Cròniques indonèsiques IV: Tren de Yogyakarta a Surabaya, (Java)

 Un parell de comentaris de Borneo abans de continuar:

Comentari 1: A la Selva l’Elisa va haver d’actuar d’urgències. La pobre estava al lavabo del klotok i quam em giro al que teniem amarrat al costat veig la dona (una italiana d’uns 50) fotent-li bofetades al seu marit (un italià d’uns 50 també) i cridant-lo. I ell sense sentit, assegut i amb el cap caigut endavant. Total que la doctora surt corrents pujant-se les calces (noti’s aquí l’eufemisme) i fent un salt estl ninja, l’atén. Res tu, que l’home s’havia fotut de lloros i entre la impressió de la rascada que duia i que no havia begut aigua en tot el dia (pecat capital quan no pares de suar) havia perdut l’oremus. Vaja, una lipotímia de veritat, no de les davanters merengues.

Comentari 2: En un dels camps ens vàrem trobar una parella d’espanyols (ell era teòricament català i ella teòricament de Navarra, però es van identificar com a seguidors entusiastes de “la roja”. El basc com una moto: ells, sobretot ell, són banstant borrokes). Parlant ens van comentar que no estaven fent la profilaxi del paludisme perquè l’any passat la germana d’ella ja hi havia estat i no l’havia fet i no “le había pasado nada”. 

(Olé tus huevos capao: o sigui que ja ho sabeu, si teniu un conegut que un dia va anar sense casc a 300 k/h en moto i no li va passar res: endavant!) 

A més a més: “iban con cuidado con los mosquitos”. 

(Ara sí, ara reverència i genoflexió: enmig de la selva, acabat de ploure, a un lloc on van desenes d’orangutants a menjar, quan el sol s’està ponent, i ells amb pantalons llargs arremangats, amb sandàlies i samarreta de tirants... però és que és igual, per molt que et protegeixis els cabrons acaben trobant on picar-te!). 

I finalment, “y comemos mucho ajo”. 

(Ieeeejiiiiiii, oreja, rabo y dos vueltas al ruedo. Jo els anava a preguntar si no portaven creus al coll o si quan veien un mosquit li clavaven una agulla de cap al cor, però millor vaig fer callant).

Yogyakarta 1, 2, 3 i 4 d’octubre de 2010

tot i ser ombres xineses, les titelles estan decorades amb molta precisió

Si Yakarta és la capital econòmica i administrativa de Java (i d’Indonèsia), Yogyakarta n’és la cultural: aquí es veuen les millor  mostres de titelles d’ombres i marionetes javaneses, dansa, música, etc. Si seran tradicionals que encara existeix el sultanat de Yogyakarta amb sultà i tot (simbòlic, això sí, però allà està el paio). Viu al seu palau que es pot visitar (psé, nostamal) dins del Kraton una mena de ciutat emmurallada (molt xula, plena de carrerons a vesar de vida; on hi ha els tallers artesanals de marionetes, batiks, etc). Nosaltres hi hem anat dos cops: a veure ombres xineses i a veure danses javaneses. L’art aquí costa d’entendre l’hòstia: en primer lloc perquè ens és absolutament aliena la seva manera d’expresar-se, en segon lloc perquè parlen en javanès i en tercer lloc perquè pràcticament tot fa referència al Ramayana i al Mahabarata: dos llibres sacres de l’hinduisme. Aquesta zona, abans de ser un sultanat musulmà havia estat hinduista primer i després budista.

des del cim del temple de Borobudur

I per això varem pillar una excursió a Boroubudur (el temple budista més gran del món i Patrimoni de la Humanitat) i a Pramanan (un complex de temples hinduistes). L’excursió de 8 hores sortia per 7 euros per barba esmorzar inclòs (això de l’esmorzar és un dir) i entrades a part. Vàrem sortir a les 05.00 am cap a Boroubudur que és un lloc absolutament increible (en un espai inimaginable i d'un misticisme acollonant). Premanan també és molt guapo (també és PH) però el terratrèmol de 2006 va tirar molts temples i els estan reconstruint (quina putada, entre ells el de Shiva, el principal). A més, a Pramanan ja portàvem moltes hores desperts i havíem caminat una butifarra i feia calor. 

Calor he dit? CALOR???? Mare meva si fa calor aquí, jo crec que més i tot que a Borneo. Feia anys, realment anys, que no passava tanta calor. Si a més a més afegim que cada dia plou una estona a la tarda i (només un dia ens ha fallat l’amiga pluja –simpàtica ella), dons les gotes que no es converteixen en vapor d’aigua instantàniament i arriben a tocar terra incrementen l’humitat i la sensació de xafogor de mala manera. Ahir estàvem a 36 graus, però la sensació era de microones. Uffff, ja debem haver perdut 3 quilos cadascun entre la calor i les patejades quilomètriques que ens fotem.

