Diari d'un pres a l'Illa dels Esclaus i la increïble capacitatadaptativa de l'ésser humà

El van pujar directament a un avió d'hèlix sota un cel tempestuós. Els genolls els clavava als ronyons del comdemnat que tenia asegut al davant. Poc espai en un avió que no va parar de fer sotracs durant tot el viatge. Després de 90 minuts de vol, va aterrar a l'illa dels esclaus, on l'esperava un transport fins la destinació on havia de complir condemna. Després de 90 minuts més per carreteres plenes de forats i conductors suïcides de motocicletes i bicicletes, per fi va arribar a la seva destinació. Una tanca protegida per personal de seguretat de dubtosa honorabilitat el va introduir a un bast camp amb un menjador comunitari i tot de cabanes que, a mode de dormitoris, s'estenien pel recinte. Darrera quedava una carretera que menava a enlloc. Al davant l'Oceà Índic inabastable. I a dreta i esquerra quilòmetres de platja blanca sense senyal de vida humana. Aquest era el seu destí els propers quatre dies.

I així em vaig sentir jo el primer dia. M'enfilava per les parets, vaja, pels cocoters. En un resort de platja sense escapatòria (a no ser que fos pagant a l'hotel, és clar, per les seves activitats). Res a fer, una platja preciosa de postal. I de postal i prou. Perquè amb la marea alta, l'aigua et cobria fins a la cintura. Amb la marea baixa, podies caminar fins a 300 metres amb l'aigua als turmells. Res a dreta i res a esquerra. Ni tan sols els típics "beach boys" que et venen de tot a la platja; des de excursions per a fer snorkle, fins a caragoles marines precioses; des d'excurions per a veure dofins, fins a un pareo. Res, només hi havia dos paios d'aquests. I fotien tan mala pinta que, mira, "que me quede como estoy"...

Res a fer, nothing to do, "nasty de plasty"...  Ja ho sé, ja... Allò que pel 90% de la població deu semblar el paradís, a mi se'm presentava com quatre dies eterns. I que fotré jo, i que fotré jo i que fotré jo (pesadet em vaig posar, collons)... Si ni tan sols tenia polsereta ni res inclòs... Cervesa que volia, pistringuis que pagava. A tot això, és clar, l'Elisa en la seva salsa... I jo... Vaja, com un lleó engaviat.

Però llavors arriba el segon dia i decidim anar a Jozani National Parc a veure el còlob vermell de Zanzíbar. Una mona de color vermell que, només viu en aquesta illa i que ves per on, em reconcilia bastant amb el món dels primats. La veritat és que són, i valgui la redundància i l'acudit fàcil, molt "monos". L'excursió cara, però el guia gens malament i les mones pràcticament ens saluden donant-nos les mans de tan a la vora que estan.

El projecte és d'allò més interesant perquè han conseguit que les poblacions al voltant del parc deixin de matar els còlobs. Com? Fent-los partíceps d'un percentatge de l'entrada al parc per a projectes comunitaris. S'han adonat que és millor i més rendible tenir els simis vius... No és gaire difícil, oi? Val a dir que això és un parc nacional de Zanzíbar, no de Tanzània. Però sobre les relacions polítiques i història de Zanzíbar us en parlaré a la propera i darrera entrada.

La qüestió és que l'ésser humà té una increïble capacitat d'adaptar-se. Sí, fins i tot aquest que us escriu. I a partir de la salutació amb els còlobs, i com si hagués tingut una conversa amb una divinitat zoomorfa, canvio el xip. I a gaudir.

