En molts sentits.
D'entrada el casc antic és absolutament meravellós. Amb l'absolutament sensacional catedral i la Praça d'Obradoiro com a centre neuràlgic, la ciutat teixeix infinits carrerons amb un nombre igual de cases, palaus, esglésies, porxos... La veritat és que tot i no ser un centre enorme (tot i que Déu n'hi do) mai no et canses de passejar-hi. És increïble la quantitat d'esglésietes que hi ha escarpades per tot arreu. Les nostre preferides, és clar, les romàniques.
La pròpia catedral és d'estructura romànica per bé que, com és habitual, segles després es van encarregar de fotre-hi tot tipus de retocs barrocs (inclòs el mega altar i la façana, és clar) i, pel meu gust, cagar-la. De fet l'actual i súper coneguda façana amaga l'origen al que és el Pòrtic de la Glòria i que és una de les millors peces del món d'escultura romànica: una preciositat ( que només pots veure havent pagat l'entrada del museu, és clar).
Nosaltres hem anat a missa. No per un atac sobtat de fe catòlica que m'haig agafat, si no perquè la missa era dedicada al Pilar (tot i ser dia 11 encara). I com que era un dia molt especial, doncs avui feien servir el famossíssim "botafumeiro". Sensacional. No, la missa no, de fet ha estat un pal. Però l'encensari aquest enorme anant de banda a banda de les naus laterals fa molta impressió. I molt bona olor: es nota que fan servir encens del bo.
Un altre punt de glòria que, segons com pot acabar sent infernal, és el menjar. Com a tota Galícia es menja espectacularment i a molt bon preu. Però si a més a més la propietària de la pensió on t'allotges es diu Carmela, és compostelana de tota la vida, sindicalista, del Bloque Nacionalista Galego, et diu que no és espanyola i et fa un llistat dels millor lloc per menjar ( que són, és clar, on van els compostel.lans). A les hores és quan la línia entre glòria i infern es fa més fina que mai.
Maaaaaare mevaaaaaa.
El punt àlgid del tour gastronòmic és el "mercado de abastos" (el mercat de sempre, vaja, la plaça queden diem nosaltres). Es tracta d'anar a la zona de peix i marisc (o a la de carn si vols, és clar). Triar i comprar el que vols a preu de mercat. A les hores ho portes a un bar del propi mercat i per 4 euros per persona, et donen una hora per seure (el lloc és xicotet), i quan arribes t'ho cuinen al moment. Al tanto, que hem comprat: cloïses de la ria vives, escopinyes vives, 8 escamerlants molt grans, 4 escamerlants descomunals (més grans que el meu pam), xipirons i percebes ( al lloro: a 20€ el quilo i no eren petits precisament). I ens ha costat tot 40€. O sigui que per 50 euros ens hem fotut la millor mariscada de la nostra vida i amb producte trïat. Sensacional. Meravellós.
L'intern, a Compostel.la, és sense cap mena de dubte la següent escena: anar passejant per la plaça de l'Obradoiro de nit, sentir una música sospitosa de sota uns porxos acostar-hi adonar-te que es tracta, ni més ni menys, que de l'autèntica Tuna Compostelana cantant allò de "pasa la tuna en Santiago cantando muy quedo romances de amor..." Horrorós, és clar. Però pitjor va ser escoltar-los dalt seguit cantant el "Que viva España". Vòmits, nàusees, urticària, al.lèrgia, grans a la cara.... En fi. Us ho podeu imaginar.
Els que també fan un viatge de l'infern a la glòria són els peregrins. De fet són molt fàcils de distingir. En primer lloc perquè són gent que entren al cas antic per A Porta dos Peregrinos, després perquè a mesura que van veient la catedral els canvia la cara del més profund patiment a l'alegria més pregona. El cas és com distingir-los després de dutxats per la ciutat, també fàcil: tots van amb xancletes, el 80% van més coixos que un pirata i tos s'estanca fotent un sopar de por. La veritat és que desperten un sentiment entre pena i admiració. I enveja, per què no dir-ho?
Per aquestes dates pràcticament tots els que arriben són extrangers i creieu-me, arriben de tots els punts del món. Un comencen més lluny, altres més a prop, però tots arriben caminant, com a mínim 100 quilòmetres ( és el mínim necessari per aconseguir la compostelana).
Abans de marxar de Compostel.la cap a A Costa da Morte, ens hem de posar, per primera vegada un jersei. Fins ara, cada dia sol i calor. Sembla que ara arribem a la Galícia del gris i la pluja.
Seguirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada