I al final Stone Town: l'Àfrica que coneixia i que reconec

A veure si aclarim alguns conceptes sobre Zanzíbar , l'illa de les platges espectaculars i de les espècies, que no estan del tot clars a casa nostra:

1. Zanzíbar és part de Tanzània des de l'any 1964. El 1962 van fer fora els colonitzadors àrabs (sí, no europeus) i dos anys després s'unien a Tanganika (independent dels anglesos el 1961 i aquests van fer fora els alemanys després de la I Guerra Mundial), per crear Tanzània. Tenen una forta identitat pròpia i cada "x" temps els agafen ganes de ser independents (però tampoc moltes pel que es veu). De profunda tradició musulmana i barreja de costums dels tres pobles que hi han viscut al llarg dels anys: africans, àrabs i hindús. Es reconeix cada poble pel carrer perfectament i la barreja de sang no sembla gaire a l'ordre del dia.

2. L'arxipèlag el formen dues illes grans i un munt de molt petites. La més gran, aquesta que anomenem Zanzíbar, es diu en realitat Unguja. La petitat Pemba. Per tant, l'illa de Zanzíbar (que en àrab vol dir "terra dels negres") no existeix.

3. La capital d'Unguja i de l'arxipèlag és Zanzibar City, no Stone Town. Stone Town és el nom del casc antic. De la ciutat original, del barri que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Però aquí i al continent, tothom abreuja i anomena a l'illa Zanzíbar i a la seva capital Stone Town. I a les hores, tot aquest rotllo per a què? Doncs perquè els que llegiu el blog no pugueu dir que no aporta una mica d'informació de veritat. Ni que només sigui una micona. I perquè, evidentment, jo tampoc sabia el 90% del que us he explicat.

Doncs nosaltres que arribem un bon matí des del nostre hotel a la platja i hòstia al canto. Però hostia de les grosses.

El sistema de refrigeració de l'aeroport i la gentada acompanyant-nos.

(Obro parèntesi: odio la cançó "Jambo Bwana" i aquí me la posen i me la canten cada cinc minuts. L'acaben de posar a la cutre cafeteria del cutre aeroport de Zanzíbar suposo que per a nosaltres, perquè no hi ha més clients... Tanco parèntesi)

El que deia: arribar a Stone Town i hòstia rera hòstia. Hosties emocionals, hosties sensitives. A veure, a pams:

Hòstia 1: L'hotel on estem, el Dhow Palace Hotel, s'ha quedat si no a l'època que era el palau d'una família rica àrab, sí exactament com fa 14 anys quan l'Elisa hi va ser. Ha tingut una gran de decepció, perquè no és lleig, però està molt poc cuidat. Olor a pols, a moble antic. En fi, també és veritat que venim d'un hotel espectacular a la platja.

Hòstia 2: Del propi hotel ens ofereixen un tour per Stone Town. Val, l'agafem. Són dues horetes i mitja i ens servirà per a situar-nos i campar al nostr aire els dos dies que ens queden. El guia parla espanyol. Nefast. No com parla si no ell mateix. La primera pregunta: voleu shopping? (Els guies s'enduen una comissió si porten gent i compra). I sí que en volem, és clar, però al nostre aire. Allà on volguem i regatejant (on es pot, que no sempre es pot: a algunes botigues hindús no es pot, per exemple) l'estona que volguem. I a més a més, s'està més estona pendent dels grupets d'escandinaves que anem trobant. Home, ja ho entenc que nosaltres dos comencem a fer llufa física i estètica. Però disimula una mica home...

plou poc, però quan plou, prou que plou!

Hòstia 3: La calor. La mare del tano!!!!! A la calor que ja fa a Zanzíbar, afegiu-hi que Stone Town és una península envoltada de mar, afegiu-hi que es tracta d'una ciutat (pedra, ciment, gent...). Trenta i escaig graus i un 90% d'humitat. Suar, suar, suar... No fer res i suar. Desesperant. Són les dues de la tarda.

Hòstia 4: Es fot a plore a bots i barrals. Però bots i barrals. O chuzos de punta. O raining cats and dogs... En la llengua que volgueu. Però hi havia més aigua caient que al mar. Carrerons estrets, estrets i laberíntics, laberíntics (una de les gràcies d'Stone Town. Resultat: un pam d'aigua pels carrers. Sort que, mira tu, l'experiència aquí sí és un grau i portem les botes. Els que van en xancles ho flipen a base de bé.

