Massais, Ngorongoro, Lake Manyara i una nocturnitat...

Els Massai. Aquesta gent que formen part del nostre imaginari tant com el propi Serengeti i els lleons. I efectivament, és una relació bastant encertada. El poble Massai viu al nord de Tanzània i al sud de Kènia, al voltant d'una frontera creada durant la colonització europea i, per tant, per definció, artificial. Només en aquesta artificialitat s'entèn que es separés l'ecosistema de les grans planúries de la sabana africana i avui dia siguin dos parcs en dos estats: Serengeti a Tanzània i Massai Mara a Kènia.

Els massai doncs, vivien en el que avui són aquests parcs i els de Tarangire, Lake Manyara, etc. Però en ser declarats Parcs Nacionals no se'ls permeté més de viure-hi. Perquè una de les condicions de ser Parc Nacional és que no hi hagi activitat humana (més enllà del turisme visitant i de les activitats pròpies del management del parc).

Per aixó els veus per tot arreu menys a dins dels parcs. 

Menteixo com un "bellac"; a la majoria dels lodges a dins dels parcs són els reponsables de la seguretat, tant general com de la d'escortar al turista a les tendes o habitacions com ja heu pogut llegir. 

Els massai, ressumint-ho molt, són una gent alta, prima, negre, que van vestits amb una manta de colors (amb predominància del vermell, però no exclusivament) i que van caminant per la sabana amb una llança i un pal. Ve a ser això. 

Aquí el secarral i el lleó. Falta el massai. 

A on van? Un misteri. Una pregunta tan vella com la humanitat. De vegades és evident perquè estan a prop d'un dels seus poblats o acompanyen les seves inseparables vaques (la relació dels massai amb les seves vaques ha estat més que estudiada: són el centre i motor de la seva vida, societat i món simbòlic). Però de vegades els veus caminar per un pàram on no hi ha senyal ni petjada d'humanitat més que la dels propis caminants vermells. Són, realment, part del paissatge del nord de Tanzània (i no llegiu cap connotació negativa, etnocèntrica o humorística en aquest comentari). El pal serveix pel ramat i per barallar-se entre ells si convé. La llança per defensar-se dels animals salvatges i dels lladres. Tal qual ens ho ha explicat l'Steven i tal qual deu ser perquè la seva dona és massai.

Són una gent reservada, taciturna i amb uns collons com un toro (si no ja em direu perquè havent-hi l'armament que hi ha avui dia, segueixen preferint la llança per defensar-se de lleons, hienes o lleopards, per exemple). Tenen fama de valents i de grans guerrers i per això els contracten de personal de seguretat a d'altres llocs del país fora de la seva zona.

És clar que es pot visitar un poblat massai, però no deixerà mai de ser una visita turística on la relació amb el visitant sempre serà mediada pels diners i pel què et puguin vendre (a part del preu de la visita). No és criticable. Però a mi particularment no m'interessa. Ni tampoc parar a fer-te fotos amb els grups de nens massai que hi ha a les pistes entre parcs. Perquè a banda de que ho fan, evidentment, per diners, vol dir que no estan a escola o pasturant els ramats com els tocaria. Millor no parar per temptador que sigui, especialment si són els grups de preadolescents fent el ritual de pas cap a guerrers i vestits tots de negre i amb la cara pintada de blanc. I és temptador, us ho asseguro.

Cràter de l'Ngorongoro

L'Ngorongoro en llengua massai vol dir "tolon-tolon". Sí, tal qual, és l'onomatopèia massai pel soroll dels escallots de les vaques. Acollonant, oi? Suposo que es deu a que els escallots deurien anar de cul em baixar a la plana que hi ha a dins del crater. Perquè efectivament, l'Ngorongoro és en volcà extingit. Dins del crater els animals que hi baixen s'hi troben tan a gust que ja no hi surten (hi ha la llegenda urbana -llegenda sabanística, en direm- de que baixen i no poden sortir, però no es certa). Hi ha de tot menys dos dels animals més representatius d'aquests paratges: el lleopard (hi ha molts pocs arbres, de fet només hi ha una zona boscosa) i els guepards (que entren en conflicte amb les hienes i han desaparegut de dins). A canvi, però, hi ha el gran mamífer més difícil de veure a Tanzània i a la resta d'Àfrica: el rinoceront negre, que està a pocs anys d'extingir-se com no canviïn les coses. A dins del cràter n'hi ha una mica més d'una vintena. Però són molt difícils de veure. Especialment en aquesta època que és la més seca de l'any perquè s'amaguen a les zones arbustives, fugen de la pols constant i, a més a més, a dins del cràter hi ha pocs camins marcats pel jeeps. I ai de tu que surtis d'aquests camins. 

Perquè si alguna zona està especialment protegida a Tanzània és el cràter de l'Ngorongoro. I és fàcil: una pista hi baixa i una pista hi puja. Tothom ha de passar per aquests punts. Per tant, els "pochers", els caçadors furtius, no hi poden entrar. Hi entrarien, us ho asseguro, per matar els rinoceronts per les seves banyes. De fet mentre estem aquí, al port de Dar Es Salam decomissen 50 ullals d'elefant. La qual cosa vol dir, evidentement, 25 elefants morts. És tristíssim. I és fàcil pensar que els caçadors són uns fills de puta (que ho són). Però està clar que si no hi hagués mercat, no se'n matarien (mercat asiàtic, sobretot). Nosaltres que hem tingut els elefants a menys de mig metre de distància, no podem mésue sentir una profunda pena i una ràbia roent davant d'un final tan miserable per una bèstia tan imponent i majestuosa.

