L'interior gallec, quan el verd es torna insultant...

D'A Coruña sortim sota una pluja incansable cap a Lugo. La idea és passar-hi una estona per poder veure les muralles romanes. A més, així que arribem, ja ens avisen de que el refrany el popular diu "y para comer... Lugo"). O sigui que el pla és veure les muralles, donar una volteta i marxar cagant llets abans no caiguem a les grapes immisericordes del refranyer,

La putada és que durant la visita no para de ploure pràcticament ni un minut. O sigui: no hi ha fotos. I és llàstima perquè les muralles són realment espectaculars: són dos quilòmetres inenterremputs de muralla que envolta tot el centre de Lugo. I, a més a més, excepcionalment conservades. El cas és que a la part més alta, on són més estretes, fan fins a 4 o 5 metres d'ample, el què permet passejar-hi per sobre i fer tota la volta que és de... Mes de dos quilòmetres!.

Tres horetes després tornem a agafar el cotxe, aquesta vegada destinació Ourense, capital de la província del mateix nom i l'única que no dóna al mar. Un fet destacable del trajecte és que com que és la via que uneix Lugo amb Madrid, doncs mira, és autovia i no es paga (quan fins ara totes les vies ràpides entre ciutats eren autopistes de pagament). Curiós, no?

L'altre fet destacable és que el paissatge és, si això és possible, és encara més verd del que hem vist fins ara. La veritat és que entre que la carretera passa entre muntanyes, que plou a estones, que els núvols estan agafats com paparres a les muntanyes i que anem passant a la vora del Miño, sembla ben bé, un paissatge extret del Senyor dels Anells. No és extrany que per aquí s'hi passegin "meigas" i "a Santa Compaña". Gens extrany.

A més a més, just abans d'arribar a Oirense creuem el riu Miño que... deu n'hi do. jo només el recordava de quan estudiàvem a EGB i me l'imaginava petit. Doncs no. No és un riu molt llarg, de fet és força curt, però és amplíssim.

Ourense és una ciutat força agradable, com totes. Té un casc antic interessant i força moguda jove i musical nocturna (i això que hi arribem un dimecres). En destaquen els banys termals que hi ha per totes les afores de la ciutat, però també al casc antic. Són gratuïts i només clar portar-hi banyador i sabatilles (et lloguen les tovalloles, si vols). Evidentment són termes originaries de l'època romana (o anteriors), però ni rastre dels romans com no sigui per l'edat dels usuaris.

Passem una tarda molt agradable i una nit fantàstica amb un gran sopar (amb "chuletón" inclòs) i un concert d'un grup de música soul a un pub. L'endemà, i és el nostre darrer dia per terres gallegues el dediquem a visitar Ribadavia (centre i bressol del vi de Ribeiro) i Allariz (un poble molt bonic diuen).

Ribadavia és interessant sobretot per dues coses. La primera perquè és, com hem dit, el centre productiu del vi de Ribeiro. És clar, ens agenciem un parell d'ampolles. No és que sigui un vi que ens fascini (som més de negre, nosaltres), però tampoc no li farem un lleig, no?.

A més el poble té un casc antic molt maco, i això és allò interessant, un call molt i molt ben conervat. Aquí no hi viu població jueva des que els van fotre fora, però, tot i així, el poble té un cert orgull del seu passat. Fins i tot hem trobat una botiga on venen pastissets kosher. L'Hermínia els va começar a fer de jove (ni és jueva, ni de tradició, ni res de res...) i avui encara (que ja no és jove) es lleva i a les 5 del matí comença a amassar les pastes. Òbviament sense llevat i amb fruits secs. La veritat és que estan delicioses. li ha proposat diverses vegades d'exportar-les (per vendre al Call de Girona, per exemple) i diu que no. Que qui les vulgui que vagi fins a Ribadavia a comprar-les.

Molt a la vora trobem un altre poblet (vaja, el què en diuen aquí una "aldea") on hi ha una ermita preromànica. La trobem a la sortida de l'aldea i envoltada de vinyes. És molt bonica; molt austera i encara conserva una de les gelosies originals escolpides en granit. Una meravella. Evidentment, tancada.

Finalment arribem a Allariz, un poble que ens han recomenat molt per dues raons: una que és preciós (el poble, els voltants...) perquè el governa des de fa molts anys el BNG i l'ha sabut conservar molt bé, i dos perquè és ple d'outlets de marques (?).