Hòstia 5: ens refugiem al mercat d'Stone Town. I para de ploure i ni us explico com augmenta la xafogor encara més. I ara sí: l'Àfrica ens explota al nas. Però de quina manera, ni romanticisme hi hòsties. La pudor del peix que porta tot el dia exposat sumada a la de les vsiceres i la carn ens remou realment l'estòmac. Bé, haig de confesar que un puntet de records sí que m'ha portat. Però un puntet de no res.

Hòstia 6: Els venedors ambulants, la gent que vol que entris a la seva botiga (i als carrerons d'Stone Town, això vol dir cada portal, cada racó). 

porta d'influència hindú

En fi, res de tot això em ve de nou ni res d'això em sembla especialment greu. Però venint de la solitud del safari i la tranquil.litat quasi aborrida del hotel de la platja, les tres primeres hores són d'un impacte brutal. Impacte que es supera després dels tres primers litres de suor, les cinc primeres arcades i els deu primers "no, asante sana" (no moltes gràcies amb un somriure cordial als llavis). I, sobretot, quan surten els primer rajos de sol.

I la veritat és que quan li enganxes el què, Stone Town és una ciutat (o un barri) que es deixa fer. Acaba sent tot un plaer passejar pels seus carrerons a la recerca de les seves famoses portes de fusta i metall. Portes d'influència índia les unes i àrab les altres. Portes que són, sense cap mena de dubta un dels motius per visitar la ciutat, i de que fos reconeguda per la UNESCO.

La ciutat tota ella té un regust àrab. I és que Stone Town, no amb aquest nom és clar, va ser la capital del Sultanat de Zanzíbar durant segles i la seva empremta és més que notòria. En la religió especialment. De fet, estem davant d'una societat sumnita conservadora però en el context d'un estat laic. Els problemes entre religions a Tanzània són innexistents. Impera força el viu i deixa viure. L'única cosa que et demanen és que siguis curós en el vestir (cosa que alguns guiris no fan). I veus totes les possibilitats d'indumentària femenina: des de tapades només amb una ratlla a l'alçada dels ulls, fins a dones que no porten cap mena de mocador. Això sí, les mesquites amb els seus minarets i les seves crides a l'oració estan presents per tot arreu. No obstant, no et sents gents pressionat pel tema religiós (o nosaltres no ens n'hem sentit).

En fi, tot i el plaer de passejar pel barri, com que nosaltres ens hi estem dos dies sencers i fins el migdia del tercer dia (quan comencem a encadenar avions i aeroports per tornar a casa) decidim anar a visitar la tercera de les coses per les quals és coneguda aquesta illa després de les platges i d'Stone Town: les espècies.

embrió de pintallavis

A Zanzíbar se la coneix també com l'illa de les espècies i tot que és un nom manllevat de les Illes Moluques, a Indonèsia, déu n'hi do. A l'illa es produeixen un munt d'espècies i fou una de les raons per les quals els àrabs les colonitzaren primer, crearen un sultanat després i en feren una illa rica: canyella, gingebre, cúrcuma, comí, pebre, bitxo, chili (diversos tipus de bitxos picants), coriandre, nou moscada, tamarinde, etc... A més de cafè i tot de fruites tropicals algunes la hòstia de rares com el jackfruit (o jaca) i de dubtosa afinitat amb els nostres gustos. La visita no està malament, vas passejant i et van ensenyant les plantes i les seves propietats medicinals, a més dels seus usos culinaris. Hi ha plantes per tot; des de pel mal de cap fins a per la digestió, o, com la de la foto, per a fer pintallavis!

I així, entre aroma a espècies i llargues passejades per aquests carrerons de regust àrab, entre cerveses amb els peus a la sorra al Livingston's i compres de darrera hora (com sempre són totes les compres que si no, no tenen gràcia),  el nostre viatge arriba a la seva fi.

I la fi del viatge vol dir, és clar, la fi del blog d'aquest any. Sé que han estat entrades llargues. potser massa. Potser fóra bo fer entrades més curtes i més sovint. Però de vegades el cansament et pot, de vegades no hi ha xarxa wifi, de vegades el dia s'allarga i quedar-se escrivint acaba sent un suplici més que un plaer. I no pot ser. També podria, suposo, explicar menys coses a cada entrada. Però és que ja en descarto moltes i m'agrada explicar allò que em sembla més essencial. Potser el que per a mi és essencial, o divertit, o significatiu, en el fons no ho és tant.

Per això us convido, de veritat, a que em doneu la vostra opinió. Vosaltres sou el 50% dels destinataris del perquè escric (l'altre 50% sóc jo mateix, que em serveix com de diari de viatges). La vostra opinió és important per a mi i per saber si paga la pena seguir escrivint aquest blog any rera any.