Que no puc fer res? Doncs a la platja a la tumbona i a llegir com un descosit. M'havia portat el llibre "Jazz para el asesino del hacha". Però entre insomins, lleons cridant, poca llum a les nits, apartant zebres de la porta de la tended lodge, mosquits... No l'havia començat. Dos dies i mig i llibre acabat. Tot el sant dia apalancats llegint i mirant el mar. Que si ara una mica de sol (collons com crema el sol aquí -i és que estem a la vora de l'equador), que si ara a l'ombra. Que si  ara un cafè i més tard una cervesa, que si piquem alguna cosa per dinar (no, el dinar tampoc no estava inclòs)... En fi... Allò que va començar com una tortura, acaba sent tres dies de relax en el seu màxim exponent. I pensar que mai no ho havia fet, jo, això!!! 

És evident que l'entorn ajuda. La platja és considerada una de les 30 més boniques del món i L'hotel té unes instal.lacions magnífiques. Qui no es relaxaria en aquestes condicions?

Doncs segurament jo mateix si no fos per l'any que he tingut i perquè el tema safari és apassionant, però també força cansat. El més flipant, però, és que jo entenc això com un descans entre el safari i els darrer dies a Stone Town, capital de Zanzíbar (que no és veritat, però ja ho aclarirem). I d'aquesta manera em cola bastant. Però és que el resort és ple de famílies senceres que es passen una setmana aquí i prou. Ni safaris al continent, ni visites a l'illa. Res: hotel, platja i, sobretot, piscina. La majoria famílies sueques (es veu que ara tenen una setmana de vacances i, mira, venen fins aquí). Doncs per barat que sigui... Ha de ser una pasta igual! Que aquí hi ha famílies de fins a 6 membres! En fi, és ben bé que al món hi ha gent per a tot (fins i tot gent que escala palmeres per a tallar cocos)

El menjar de l'hotel haig de reconèixer que era un autèntic escàndol. Boníssim. L'esmorzar és un bufet completíssim, que si fruita fresca, que si ous de la manera que els vulguis, que si cereals, que si "embotits", que si amanides. Per cert, n'hi ha una de catalana que es basa en tomàquet, oli d'oliva i... cilantre (?). I és que descobrim que el director de l'hotel és en Jordi, mira tu. Un català de l'empordà. Un tipus molt simpàtic que coneixem, però, el darrer i dia mitja hora abans de marxar. I que s'emprenya com una mona perquè ningú no l'havia avisat que tenia gent catalana a l'hotel. Però l'autèntica bomba són els sopars. Es tracta de sopars temàtics, que si un dia de menjar estil àrab i d'Orient Mitjà, que si un dia especial barbacoa, etc. I per a cada dia, la decoració del menjador diferent, la roba de les cadires, les estovalles, el tipus de plat, l'uniforme del personal... Una mica de "pijerio", efectivament. Menys un dia, tota la resta són bufet lliure. I toquem el cel el dia de la barbacoa. Perquè després de menjar les amanides i altres "starters" (i la sopa, que aquí a Tanzània ens han donat sopa cada dia, això sí, sempre després del primer plat o "starter") ens acostem a la zona de barbacoes. I els cuiners que la fan ens pregunten que què volem: pollastre? vedella? peix? o... Calamars, gambes i llagosta? Perdó, m'ho pots tornar a repetir? L-L-A-G-O-S-T-A. Homeeeee, ni es pregunta, oi? I només un cert sentit del pudor i el fet d'estar envoltat de tan educats veïns escandinaus m'impedeix d'agafar taula i cadira i acampar al costat de l'home que les prepara... Això sí, un segon viatge a la recerca de tant preciat crustaci no l'impedeix ningú.

L'única putada i fet incomprensible per a un servidor de vostès, és que per anar a sopar els homes hem d'anar amb pantalons llargs. Les dones no cal. Per tant, no es tracta d'un tema vinculat a la religió (a Zanzíbar musulmana, és clar), si no "d'etiqueta". 

I així passem els quatre dies. No fotent res: llegint, bebent, jeient, menjant, caminant 10 minuts i para tu que la calor és insoportable... Amb el "dolce fer niente" elevat al quadrat. I així l'Elisa i jo acabem els respectius llibres i els intercanviem. Però ja no ens dóna per llegir gaire més... Que marxem cap a Stone Town.