Del primer en donem raons de sobres. El
poble és realment sensacional: el més bonic que hem vist fins ara: la seva església romànica (tancada, faltaria més), el seu tros de muralla, les seves cases i carrers conservats, els seu convent... De fet es veu que aquí es va instal·lar Alfonso X a recopilar les seves famoses "Cantigas". I també hi va viure ni més ni menys que el famós Sisebuto... aquell del famós poema: "A 20 leguas de Pinto y 30 de Marmolejo, existía un castillo viejo...). Si no us sona de res és que no vau conèixer la meva àvia paterna.

Però potser la part més maca és la del passeig a la vora del riu que va a parar al pont romànic. És un lloc d'allò més inspirador.

De la part dels outlets (una estratègia de l'ajuntament per atreure turisme) no cal que us n'expliqui res, oi? Només, si de cas, que sembla que els funciona i que cada dia, però especialment, els caps de setmana el poble es posa com un ou de gent.

La veritat és que Galiza és plena de racons inspiradors. És una terra que respira una certa trascendència, una certa espiritualitat, una tranquil·litat d'allò més aclaparadora.També és veritat, però, que el que més agrada als gallecs és el bon menjar, el bon veure i la bona companyia.És una terra de contrastos, om el que hi ha entre el verd més absolut i l'oceà infinit.

De tornada a Ourense, entrem a la catedral (ei, és oberta!) per veure una versió del Pòrtic de la Glòria romànic de Santiago en versió Gòtica i, encara, ple de policromia. Però tot no podia ser... l'estan restaurant i no es veu.

L'endemà tronem cap a León, però passant, primer, per Benavente (Zamora) perquè ens ve de pas i sembla xulo. Sí. És xulo. Però a banda de que està tot el que es pot visitar tancat, trobem que és la "Semana de la Tapa". O sigui que guillem el més ràpid possible.Les esglésies, òbviament, tancades (tot i que ja no som a Galiza).En fi...

Arribem a León i ens recomanen a l'hostal on som (la part reformada d'un convent) que anem a veure San Isidoro on hi ha El Panteón de los Reyes de León. per aquells que no heu tingut amics lleonesos, sapigueu que Lleó va ser durant quasi tres segles un regne independent. Fins que es van ajuntar amb Castella i, segons ells diuen, la van cagar.

El Panteó Reial és també conegut com la Capella Sixtina del Romànic i, realment, al·lucinem. Les parets i els sostres són plens de pintures romàniques en un estat de conservació meravellós. I és que, com hem descobert, León, dóna molt de si.

I així acabem aquest viatge d'encara no dues setmanes. Amb 3.200 quilòmetres conduüts en unes 40 hores. No està malament. I amb l'àcid úric regalimant per un camal mentres per l'altre ens regalima el colesterol.

En fi. No sabem encara si tornarem a marxar alguns dies al novembre. El temps i l'economia ho diran!

Salut.

A Coruña i bye bye a la costa

En realitat, en els nostres plans inicials no hi figurava cap visita A Coruña. De fet, volíem anar a la costa de Lugo (que dóna al Cantàbric), però el temps que feia i els horaris de les marees (especialment per visitar Praia das Catedrais) ens van fer desistir del nostre objectiu primerenc.

Així doncs vam passar dues nit a aquesta ciutat septentrional descobrint-la tot i la pluja que ens va acompanyar. De fet, allò més conegut d'A Coruña, a banda del Deportivo i l'estadi de Riazor (que es troba a la platja del mateix nom), és la Torre de Hércules, el passeig marítim i les cases amb " galeries".

La veritat és que si fas un passeig de 8 quilòmetres pel magnífic passeig marítim veus tots els punts anterior en un sol volt. Però com que tampoc no ens estàvem preparant per un mataró ni per fer de peregrins, i a més, ja hem dit que plovia, vàrem anar fent les visites a estonetes entres cafès i cafès.

La Torre d'Hèrcules és el far més antic del món en funcionament (el més antic de tots és el d'Alexandria, però ja no fa funció de far). Tot i que és de construcció romana, la veritat és que ha estat refet i remodelat enemil vegades. Tot i així val a dir que és realment impressionat. A més està en una punta de la península que forma A Coruña envoltat d'un parc escultòric molt agradable.