Fins el proper viatge (tan de bo sigui en menys d'un any).

Com sempre, gràcies!

Diari d'un pres a l'Illa dels Esclaus i la increïble capacitatadaptativa de l'ésser humà

El van pujar directament a un avió d'hèlix sota un cel tempestuós. Els genolls els clavava als ronyons del comdemnat que tenia asegut al davant. Poc espai en un avió que no va parar de fer sotracs durant tot el viatge. Després de 90 minuts de vol, va aterrar a l'illa dels esclaus, on l'esperava un transport fins la destinació on havia de complir condemna. Després de 90 minuts més per carreteres plenes de forats i conductors suïcides de motocicletes i bicicletes, per fi va arribar a la seva destinació. Una tanca protegida per personal de seguretat de dubtosa honorabilitat el va introduir a un bast camp amb un menjador comunitari i tot de cabanes que, a mode de dormitoris, s'estenien pel recinte. Darrera quedava una carretera que menava a enlloc. Al davant l'Oceà Índic inabastable. I a dreta i esquerra quilòmetres de platja blanca sense senyal de vida humana. Aquest era el seu destí els propers quatre dies.

I així em vaig sentir jo el primer dia. M'enfilava per les parets, vaja, pels cocoters. En un resort de platja sense escapatòria (a no ser que fos pagant a l'hotel, és clar, per les seves activitats). Res a fer, una platja preciosa de postal. I de postal i prou. Perquè amb la marea alta, l'aigua et cobria fins a la cintura. Amb la marea baixa, podies caminar fins a 300 metres amb l'aigua als turmells. Res a dreta i res a esquerra. Ni tan sols els típics "beach boys" que et venen de tot a la platja; des de excursions per a fer snorkle, fins a caragoles marines precioses; des d'excurions per a veure dofins, fins a un pareo. Res, només hi havia dos paios d'aquests. I fotien tan mala pinta que, mira, "que me quede como estoy"...

Res a fer, nothing to do, "nasty de plasty"...  Ja ho sé, ja... Allò que pel 90% de la població deu semblar el paradís, a mi se'm presentava com quatre dies eterns. I que fotré jo, i que fotré jo i que fotré jo (pesadet em vaig posar, collons)... Si ni tan sols tenia polsereta ni res inclòs... Cervesa que volia, pistringuis que pagava. A tot això, és clar, l'Elisa en la seva salsa... I jo... Vaja, com un lleó engaviat.

Però llavors arriba el segon dia i decidim anar a Jozani National Parc a veure el còlob vermell de Zanzíbar. Una mona de color vermell que, només viu en aquesta illa i que ves per on, em reconcilia bastant amb el món dels primats. La veritat és que són, i valgui la redundància i l'acudit fàcil, molt "monos". L'excursió cara, però el guia gens malament i les mones pràcticament ens saluden donant-nos les mans de tan a la vora que estan.

El projecte és d'allò més interesant perquè han conseguit que les poblacions al voltant del parc deixin de matar els còlobs. Com? Fent-los partíceps d'un percentatge de l'entrada al parc per a projectes comunitaris. S'han adonat que és millor i més rendible tenir els simis vius... No és gaire difícil, oi? Val a dir que això és un parc nacional de Zanzíbar, no de Tanzània. Però sobre les relacions polítiques i història de Zanzíbar us en parlaré a la propera i darrera entrada.

La qüestió és que l'ésser humà té una increïble capacitat d'adaptar-se. Sí, fins i tot aquest que us escriu. I a partir de la salutació amb els còlobs, i com si hagués tingut una conversa amb una divinitat zoomorfa, canvio el xip. I a gaudir.

Que no puc fer res? Doncs a la platja a la tumbona i a llegir com un descosit. M'havia portat el llibre "Jazz para el asesino del hacha". Però entre insomins, lleons cridant, poca llum a les nits, apartant zebres de la porta de la tended lodge, mosquits... No l'havia començat. Dos dies i mig i llibre acabat. Tot el sant dia apalancats llegint i mirant el mar. Que si ara una mica de sol (collons com crema el sol aquí -i és que estem a la vora de l'equador), que si ara a l'ombra. Que si  ara un cafè i més tard una cervesa, que si piquem alguna cosa per dinar (no, el dinar tampoc no estava inclòs)... En fi... Allò que va començar com una tortura, acaba sent tres dies de relax en el seu màxim exponent. I pensar que mai no ho havia fet, jo, això!!! 

És evident que l'entorn ajuda. La platja és considerada una de les 30 més boniques del món i L'hotel té unes instal.lacions magnífiques. Qui no es relaxaria en aquestes condicions?

