulkita) i comença a deixar anar improperis en anglès. I li diem al Rufi que no fem el trècking i que anem a l’illot i que demà a les 07.00 ens plantem a Rinca. Al guia li sembla bona idea (qualsevol li du que no a l’Elisa en el seu estat). I au, una hora més de cof-cof-cof i arribem i ancorem a l’illot. I llavors la meravella: us juro que és una de les coses més boniques que he vist mai: just quan el sol comença a perdre’s per l’horitzó, literalment mil·lers de rats penats gegants comencen a volar cap a Flores per anar a menjar fruita. Però mil·lers en estol,  amb aquella llum del vespre... uoooohhh, ens reconciliem una mica amb el món.

Però ens dura poc perquè quan portàvem uns 15 minuts, la llum de la coberta del vaxell s’espatlla per sempre més. I ens demanen disculpes i també ens demanen el frontal per acabar de fer el sopar. I sopem: arròs, fideus, una verdura desconeguda i trocets de tonyina fregida. Ah, i bananes!

I ens preparen la coberta per dormir. O sigui, dos matalassos amb dibuxos de l’estil “Dino el darrer dinosaure”, encara amb el plàstic d’embolicar original (però no us pensessiu que és perquè eren nous!) i una mena de llençol consistent amb dos troços de draps cosits. Mare meva com arribem a enyorar el vaixell i la tripulació de Borneo (òstia sembla que faci mil anys d’allò dels orangutants)! O sigui que entre els nervis, la mala llet, la porquèmia que ens envolta i el cague que em fa a mi navegar (i ja no us dic dormir al mig del mar): la nit de lloro!

I finalment ens adormim. I, tot i estar en una illa on el 90% de la població és cristiana, a les 04:30 del matí ens desperten els crits de la mesquita. Collons, com pot ser???? Ah, sí és que els poblets mariners de les illes dels voltants sòn musulmans. Mira tu que bé. L’unica cosa que té de bo és que veiem sortir el sol i ens visita un dofí al costat de la capsa de sabates flotant.

el molt famós llangardaix de Komodo, un llegat prehistòric de debó

I anem a Rinca, i fem el trecking, i veiem els dragons (collons quines bèsties, una mica de iuiu sí que fan sí) i llavors anem cap a una illa que està a 2 hores i mitja i només a 45 (!) minuts de Labuhan Baho per fer una mica d’snorkling. Amb quines ulleres i quin tubo? (preguntem). Amb les vostres (diu Rufi). Les nostres? (exclamem!) I qui ens ho havia de dir que aquest era l’únic puto barco que no les porta i les deixa? (li demanem). I al final sí, sí que en portaven (ves per on), però l’amc Rufi no ho sabia. Passo de comenta-vos l’estat d’ulleres i tubo per no tenir més arcades. Però el cas és que valia la pena: una platja amb corall, tot tipus de peixos tropicals espectaculars i d’uns colors inversemblants, enormes estrelles de mar de color blau: una delicia, vaja.

I dinem: arròs, fideus, una verdura desconeguda i trocets de truita!. Ah, i bananes. I comença a tronar i nosaltres: anem, anem que no ens pilli la tormenta. I sí, ens pilla. Però el mar continua tranquil (uffff). I sabeu quantes culleretes pel cafè i el te hi havia al vaixell? Una. I quants obridors per les cerveses? Cap ni un: i com les obria el mariner? Amb la boca hem descobert a la darrera birra . O sigui que entre això de les cerveses i la cullereta, allò del tubo i les ulleres, i l’estat general de l’instrumental culinari... més valia que ens hagués mossegat un drac (total, el perill d’infecció deu ser equivalent)!

I amarrem al moll (que també està trencat, és clar). I ens porten a l’hotel. Però mira tu; no és l’hotel que ens havient dit a Bali (sort que vàrem preguntar el nom): és una cutrèmia del 15!!!! (cabana de bambú, plàstic al terra, una bombeta al sostre, sense aire condicionat ni ventilador, dutxa freda, tassa de vater i un cassó per tirar la cadena i, en general, un estat com el del vaixell.

Aaaaaaarrrrjjjjjj, la Hulkita torna a aparèixer i tremola tot Labuhan Bajo. I el pobre Rufinus no sap on fotre’s (ell és un guia independent que ha pillat el puto Mr Augus que és que ho contracte tot).  Nosaltres que ni parlar-ne, que marxem al que ens havien dit a Bali que li dona vint mil voltes, sense ser res de l’altre món: però cony és net i té aigua calenta i aire condicionat. I sí senyor, carreguem bosses i sota la pluja que hi anem. I ens acomiadem del Rufi. Però torna poc després amb el putu que ens diu que cap problema, que si volem aquest, ok, que ha estat el pobre Rufi que ho ha entès malament. Serà fill de puta i lladre!!!!!!!