El passeig marítim volteja tota la part de península d'A Coruña. Des de més o menys l'inici de la platja de Riazor fins al final del port a l'altra banda. És a dir, la part més estreta de la ciutat que fa només 500 metres d'ample. La part del port, la que dóna a la ria és la famosa per les seves cases amb "galeries".  Tot i que antigament eren les façanes posteriors de les cases i les feien així per tal de protegir-se dels temporals atlàntics i poder tenir llum . La part que dóna a les platges està molt menys urbanitzada i és plena de parcs, museus i és el fragment de passeig marítim més conegut.

 

Però A Coruña té un parell de secrets molt ben guardats. D'una banda el casc antic de la ciutat que és a la punta de la península i a tocar del port. Si bé no és tant espectacular o compacte com el de Santiago, el de Pontevedra o el que descobrirem d'Ourense, té alguns racons i placetes la mar de bonics. I, és clar, un aprell o tres d'esglésies romàniques i gòtiques que, és clar, estaven tancades.

 L'altre secret és la gastronomia. Sempre que viatge i us hagueu d'allotjar, procureu fer-ho a una pensió o a un hotel modest. Els grans hotels tenen molts interessos comercials i quuan els preguntes a on menjar t'enviaran a aquells amb els que tenen conveni. no necessàriament dolents, ni molt menys, però sí, molt probablement més cars. A les pensioms senzilles això no passa. Ho vam descobrir a Compostel·la i també A Coruña, on l'Èrica, una catalana que porta la pensió on ens hem estat, ens va aconsellar. Dues nits. Dos consells.

 

La primera nit li diem de "tapejar" i ens diu del carrer dels "vinos" a quins cins llocs (d'entre els més de quaranta) hem d'anar i què hem de demanar exactament. I, efectivament, bingo! Tapes que són com racions nostres a 1, 80 € la més cara i "cortos" de cervesa a 1,00 €.

 

La segona nit li diem d'anar a menjar peix o marics (per no perdre el costum i perquè ja deixem la costa) i ens recomana un lloc anomenat Marisqueria Suso, que cap guiri trobaria (està en un lloc ben allunyat dels habituals) i que, en cas de trobar, tampoc no hi entraria (no és el centre gallec dels glamour per a que ens entenguem). Però, de nou... bingo! Molt i molt bon marisc i a molt molt bon preu. Us en deixo testimoni en forma gràfica.

Molt bo i a molt bon preu sí, però res superarà el dinar que vam fer al "Mercado de Abastos" de Compostel·la. Ni per preu ni per qualitat!

I enfilem la darrera part del viatge: Lugo, Ourense i tornar a passar per León.

 

De Santiago a la fi del món i més enllà tot seguint l'apòstol

El nostre periple per terres gallegues continua des de Compostel.la cap a l'extrem més occidental de la Península Ibèrica: el far de Fisterra o, com deien els romans, Finis Terrae. Doncs no és cert. Resulta que una mica més al nord hi ha dos punts més occidentals. El cert, però, és que són de molt difícil accés. Es van equivocar els romans? No sembla creïble. Però tampoc no té massa importància. El misticisme de Fisterra supera amb escreix uns quants metres de més o de menys.

El fet és que abans d'arribar a aquest punt hem passat i parat a diversos pobles costaners entre els que val la pena destacar Muros i Carnota. 

Muros és un poble bonic de costa. Amb un casc antic bufó, agradable per passejar i mòlta tranquil.litat. Carnota no té res d'especial com a poble, tret de que té l'horreo més gran de Galícia (o el segon, ja se sap que aquí res no és del tot definitiu).

Fa quasi quaranta metres de llarg i és realment espectacular. La fotografia no li fa gens de justícia, però  ja hem deixat enrera els dies de sol i cels blaus que queden tan bonics a les fotografies. A partir d'ara els grisos i el poc contrast seran el pa nostre de cada dia.

El que és més bonic d'aquests tros de la Costa da Morte és que la carretera voreja la costa. Normalment, aquí a Galícia no veus el mar fins que arribes. És a dir, és tan bèstia la irregularitat geogràfica, que tot i que hem estat conduïnt quasi sempre relativament a la vora de l'Atlàntic, no el veus fins que no baixes a la ria, o al braç de ria, o al trocet de braç de ria. Vaja, fins que no t'hi fots de morros.