Doncs segurament jo mateix si no fos per l'any que he tingut i perquè el tema safari és apassionant, però també força cansat. El més flipant, però, és que jo entenc això com un descans entre el safari i els darrer dies a Stone Town, capital de Zanzíbar (que no és veritat, però ja ho aclarirem). I d'aquesta manera em cola bastant. Però és que el resort és ple de famílies senceres que es passen una setmana aquí i prou. Ni safaris al continent, ni visites a l'illa. Res: hotel, platja i, sobretot, piscina. La majoria famílies sueques (es veu que ara tenen una setmana de vacances i, mira, venen fins aquí). Doncs per barat que sigui... Ha de ser una pasta igual! Que aquí hi ha famílies de fins a 6 membres! En fi, és ben bé que al món hi ha gent per a tot (fins i tot gent que escala palmeres per a tallar cocos)

El menjar de l'hotel haig de reconèixer que era un autèntic escàndol. Boníssim. L'esmorzar és un bufet completíssim, que si fruita fresca, que si ous de la manera que els vulguis, que si cereals, que si "embotits", que si amanides. Per cert, n'hi ha una de catalana que es basa en tomàquet, oli d'oliva i... cilantre (?). I és que descobrim que el director de l'hotel és en Jordi, mira tu. Un català de l'empordà. Un tipus molt simpàtic que coneixem, però, el darrer i dia mitja hora abans de marxar. I que s'emprenya com una mona perquè ningú no l'havia avisat que tenia gent catalana a l'hotel. Però l'autèntica bomba són els sopars. Es tracta de sopars temàtics, que si un dia de menjar estil àrab i d'Orient Mitjà, que si un dia especial barbacoa, etc. I per a cada dia, la decoració del menjador diferent, la roba de les cadires, les estovalles, el tipus de plat, l'uniforme del personal... Una mica de "pijerio", efectivament. Menys un dia, tota la resta són bufet lliure. I toquem el cel el dia de la barbacoa. Perquè després de menjar les amanides i altres "starters" (i la sopa, que aquí a Tanzània ens han donat sopa cada dia, això sí, sempre després del primer plat o "starter") ens acostem a la zona de barbacoes. I els cuiners que la fan ens pregunten que què volem: pollastre? vedella? peix? o... Calamars, gambes i llagosta? Perdó, m'ho pots tornar a repetir? L-L-A-G-O-S-T-A. Homeeeee, ni es pregunta, oi? I només un cert sentit del pudor i el fet d'estar envoltat de tan educats veïns escandinaus m'impedeix d'agafar taula i cadira i acampar al costat de l'home que les prepara... Això sí, un segon viatge a la recerca de tant preciat crustaci no l'impedeix ningú.

L'única putada i fet incomprensible per a un servidor de vostès, és que per anar a sopar els homes hem d'anar amb pantalons llargs. Les dones no cal. Per tant, no es tracta d'un tema vinculat a la religió (a Zanzíbar musulmana, és clar), si no "d'etiqueta". 

I així passem els quatre dies. No fotent res: llegint, bebent, jeient, menjant, caminant 10 minuts i para tu que la calor és insoportable... Amb el "dolce fer niente" elevat al quadrat. I així l'Elisa i jo acabem els respectius llibres i els intercanviem. Però ja no ens dóna per llegir gaire més... Que marxem cap a Stone Town.

Massais, Ngorongoro, Lake Manyara i una nocturnitat...

Els Massai. Aquesta gent que formen part del nostre imaginari tant com el propi Serengeti i els lleons. I efectivament, és una relació bastant encertada. El poble Massai viu al nord de Tanzània i al sud de Kènia, al voltant d'una frontera creada durant la colonització europea i, per tant, per definció, artificial. Només en aquesta artificialitat s'entèn que es separés l'ecosistema de les grans planúries de la sabana africana i avui dia siguin dos parcs en dos estats: Serengeti a Tanzània i Massai Mara a Kènia.

Els massai doncs, vivien en el que avui són aquests parcs i els de Tarangire, Lake Manyara, etc. Però en ser declarats Parcs Nacionals no se'ls permeté més de viure-hi. Perquè una de les condicions de ser Parc Nacional és que no hi hagi activitat humana (més enllà del turisme visitant i de les activitats pròpies del management del parc).

Per aixó els veus per tot arreu menys a dins dels parcs. 

Menteixo com un "bellac"; a la majoria dels lodges a dins dels parcs són els reponsables de la seguretat, tant general com de la d'escortar al turista a les tendes o habitacions com ja heu pogut llegir. 