Total que demà al matí ens veiem per fer una volta per Labuhan Bajo i anar a l’aeroport. 

parada al mercat de peix sec (una catipén...)

I ens venen a buscar a les 08.00 del matí, després de que haguem dormit com uns vedells des de les 22.00 del dia anterior (suposem que la tensió acumulada, per fi ha afluixat). El putu es presenta amb la seva mini furgo destartelada de la que no tanca la nostra porta, la seva no obre, versió vaixell, vaja. I ens porten al mercat de Labuhan Bajo. Fot una calor terrible, una humitat inhumana i ha plogut fins fa poca estona... el mercat ple de parades de verdures, de peix, de manjar, de brutícia de fang... arjjjj suem com uns porcs i a mi m’agafa una mica de telele. Fotem el camp!

I ens porten a una cova que es veu que és al·lucinant: la gran atracció de Labuhan després de Komodo. I ens hi caguem. Una covatxa amb alguna estalactita, algun ratpenat, alguna aranya enorme... i ja.

El cas és que al Rufi li ha donat per anar de guia superprotector i super expert (ni puta idea no té de

raro, raro...

res, el pobre: bona persona i molt preocupat, això sí, però res més). I ens va indicar els perills (?) de la cova: una pedra al terra, aquí us heu d’ajupir, oju amb.... I llavors, estic fotografiant una mena d'aranya (bitxo més raro, per déu) i em diu des d’un costat: -fes la foto que jo et ptotegeixo. Mira, entre la suèmia, el telele i l’agobio generalitzat... casi em parteixo la caixa, o casi l’estampo. Quita d’enmedio, home!!!

I llavors ens ensenyen un fòssils a les parets de la cova, a les roques. Un peix (juer, que raro és), una tortuga (ejem, ejem... segur?) i “l’acabose”: un cap de mono. Però què dieu, per déu, si és una puta pedra en forma –aproximada- de cap... andaaaa. Porteu-nos a l’aeroport i ara sí: adéu siau. Adéu Rufinus, adéu Agus, adéu Labuhan Bajo, adéu Flores, adéu llangardaixos... fins mai (suposo).

Destinació: Illes Gili (esperem que tot ruli bé).

No, no tot rula bé. Fins ara massa sort havíem tingut amb els vols de companyies de pandereta d’aquest país (oju als noms: Kal Star, Lion, Mandala, Merpati, Wings, Nussangara i un llarg etc.). El vol de Labuhan Bajo a Denpasar, la veritat és que ha anat prou bé. Però estem a Denpasar esperant, i esperant i esperant el nostre vol a Mataram (illa de Lombok) i ningú diu res, i a la pantalla ni tan sols surt que vagi amb retard, i..... i ja en comencem a tenir els collons plens. Tot el budisme Zen del que ens havíem impregnat allà a prendre pel cul de tot, ja s’ha evaporat. I el pitjor de tot és que ens espera un xòfer a Mataram que ens ha de dur al port (45 minuts) on ens espera una llantxa ràpida per anar a Gili. (ja veurem si arribem; i si no, què farem???? A saber...)

Ah, quan hem arribat a Denpasar ens esperava per sorpresa el Ferdinand. Evidentment li hem explicat tot., però la veritat és que com que “a toro pasado todo es rabo”, ens hem fet un fart de riure. El xaval no sabia on posar-se. Com a mínim que els serveixi de lliçó (per cert ha quedat bastant clar que el problema de tot és el putu Mr Augus, perquè es veu ja han tingt algu problemilla amb ell). En fi... seguirem informant (esperem que no des de l’aeroport!).

en plena nit navegant per aquests mar en llanxa...

Ja hem arribat a Gili Trewanan!!! Una hora i mitja de demora en el vol. El cas és que es demorava perquè els avions d’hèlix (sí, una altra vegada) no podien sortir de Lombok per culpa de les tempestes. El cas és que finalment ha sortit i ha arribat a Denpasar, on nosaltres l’agafàvem de tornada a Lombok. El cas és que si ha sortit d’allà és que la tormenta ha passat. El cas és que estava a sobre de Bali. A sobre nostre. Conclusió: un vol de mitja hora però de collons (encara em va el cor a dos mil). Ens recull un paio a l’aeroport de Mataram i després d’una hora ens deixa al port de llantxes ràpides. Ens recullen i ens porten –a aplena nit, és clar- fins a l’hotel. Literalment, com que hi ha marea alta ens deixen a la platja davant de l’hotel. No havia anat mai en llantxa ràpida i pensava que, per variar, em cagaria: pues no.... guapíssim.

O sigui que després de tres dies de cagatelorito, per fi la tranquil·litat!!!!