Però la carretera de Compostel.la a Fisterra sí que durant uns quants quilòmetres la voreja i és realment preciós.

Finalment i després de parades i paradetes per veure el paisatge que és magnífic tot i clima que ens acompanya, arribem a Fisterra. El poble no té res d'especial, però 3 quilòmetres més enllà, quan arribes al far, és sensacional. Com podeu imaginar les vistes són al.lucinats amb tot l'Atlàntic espetegant contra les roques al teu voltant. Diuen que allò que és realment únic de veure és la posta de sol. Malauradament, els núvols només ens deixen una intuïció del que podria haver estat. I tot i així déu n'hi do! A més, a més, a banda dels rituals que els romans realitzaven aquí en honor del sol, molts peregrins encara arriben aquí com a final del seu camí perquè representa el final de tot i l'inici de tot. Molts deixen la roba o les botes que han portat durant les hores i hores de caminar. D'altes ho cremen. Nosaltres veiem de tot. Fins i tot un grup d'alemanys que estan fent una missa.

L'endemà reprenem el nostre viatge per A Costa da Morte amb l'objectiu de dormir A Coruña. Parem primer a Muiños, per veure l'església de San Xulian de Moraime que és el que queda d'un monestir del s. XII. És realment molt bonica. Romànica al 100%, austera, monolítica... I tancada, és clar! Això és una constant en aquest país, fins i tot a Compostel.la!

Continuem fins a Muxia on hi ha el santuari d'A Verxe da Barca. Diu la tradició que quan estava l'apòstol Jaume per aquestes terres predicant i convertint no tenia gaire èxit l'home. I a punt estava de tornar-se'n cap a terres més fructíferes quan la verge Maria se li va aparèixer en barca per animar-lo (quin viatge des de Palestina, no?). Òbviament aquesta visita li va anar molt bé a en Jaume. Com a testimoni d'aquest fet insòlit es poden veure el casc, la vela i el timó de la barca convertits en pedra. Aquí us deixo una fotografia de la vela. Jutges valtros mateixos:

Continuem fins a Corme, un poblet molt petit on dinem un menú de 10 € que és un càstig. Pels primers (l'Elisa caldo gallego i jo callos amb cigrons) ens deixen directament les olles damunt la taula i, au, ves-te servint. Els segons (bistec i llonzes) també són dos plats enormes. 

-Quieren postre?

-nooooooooo!!!!!!!!

Anem a veure A Pedra da Serpe. Es tracta d'un roc enmig del no res (vaja, ara és a una cruïlla de dos camins) amb una serp alada esculpida i una creu a sobre. L'escultura és d'època preromana. La creu, no cal dir-ho, molt posterior. Ja se sap que les serps no són animalons gaire ben vistos per cristianisme. Perquè no està això a un museu? Ni idea. No ho entenc.

Abans d'enfilar cap A Coruña encara ens dóna temps de passar per un "castro". Les runes d'un antic poblat celta que es reconeixen perquè les cases eren circulars. El castro és en un turonet enmig d'un bosc de castanyers. Precisament som a l'època de les castanyes. Precisament a Galícia hi ha les més grans. Com tothom sap, la castanya cau de l'arbre dins una bola de punxes estil eriçó de mar. Quin perill!!!  Si ho sabem anem a veure el Castro amb casc.

I arribem A Coruña.

Santiago, entre la porta de la glòria i la boca de l'infern

No cal dir que Santiago de Compostel.la o, insisteixo, Compostel.la, com en diuen ells és una ciutat absolutament magnífica.

En molts sentits.

D'entrada el casc antic és absolutament meravellós. Amb l'absolutament sensacional catedral i la Praça d'Obradoiro com a centre neuràlgic, la ciutat teixeix infinits carrerons amb un nombre igual de cases, palaus, esglésies, porxos... La veritat és que tot i no ser un centre enorme (tot i que Déu n'hi do) mai no et canses de passejar-hi. És increïble la quantitat d'esglésietes que hi ha escarpades per tot arreu. Les nostre preferides, és clar, les romàniques.