Els massai, ressumint-ho molt, són una gent alta, prima, negre, que van vestits amb una manta de colors (amb predominància del vermell, però no exclusivament) i que van caminant per la sabana amb una llança i un pal. Ve a ser això. 

Aquí el secarral i el lleó. Falta el massai. 

A on van? Un misteri. Una pregunta tan vella com la humanitat. De vegades és evident perquè estan a prop d'un dels seus poblats o acompanyen les seves inseparables vaques (la relació dels massai amb les seves vaques ha estat més que estudiada: són el centre i motor de la seva vida, societat i món simbòlic). Però de vegades els veus caminar per un pàram on no hi ha senyal ni petjada d'humanitat més que la dels propis caminants vermells. Són, realment, part del paissatge del nord de Tanzània (i no llegiu cap connotació negativa, etnocèntrica o humorística en aquest comentari). El pal serveix pel ramat i per barallar-se entre ells si convé. La llança per defensar-se dels animals salvatges i dels lladres. Tal qual ens ho ha explicat l'Steven i tal qual deu ser perquè la seva dona és massai.

Són una gent reservada, taciturna i amb uns collons com un toro (si no ja em direu perquè havent-hi l'armament que hi ha avui dia, segueixen preferint la llança per defensar-se de lleons, hienes o lleopards, per exemple). Tenen fama de valents i de grans guerrers i per això els contracten de personal de seguretat a d'altres llocs del país fora de la seva zona.

És clar que es pot visitar un poblat massai, però no deixerà mai de ser una visita turística on la relació amb el visitant sempre serà mediada pels diners i pel què et puguin vendre (a part del preu de la visita). No és criticable. Però a mi particularment no m'interessa. Ni tampoc parar a fer-te fotos amb els grups de nens massai que hi ha a les pistes entre parcs. Perquè a banda de que ho fan, evidentment, per diners, vol dir que no estan a escola o pasturant els ramats com els tocaria. Millor no parar per temptador que sigui, especialment si són els grups de preadolescents fent el ritual de pas cap a guerrers i vestits tots de negre i amb la cara pintada de blanc. I és temptador, us ho asseguro.

Cràter de l'Ngorongoro

L'Ngorongoro en llengua massai vol dir "tolon-tolon". Sí, tal qual, és l'onomatopèia massai pel soroll dels escallots de les vaques. Acollonant, oi? Suposo que es deu a que els escallots deurien anar de cul em baixar a la plana que hi ha a dins del crater. Perquè efectivament, l'Ngorongoro és en volcà extingit. Dins del crater els animals que hi baixen s'hi troben tan a gust que ja no hi surten (hi ha la llegenda urbana -llegenda sabanística, en direm- de que baixen i no poden sortir, però no es certa). Hi ha de tot menys dos dels animals més representatius d'aquests paratges: el lleopard (hi ha molts pocs arbres, de fet només hi ha una zona boscosa) i els guepards (que entren en conflicte amb les hienes i han desaparegut de dins). A canvi, però, hi ha el gran mamífer més difícil de veure a Tanzània i a la resta d'Àfrica: el rinoceront negre, que està a pocs anys d'extingir-se com no canviïn les coses. A dins del cràter n'hi ha una mica més d'una vintena. Però són molt difícils de veure. Especialment en aquesta època que és la més seca de l'any perquè s'amaguen a les zones arbustives, fugen de la pols constant i, a més a més, a dins del cràter hi ha pocs camins marcats pel jeeps. I ai de tu que surtis d'aquests camins. 

Perquè si alguna zona està especialment protegida a Tanzània és el cràter de l'Ngorongoro. I és fàcil: una pista hi baixa i una pista hi puja. Tothom ha de passar per aquests punts. Per tant, els "pochers", els caçadors furtius, no hi poden entrar. Hi entrarien, us ho asseguro, per matar els rinoceronts per les seves banyes. De fet mentre estem aquí, al port de Dar Es Salam decomissen 50 ullals d'elefant. La qual cosa vol dir, evidentement, 25 elefants morts. És tristíssim. I és fàcil pensar que els caçadors són uns fills de puta (que ho són). Però està clar que si no hi hagués mercat, no se'n matarien (mercat asiàtic, sobretot). Nosaltres que hem tingut els elefants a menys de mig metre de distància, no podem mésue sentir una profunda pena i una ràbia roent davant d'un final tan miserable per una bèstia tan imponent i majestuosa.