I és que a tot arreu anem caminant. Podríem agafar un taxi que acostuma a costar entre 1 i 2 euros, però mira, així fem exercici. També ens podríem muntar en un d’aquests carretons-bici tan típics de l’Àsia, però no ens veiem amb cor de sotmetre al pobre paio a tal tortura tenint en compte el que peso i tenint en compte que molts d’ells són avis venerables. Al vespre, per tornar a la nostra zona d’hotels, però, sí que pillem un taxi (és que és molt dur, de veritat). L’altre dia vàrem caminar entre 8 i 10 km per la ciutat per anar des de el nostre hotel de la zona guiri de Sosrowijayan fins el Palau del sultà, després palau d’aigua, després mercat dels ocells (que l’han mogut de lloc i està a prendre pel cul a les afores: és xulo de veure però estic segur que hi havia espècies protegides, a més de ratpenats grans, gekos, pitons i... galls de baralla que aquí es porta molt –vàrem marxar quan faltava poc per començar, d’això sí que passem –tant com de les corridas prohibides i dels correbous protegits) i finalment l’altre zona d’hotels a Prawayistaran (oju que escric els noms de memòria, a saber la real escriptura dels llocs).

Les dues de zones de guiris són cèntriques i similars, però diferents. On estàvem nosaltres una mica més cutre (carrerons i carrerons que tallen carrerons i així fins l’infinit), més rotllo hostel, més motxillero, una mica més deixat tot plegat, però molt correcte (el nostre hotelet ens ha costat menys de 100 euros 4 nits amb totes les begudes que ens hem fotut. I això perquè hem volgut un lloc net per dormir net i higiènic. Si això t’és igual deus poder dormir per molt menys) i al costat del carrer més comercial de Yogya. Vaja que el lloc no està malament, però el públic és molt del rotllo: -hola sóc jove, sóc ros, sóc guapo, sóc europeu, porto motxilla i rastes i em molo molt a mi mateix. Que estúpids que són, de veritat... L’altre zona no és molt diferent, però potser la gent no és tan jove (no deu ser tant barat) i el lloc és menys apretat i més tranquil.

(putus neo hippies de merda, no puc amb ells: és que ni saluden. Deu ser que als seus ulls som uns avis passats de voltes). La gent gran però, en general, molt més simpàtica.

Abans d’ahir vàrem anar a sopar al costat del nostre hotel a un xiri que ens havia molat (xiri per guiris, però també per indonesis) i en vaig convertir en l’heroi de la taula del costat. Resulta que a mig sopar noto una extranya sesació que camina per la meva esquena i després de fer del numeret del ninja em trec de sobre una puta i fastigosa cucaracha (no sé com es diu en català i no ho vull saber perquè segur que amb ho finolis que som encara tindrà un nom maco). Després d’uns minuts l’infame ésser repugnant considera correcte aterrar al cabell d’una de les rosses del costat que se l’espolsa no amb menys gràcia que jo (les coses com siguin). El cas és que amb una capacitat d’anàlisi i deducció impròpia en mi, reflexiono amb afirmacions categòriques i aristotèliques: 

no vaig fotografiar la panerola,
aquí una altre animaló indonèsic per il.lustrar la batalla

1. Aquest bitxet estarà donant pel cul de mala manera tot el sopar.
2. El sopar se m'acabarà posant malament.
3. Ara ha atacat a aquestes dues noietes més simpàtiques (aquestes sí ho eren una mica més; eix, res de l’altre món, no us penséssiu).
4. Amb l’episodi de les sangoneres ja he fet el "cupo bitxil" d’aquest viatge.
5. Ricard: hem de posar-hi remei. Hem d’actuar...

I tot això en un instant! (o sigui menys de mitja hora). Vaja que veient que l’indesitjable encara passejava per allà, em concentro, recordo els moviments dels orangutans, em deixo posseir per la serenor del Buda de Boroubudur, m’encomano a la mare de déu dels miracles i actuo: flexiono el genoll amunt al mateix temps que baixo el tors i estiro la mà (tot això sense trencar-me) i ZAAAASSSS, misteriosament apareix un cadàver deforme de cucaracha. 

Bé, misteriosament o no, perquè a la mà dreta hi tenia l’avarca. Amb la segona bitxa vaig repetir l’operació per admiració de les tauales del voltant i de l’Elisa que em mirava amb ulls d’enamorada mentre deuria pensar (ohh, el meu heroi). Amb la bèstia grossa que corria a 4 potes i es va enfilar per l’arbre ja no vaig gosar, no fos cas que Buda s’emprenyés i m‘hi fes reencarnar.

d'after shave no funciona...

Vaig cometre però un error la mateixa nit al mateix escenari de les meves proeses amb bitxos estil Indiana Jones: vaig demanar hot chilli per posar-me als fideus. El problema no és que piqués molt (que sí, però ja ho sabia). El problema és que em van portar un platet amb els bitxos sencers i jo en vaig agafar un i els vaig tallar petitó, petitó... Però me’n vaig oblidar... I m’havia afeitat aquell vespre (coses d’anar amb l’Elisa, que em fa ser més higiènic i polit). I amb el que vaig arribar a suar (i més amb els exercicis d’alta cetreria) em vaig anar tocant la cara i després d’una estona: aaaahhhhh com em picava i coïa tot!!!!!! I és clar l’acció multiplicadora de calor+humitat+caça major+picant al menjar+tractament dermatològic a la face... xop. Vaig arribar xop com si m’hagués dutxat vestit.

Avui anem cap a la zona de volcans de Java: demà el Bromo i passat l’Ijen. Tothom diu que és guapíssim. Esperem que com ara,la pluja caigui a la tarda i ens deixi veure l’espectacularitat del paissatge.

Terima Kasih per llegir