La pròpia catedral és d'estructura romànica per bé que, com és habitual, segles després es van encarregar de fotre-hi tot tipus de retocs barrocs (inclòs el mega altar i la façana, és clar) i, pel meu gust, cagar-la. De fet l'actual i súper coneguda façana amaga l'origen al que és el Pòrtic de la Glòria i que és una de les millors peces del món d'escultura romànica: una preciositat ( que només pots veure havent pagat l'entrada del museu, és clar).

Nosaltres hem anat a missa. No per un atac sobtat de fe catòlica que m'haig agafat, si no perquè la missa era dedicada al Pilar (tot i ser dia 11 encara). I com que era un dia molt especial, doncs avui feien servir el famossíssim "botafumeiro". Sensacional. No, la missa no, de fet ha estat un pal. Però l'encensari aquest enorme anant de banda a banda de les naus laterals fa molta impressió. I molt bona olor: es nota que fan servir encens del bo.

Un altre punt de glòria que, segons com pot acabar sent infernal, és el menjar. Com a tota Galícia es menja espectacularment i a molt bon preu. Però si a més a més la propietària de la pensió on t'allotges es diu Carmela, és compostelana de tota la vida, sindicalista, del Bloque Nacionalista Galego, et diu que no és espanyola i et fa un llistat dels millor lloc per menjar ( que són, és clar, on van els compostel.lans). A les hores és quan la línia entre glòria i infern es fa més fina que mai.

Maaaaaare mevaaaaaa.

El punt àlgid del tour gastronòmic és el "mercado de abastos" (el mercat de sempre, vaja, la plaça queden diem nosaltres). Es tracta d'anar a la zona de peix i marisc (o a la de carn si vols, és clar). Triar i comprar el que vols a preu de mercat. A les hores ho portes a un bar del propi mercat i per 4 euros per persona, et donen una hora per seure (el lloc és xicotet), i quan arribes t'ho cuinen al moment. Al tanto, que hem comprat: cloïses de la ria vives, escopinyes vives, 8 escamerlants molt grans, 4 escamerlants descomunals (més grans que el meu pam), xipirons i percebes ( al lloro: a 20€ el quilo i no eren petits precisament). I ens ha costat tot 40€. O sigui que per 50 euros ens hem fotut la millor mariscada de la nostra vida i amb producte trïat. Sensacional. Meravellós.

L'intern, a Compostel.la, és sense cap mena de dubte la següent escena: anar passejant per la plaça de l'Obradoiro de nit, sentir una música sospitosa de sota uns porxos acostar-hi adonar-te que es tracta, ni més ni menys, que de l'autèntica Tuna Compostelana cantant allò de "pasa la tuna en Santiago cantando muy quedo romances de amor..." Horrorós, és clar. Però pitjor va ser escoltar-los dalt seguit cantant el "Que viva España". Vòmits, nàusees, urticària, al.lèrgia, grans a la cara.... En fi. Us ho podeu imaginar.

Els que també fan un viatge de l'infern a la glòria són els peregrins. De fet són molt fàcils de distingir. En primer lloc perquè són gent que entren al cas antic per A Porta dos Peregrinos, després perquè a mesura que van veient la catedral els canvia la cara del més profund patiment a l'alegria més pregona. El cas és com distingir-los després de dutxats per la ciutat, també fàcil: tots van amb xancletes, el 80% van més coixos que un pirata i tos s'estanca fotent un sopar de por. La veritat és que desperten un sentiment entre pena i admiració. I enveja, per què no dir-ho?

Per aquestes dates pràcticament tots els que arriben són extrangers i creieu-me, arriben de tots els punts del món. Un comencen més lluny, altres més a prop, però tots arriben caminant, com a mínim 100 quilòmetres ( és el mínim necessari per aconseguir la compostelana).

Abans de marxar de Compostel.la cap a A Costa da Morte, ens hem de posar, per primera vegada un jersei. Fins ara, cada dia sol i calor. Sembla que ara arribem a la Galícia del gris i la pluja.

Seguirem.

Del caràcter gallec i alguna sorpresa

Bé. Ho vam deixar que estàvem a punt de rebentar de marisc a O Grove. L'endemà la idea era anar a Combarro i d'allà a Pontevedra, ja que havíem descartat baixar fins a Vigo.

Abans de l'esmorzar, i mentre feia una cigarreta amb un cafè a la portà del 'hostal on erem allotjats, m'acosto a la ria i veig que és plena. I em demano... Hòstia, deu estar acabant de pujar o tot just comença a baixar? (Haig de confesar que això de les marees no deixa de meravellar-me). Com que quan se'm fot una pregunta al cap, no paro fins a trobar-ne la resposta, veig un senyor que passeja de bon matí i l'asalto:

- buenos dias, perdone, es usted de aquí?

- pues sí

- tengo una pregunta si me permite: la marea, alhora mismo está subiendo o bajando?

- uuuyyyy, está casi alta del todo. Pero pueeede estar subieeendo o pueeede estar bajaaando.

- ah, bueno, pues muchas gracias. Me ha sido usted de una gran utilidad (això darrer només ho penso, és clar).

Allò que diuen dels gallecs que mai se sap si van o venen... Doncs un exemple catredralici que acabo de viure....

En fi, que entro a esmorzar a la pensió i li ho demano a la noia que ens serveix. Mira per la finestra cap a la ria i respon de manera taxativa: -está subiendo.

Val. Collonut. Menys mal.

Mitja hora després, queda clar que estava baixant.

Combarro és un poble d'allò més mono. És, per entendre'ns, una mena de Pertallada però a la gallega i a la marinera. Cases de pedra, "horreos" a sobre les roques, "cruzeiros" a cada cantonada. Molt bonic. És curiós, però, la diferència entre els pobles pescadors de casa nostra i els d'aquí. Aquí les cases de pescadors són de pedra, ben sòlides. És clar que la força dels temporals marins també és força diferent aquí que al mediterrani. 

De Combarro, després d'haver-hi passejat una bona estona, enfilem cap a Pontevedra, la capital de la província tot i que Vigo és molt més gran.

I la veritat és que la ciutat és tota una sorpresa. El casc antic, a banda de ser 100% peatonal, està extraordinàriament ben conservat. De fet és el segon casc antic més important de Galícia després, és clar, del de Santiago. Però tot i així aquesta ciutat és la gran desconeguda d'aquests país. Tranquil.la, bonica, amb molt per veure, i una vida cultural força activa. I a més a més, amb un micro clima que la fa molt més agradable que les seves veïnes de les Rias Altas...

Sopem a Rianxo que hem llegit que fan cuina molt casolana. Molt bé. Molt bé fins que ens porten la ració de callos amb cigrons. Sí que era una ració, sí. Una ració per alimentar totes les legions romanes que van passar per aquí!

L'endemà cap a Santiago de Compostel.la. O, senzillament, Compostel.la com li diuen aquí. Primer parem una estona a Padrón, i és que, collons, tant menjar pebrotets d'aquests, en volíem conèixer l'origen. Psé. Ni fu ni fa. Visitem la casa museu de Rosalia de Castro i anem a veure la col.legiata d'Iria Flavia d'on era el també escriptor i Nobel de literatura Camilo José Cela. Déu n'hi do. Els pebrots de Padrón estan la mar de bons. Però potser el millor del poble en són els escriptors.

I Santiago? Santiago, és clar, mereix una crònica a part.

De poble en poble menjant i tornem a casa rodolant...

En fi. El tema és que León ens va entusiasmar. Per pura ignorància pensàvem veure la Catedral i poca cosa més. Doncs no. Ni molt menys. El casc antic és molt bonic, però molt. I sense saber-ho ens vam trobar unes muralles (no de Tarragona) medievals molt xules i unes de romanes realment portentoses. I esglésies més petitones, carrerons, placetes... Ens va sorprendre molt gratament.

Ara, la Catedral és sensacional. Té més de 1.800 m2 de vitralls. 

Una barbaritat. Ha passat a ser, sense cap mena de dubte, la meva segona catedral preferida després de Santa Maria del Mar (és molt més xula que la de Burgos, on vas a parar).

Després cotxe i cap a Galícia. A Betanzos, que anomenen la Toledo gallega. Doncs no. La veritat és que no. És bufona. No està malament, però res a veure amb Toledo ni amb res que se li assembli (també pot ser que venint d'on veníem...). Però a Betanzos resulta que ens trobem la "A semana da tortilla". Consisteix a anar per les tavernes dels carrerons de la ciutat (d'aquelles de barra de fusta, quatre taules de fusta, i un sensacional nyiiieeeccc, nyiiieeeeeccc a cada passa que fas), i anar tastant els pinxos de tortilla per després valorar-les. Però no us penséssiu pas que un pinxo de tortilla és un trocet de pa amb un quadradet de truita. Nooooooo; és ben bé un triangle del que nosaltres en diríem una ració. Preu? 1€+1,5€ de la copa de vi. En vàrem tastar fins a quatre. Ara, sense cap mena de dubtes, la millor la de Casa Miranda a Rua do Progreso. I a dormir.