De fet, de bon matí i amb una fresqueta considerable (però no el fred polar que dieun que fa en altres èpoques), baixem des del nostre lodge que està al cim del crater mirant endins, i al cap d'una estona... BANG!!!!!! Un rinoceront. Prou a la vora per veure'l bé i per deixar-se fotografiar amb la meva càmera que en aquest viatge se'm fa evident que em resulta curta. Tot de cotxes parats mirant-lo i de seguida apareix el jeep dels Park Rangers, no fos cas que a algú li donés per molestar-lo. Quan portem mitja hora ben bona (i tothom que està dins el cràter ha tingut l'oportunitat de veure'l) els rangers s'hi van acostant a distància per a que la bèstia vagi reculant cap a la seva zona de seguretat. Així eviten que, caminant, caminant, pugui sortir del cràter. Perquè això significaria la seva mort segura.

L'Nogorongoro és molt bonic. Però ens n'havien parlat tant i tant que a mi m'ha encantat, però ha tingut un puntet de decepció (petit, sí, però hi és). Segurament degut a l'estació que estem. Tot és pols i vent. Això sí les bèsties es veuen espectaculars. Hem vist uns lleonets de dos o tres mesos que.....

Però per a mi, el parc més bestial és, sense cap mena de dubtes, el Serengeti.

El volcà i no sé quina pila de quilòmetres quadrats al voltant (de fet fins a l'entrada mateixa del Serengeti) no són parc nacional. Són "Conservation Area". Que vol dir que està protegit, però que s'hi pot viure (menys a dins del cràter) realitzant activitats tradicionals. I aquí els massais campen com per... casa seva! A més, en aquesta zona és on es va trobar el rastre més antic d'un homínid: petjades fòssils de fa més de 3,5 milions d'anys (i els peus, més petits, són pràcticament iguals als nostres!).

I per acabar el nostre safari de quasi 10 dies... visitem el nostre darrer parc: Lake Manyara National Park. Veiem els habituals: nyus (sí, els ulls m'han sagnat com els de la Macarena per Setmana Santa), elefants, zebres, hipos... I un munt enorme d'ocells, especialment pelicans. I babuins, molts babuins per tot arreu. 

El parc és especialment petit (entenent el que això vol dir aquí, és clar) i un 75% és llac i bosc tancat. Difícil veure alguna cosa peculiar. El lodge mortal de necessitat.... Però mortal. De necessitat. De vici. Les tendes encara més lluny les unes de les altres. Ningú allotjat (som 10 persones en un total de 50 tendes). Ningú al bar (ah, per cert, per aquells que us pensàveu que Tanzània era el paradís perdut, totes les begudes incloses només ens ha passat al nostre estimat Maramboi...a la resta no estan incloses ni les dels àpats... falsa alarma, un miratge, flor d'un dia). Wifi només a l'entrada que està a Can Cascar i que no és res. Això, només una entrada. Ni un welcome center. Una penitència vaja.

Però, pujant cap a Serengeti, ja vam veure la possibilitat de fer un safari nocturn. I, mira, de perduts al riu, el contractem. Tres hores amb un jeep dins del parc, de 20.30 a 23.30, amb un conductor, un "spotter" (basicament un paio assegut en un seient especial a la punta del jeep amb un focus) i un ranger al darrera amb el seu AK-47 (que acollona una mica, la veritat).  La sensació és brutal. Sols, sense altres cotxes (vaja una hora sí que ens acompanya la TV Tanzana que està fent un reportatge sobre el parc -per fi serem estrelles de la tele!). I només els sorolls nocturs... El jeep d'aquells oberts del tot, no només el sostre. I sentim cridar els babuins. I haurien de dormir. I si criden és per anunciar perill. Algun predador. I girem un meandre del camí, i el focus es fixa en el senyor de la nit: un lleopard de cacera. Es planta a mig camí, ens mira, ens passa pel costat i es posa a veure a un rierol, ignorant-nos. El cor a dues mil pulsacions. L'adrenalina pels núvols. I seguim i veiem porcs espins, i dues zebres mascle barallant-se, i els hipos corrent i pastant per la gespa, i civeta africana, i geneta africana.. I els babuins tornen a cridar... I una lleona!!!!

Quina nit. Perfecte per acabar aquests dies de safari. La natura, el fat, o el que sigui s'ha portat bé amb nosaltres. Hem vist el que volíem veure i el que esperàvem veure. I més coses que ni somniàvem!!!

Asante Sana Tanzania!

Ps: sabeu per què porten AK-47 els rangers? Pels animals? Una mica sí. Però, sobretot, pels furtius. Perquè disparen a matar. No és una qüestió de lleis dures. O els dispares tu o et disparen ells. És així de bèstia la protecció d'aquest paradís ecològic.