De fet, de bon matí i amb una fresqueta considerable (però no el fred polar que dieun que fa en altres èpoques), baixem des del nostre lodge que està al cim del crater mirant endins, i al cap d'una estona... BANG!!!!!! Un rinoceront. Prou a la vora per veure'l bé i per deixar-se fotografiar amb la meva càmera que en aquest viatge se'm fa evident que em resulta curta. Tot de cotxes parats mirant-lo i de seguida apareix el jeep dels Park Rangers, no fos cas que a algú li donés per molestar-lo. Quan portem mitja hora ben bona (i tothom que està dins el cràter ha tingut l'oportunitat de veure'l) els rangers s'hi van acostant a distància per a que la bèstia vagi reculant cap a la seva zona de seguretat. Així eviten que, caminant, caminant, pugui sortir del cràter. Perquè això significaria la seva mort segura.

L'Nogorongoro és molt bonic. Però ens n'havien parlat tant i tant que a mi m'ha encantat, però ha tingut un puntet de decepció (petit, sí, però hi és). Segurament degut a l'estació que estem. Tot és pols i vent. Això sí les bèsties es veuen espectaculars. Hem vist uns lleonets de dos o tres mesos que.....

Però per a mi, el parc més bestial és, sense cap mena de dubtes, el Serengeti.

El volcà i no sé quina pila de quilòmetres quadrats al voltant (de fet fins a l'entrada mateixa del Serengeti) no són parc nacional. Són "Conservation Area". Que vol dir que està protegit, però que s'hi pot viure (menys a dins del cràter) realitzant activitats tradicionals. I aquí els massais campen com per... casa seva! A més, en aquesta zona és on es va trobar el rastre més antic d'un homínid: petjades fòssils de fa més de 3,5 milions d'anys (i els peus, més petits, són pràcticament iguals als nostres!).

I per acabar el nostre safari de quasi 10 dies... visitem el nostre darrer parc: Lake Manyara National Park. Veiem els habituals: nyus (sí, els ulls m'han sagnat com els de la Macarena per Setmana Santa), elefants, zebres, hipos... I un munt enorme d'ocells, especialment pelicans. I babuins, molts babuins per tot arreu. 

El parc és especialment petit (entenent el que això vol dir aquí, és clar) i un 75% és llac i bosc tancat. Difícil veure alguna cosa peculiar. El lodge mortal de necessitat.... Però mortal. De necessitat. De vici. Les tendes encara més lluny les unes de les altres. Ningú allotjat (som 10 persones en un total de 50 tendes). Ningú al bar (ah, per cert, per aquells que us pensàveu que Tanzània era el paradís perdut, totes les begudes incloses només ens ha passat al nostre estimat Maramboi...a la resta no estan incloses ni les dels àpats... falsa alarma, un miratge, flor d'un dia). Wifi només a l'entrada que està a Can Cascar i que no és res. Això, només una entrada. Ni un welcome center. Una penitència vaja.

Però, pujant cap a Serengeti, ja vam veure la possibilitat de fer un safari nocturn. I, mira, de perduts al riu, el contractem. Tres hores amb un jeep dins del parc, de 20.30 a 23.30, amb un conductor, un "spotter" (basicament un paio assegut en un seient especial a la punta del jeep amb un focus) i un ranger al darrera amb el seu AK-47 (que acollona una mica, la veritat).  La sensació és brutal. Sols, sense altres cotxes (vaja una hora sí que ens acompanya la TV Tanzana que està fent un reportatge sobre el parc -per fi serem estrelles de la tele!). I només els sorolls nocturs... El jeep d'aquells oberts del tot, no només el sostre. I sentim cridar els babuins. I haurien de dormir. I si criden és per anunciar perill. Algun predador. I girem un meandre del camí, i el focus es fixa en el senyor de la nit: un lleopard de cacera. Es planta a mig camí, ens mira, ens passa pel costat i es posa a veure a un rierol, ignorant-nos. El cor a dues mil pulsacions. L'adrenalina pels núvols. I seguim i veiem porcs espins, i dues zebres mascle barallant-se, i els hipos corrent i pastant per la gespa, i civeta africana, i geneta africana.. I els babuins tornen a cridar... I una lleona!!!!

Quina nit. Perfecte per acabar aquests dies de safari. La natura, el fat, o el que sigui s'ha portat bé amb nosaltres. Hem vist el que volíem veure i el que esperàvem veure. I més coses que ni somniàvem!!!

Asante Sana Tanzania!

Ps: sabeu per què porten AK-47 els rangers? Pels animals? Una mica sí. Però, sobretot, pels furtius. Perquè disparen a matar. No és una qüestió de lleis dures. O els dispares tu o et disparen ells. És així de bèstia la protecció d'aquest paradís ecològic.

Ps2: I volant sota un cel tempestuós... Cap a Zanzíbar!