I ens llevem i cap a O Grove que fan la Festa do Marisco. Anem a dinar. Dues mega carpes en forma d'L, tot de taules sense seients i  tot de paradetes on a cadascuna fan només un producte. Esculls de la lista. Pagues a les caixes centrals i amb els diversos tiquets vas recollint el que has pagat. Malaltís. Per morir. Dinem:

Musclos tigre (res a veure amb els musclos zebra, és clar), 

Escamarlants,

Zamburiñas

Pop (faltaria més)

Navalles planxa

Cloïses vives

Necora

I força cervesa

Com que ens ho passem la mar de bé i trobem que no tenim el colesterol ni l'àcid úric prou alts, decidim quedar-nos a dormir en aquest poble de perdició. I sopem:

Escamarlants

Pop (faltaria més)

Navalles planxa

Cloïses vives

Turbot 

Vieires

I... Percebes

Aquesta vegada amb un albariño fresquet.

Ara ja sí, ja tenim la sang a punt de que les analítiques espantin als més valent dels metges.

Aix, se m'oblidava. A la tarda (després de sobar de mala manera) hem anat a fer un volt a l'illa de A Toxa... Res, per comprar quatre sabonets i veure l'hotel balneari al què no hi anirem mai... Ara que una setmana seguida a la festa aquesta del marisc i potser sí que necessites uns quants dies de repòs al balneari malgrat et costi un ull de la cara.

Demà seguim a Rias Baixes cap a Combarro, Pontevedra i Vigo. I vulguin els déus, el destí o la sort que no trobem més festivals gastronòmics d'aquestos!

Aquest any muñeiras, verd i molt, molt de marisc

Doncs sí. Aquesta tardor de 2013 circumstàncies familiars no ens han permés fer un dels nostres viatges estratosfèrics de cinc setmanes. Però al mal temps bona cara; hem decidit fer dos viatges més curtets i més propers. El primer, aquest, a Galícia. El segon... semblava que Roma, però Andalusia pot estar guanyant punts. Qui lo sà?

El cas és que aquest matí hem sortit cap a la terra del ribeiro i les "centolles", però abans hem parat a fer nit a León. Perquè sí. Perquè ja portava conduïts quasi 800 quilòmetres i perquè em venia molt i molt de gust visitar l'antiga capital del "Reino de León" i, no cal dir-ho la seva molt magnífica catedral gòtica.

Està clar que Aquesta part de la Península Ibèrica no és Arizona. Però quasi. En primer lloc perquè a la que arribes cap a Lleida comença un "secarral" que Déu n'hi do, que s'accentua de mala manera als Monegros i a Castella (Burgos, Palència i la pròpia León) i només queda trencada pel verd de les vinyes de La Rioja. I en segon lloc perquè durant quilòmetres i quilòmetres condueixes més sol que la una per aquestes autopistes i autovies de"Nostru Senyor".

Però de seguida te n'adones que, efectivament, això no és Arizona, ni New Mexico ni Texas. Per tres fets fonamentals. A saber:

1. Quan arribes a León capital desde Palencia, ho fas per la Avenida de Carrero Blanco. No per, per exemple, Waco o Dallas Avenue.

2. A l'entrada de la ciutat hi ha un magnífic quarter de la "benémerita", àlies la Guàrdia Civil, amb una parella (com no!) fent la vigilància de la porta. Evidentment no tenen el glamur de les "border patrol", tot i que siguin igual de malparits. A més a més, aquesta semblaven el "Dúo Sacapuntas". Perquè un feia com dos metres i l'altre amb prou feines 160 centímetres.

3. I finalment, perquè aquí es menja i es beu de putíssima mare. Per sopar, i per introduir-nos en "el buen xantar y el buen beber": amanida d'escabetxos, cua de bou amb bolets (jo) i morcilla de León (ella), tot regat amb un bon vi del Bierzo.

I arribar a l'hotel i tenir, des del balconet, aquesta vista... No té preu, oi?