Ps2: I volant sota un cel tempestuós... Cap a Zanzíbar!

Serengeti, mosques tsé-tsé, gats enormes i quasi Uganda (però sensegoril·les)

I del parc Tarangire i del magnífic lodge Maramboi, que ens n'anem cap al Serengeti... A veure si em puc explicar bé que la cosa és una barreja de "guasa" i d'una bona dosi de mala llet descomunal (per part meva és clar).

Peró anem a pams: la mosca tsè-tsè. Inseparable companya de viatge per aquests safaris de Déu. A la que obres les finestres i el sostre per começar a fotografiar bèsties, entren en grup a donar-te la benvinguda al parc en qüestió. Un ésser espantosament lleig (fa por només mirar-la) i que fot unes fiblades que déu n'hi do. El pitjor que et pot passar, és clar, és que t'encomanin la tripanosomiasi o malaltia de la son (així anomenada perquè en darrera instància et pot induir el coma). Però no patíssim que les probabilitats d'agafar la malatia són ínfimes i, a més a més, el tractament és senzill i efectiu. El que us deia: la pallissa és que les vas espantant o matant (amb una cua de vaca amb mànec que portem al cotxe), peró quan t'atures a veure bèsties.... Zasca! Ja te l'han fotut...

Bé, al que anàvem. El Serengeti. 

Us l'imagineu com jo, suposo. (Llegiu això amb veu de documental de la 2): "El Serengeti, esa basta llanura interminable de la sabana africana donde el ciclo de la vida y de la muerte se sucede tras cada amanecer". A que sí???? Efectiament, Serengeti vol dir en llengua massai "planuria sense fi". Nosaltres anem al, "oju", Mbalangeti Luxury Tended Loge. I sí que és una passada: super preciós, un menjar que, de veritat que no us exagero, podria estar a qualsevol hotel de cinc estrelles europeu, un servei inmillorable, unes habitacions precioses (aquí només hi ha una paret de lona, la resta és pedra), unes sortides de sol que treuen el singlot de cop, un paissatge acollonant, unes vistes des del mejador espatarrants, en fi: té moltes i moltes coses positives. 

I negatives? També. 

Enumero:

1. També ens han d'escortar a la tenda. Amb l'afegit de que com que no hi ha servei de telèfon entre habitacions, has de dir a quina hora vols sortir, vols sopar, vols fer una cervesa...

2. En cas de trobar-nos amb algun problema hem de fer sonar el xiulet que hi ha al clauer de l'habitació. Us ho juro, un xiulet. D'aquells de ferro llargs....

3. De què ens escorten? De zebres (no cal), gacel.les (tampoc no cal) altres antílops (et foten un susto de mort quan te'ls trobes a les fosques a la porta de la tenda, però et tenen ells més por a tu que al revés). I de babuins. I aquí m'han matat. Els meus enemics més acèrrims del món animal: les mones, els micos, els primats.... Des de que una mona em va voler robar la sandàlia (posada, és clar) a Bali, que els tinc declarada la guerra sense quarter. 

4. La distribució del lodge. Dalt d'un turó, arribes al "Welcome Center" (wifi, cafè de cortesia a tota hora i la direcció de l'establiment) i el menjador i piscina estan a 700 metres turó enllà (sense wifi, sense cafè de cortesia). O sigui que d'una banda a l'altre has de passejar entre bestiar hervíbor (sustets i prou) i putos babuins (ascu). Entre aquests dos espais, als pendents del turó hi ha els bungalows-tendes (no wifi, no cafè...). Una aventura arribar-hi. I nosaltres amb un xiulet (!). I amunt i avall... Que si faig una cervesa en arribar del safari no puc escriure el bloc. Que si escric el bloc no puc prendre quelcom amb les magnífiques vistes de la foto superior... Un peregrinatge constant... Una romeria... El Via Crucis.

5. El paissatge. Però no hem quedat que era preciós???? Sí, i tant, turons verds, boscos... Magnífic si estigués a Uganda buscant goril.les. Però no al Serengeti, collons. A veure. La geografia a aquesta banda del parc és: turons, boscos, planúria, boscos, turons, etc. Entre tant bosc, creieu que hi ha gaires "gats"? N'hi ha, sí que n'hi ha (molts menys que al "Central Serengeti, la planúria central on hi ha la major concentració de grans predadors del món). Peró són molt difícils de veure si no impossibles (el nostre guia dixit i els empleats del lodge dixit).  Amb tant d'amagatall boscós, perquè haurien d'estar a la vista de la gent (poca, molt poca) que hi ha? Això sí, nyus a punta pala, més que mosques i mosquits... I és que aquí al West Serengeti ara hi ha una "petita" migraciò de nyus (res, cosa d'unes quantes decenes de milers). I zebres, i antílops i algun búfal i algun elefant. Molt xulo, de veritat (jo crec que si veig algun nyu més a la meva vida em sagnaran els ulls).

Imagineu si és un lloc poc usual que de 20 tendes-xalets d'aquests, n'hi ha 3 d'ocupats. I això que està d'oferta i "només" costa 210 $. Però és que al Central Serengeti hi ha llocs on una nit costa (ho sé del cert) 752 €. Tal i com ho llegiu!!!! I els llocs no tan cars (també n'hi ha de molt més cars) estan plens.

Després d'una tarda de game drive (safari) i tot un dia ens queda clar que o anem al centre o marxarem d'aquest mític part sense veure els gats. El problema és que no podem anar i tornar a l'oest, perquè hi ha dues hores i mitja des d'on som d'un camí infumable, o sigui 5 hores. I a l'endemà hauríem de tornar a fer aquest camí per anar cap el Ngorongoro. Una pallissa descomunal pel guia i una tortura per a nosaltres. Finalment, deseperat, enfadat com una mona, decebut... Envio un wats a la nostra agent de viatges (Viatges XL) explicant la situació. S'estranya de la situació, però, d'una manera absolutament increïble i amb una professionalitat incomparable ens ho arregla (tot i ser diumenge al vespre): passarem la darrera nit al Central Serengueti i, a més a més, també arregla el vol en globus que havia de fer l'Elisa (i que ens havien de confirmar a l'Oest, però s'han fet el longuis perquè en aquesta època NO HI HA VOLS EN GLOBUS A L'OEST per manca de demanda). Està clar que aquí l'ha cagada de manera espectacular la contrapart local. L'agència de viatges tanzana (bé, és keniata, amb una base a Tanzània). Des d'aquí mil gràcies a Viatges XL (i a l'Eli M. especialment)!!! Ens ho han solucionat tot sense haver de posar nosaltres un euro de més.

I dit i fet, un dia de safari pel Serengeti Central i podem veure dos guepards, dos lleopards un munt de lleons, un serval, hienes... Un munt de gats, vaja!!!!!

Els guepards es veuen de més lluny que els lleons, i els lleopards depèn de la sort que tinguis i del guia que portis (en un altre entrada parlaré de guies). Però els lleons.... Penseu que les fotos que penjo aquí estan fetes amb el mòbil. Vosaltres mateixos....

I la veritat és que el lloc on dormim "Serena Lodge Serengeti" és una passada. Massa "pijo" i tot. Però, precisament per això és el que tenia habitacions lliures (i no us dic el preu perquè cauríeu de cul i no us aixecaríeu). I, evidentment, aquí també t'escorten al lodge (aquí són tots de construcció imitant les cabanes massai). Però és que aquí la cosa és majúscula. No us exagero (aquesta vegada de veritat que no) si us dic que en cinc minuts, mentre preniem el cafè a la terrassa després de sopar, van venir a veure aigua de la piscina una hiena, una girafa i un búfal!!!! 

I l'endemà, mentre l'Elisa fa el safari en globus (jo no... que sóc un cagat ja ho sabeu, però és que a més a més, costa 500 $ per persona;  és el regal a l'Elisa per repetir el viatge per a mi), l'Steven i jo fem un altre safari de dues hores, i au, un guepard amb una cria, més hienes, un altre Serval.... Això sí és el Serengeti que tot tenim al cap!!!!

Sort del canvi, perquè, de veritat, que tenia la impresió de que el viatge se'm torçava sense remei. Sense poder gaudir de "El Serengeti, esa basta llanura interminable de la sabana africana donde el ciclo de la vida y de la muerte se sucede tras cada amanecer".

Si veig un nyu més, però, m'agafa un atac! I mira que em cauen bé i que són tontos, pobres, però és que n'hi ha taaaants!!!!!!! També us haig de dir que crec que a l'època de la famosa migració massiva, el primer dia ha d'impressionar, però al final, acabes fins el gorro d'ells, segur!!! I és que la millor època per venir al Serengeti és, segons el meu punt de vista, ara. Perquè estem al final de l'època seca i els animals volten pels llocs on hi aigua. El Central Serengeti és un secarral d'un parell de collons, una immensa planúria sense fi i més seca que la moixama. Però és tant bestial el que s'hi veu i el que es viu...

Propera entrada: cràter de l'Ngorongoro!!!