De California a Arizona: dia de grans carreteres!

Doncs sí.

Tot tornant cap a Arizona (el vol que tenim és Phoenix-New York) creuem, ni més ni menys, que el desert del Mohave.

I quan dic creuem, creieu-me, va de debó.

Poc després de sortir de Joshuah Tree, passes el darrer poble habitat: 29 Palms. És important parar a Jellys Donuts, al costat d'Okinawa massages, (sí home, allà a la mateixa carretera, passada la benzinera) perquè el lloc és insalubre, però els donuts excelentíssims.

carretera pel Mohave

En realitat el que sí és important és posar benzina perquè -tal i com adverteixen en un cartell- els propers serveis es tronem a... 100 milles, o sigui 160 quilòmetres. I entre nosaltres i aquestes 100 milles: el no res absolut.

O sigui res: ni pals de llum (com a mínim les 3/4 parts del viatge). Ara bé, és d'una bellesa captivadora. És realment el desert més dessolat dels que hem visitat.

Una immensa planúria de sorra (ara sí, sorra) i amb arbustos que sobreviuen més que viuen. I, de tant en tant, muntanyes que no són més que elevacions rocoses però que no aporten més verd. Realment té quelcom de fascinant sentir-te enmig de no res. Si bé he de dir que el darrer quart del viatge ens hem creuat amb una altra carretera que passa el desert de nord a sud i on el trànsit rodat ha estat més evident.

mohave pur i dur

Però el primer troç feia posar una mica els pèls de punta de pensar... que no li passi res al cotxe, que no li passi res al cotxe. perquè si li passa... què. Sembla força increïble que en un país com aquest tant de tot, encara trobis llocs així. Quan hem anat passat els altres dos deserts, anaves trobant un ranxo, un poble, conreus (sí, conreus!). Però aquí no. Com us deia: res de res. Un res deres preciós, això sí.

I ha estat entrar a Arizona i retornar-nos amb la nostra vella amiga, la Route 66. La Mother Road, la Main Street of America.

La nostra destinació després del Joshuah Tree NP, havia de ser, directament Sedona (que diuen és molt maco i màgic -propera entrada del blog-), però en un atac de nostàlgia hem decidit agafar la Mother Road com fa tres anys , però al revés (d'oest a est), i tornar a dormir a Williams.

Seligman

Però el temps passa i les coses canvien. L'asfalt l'han arreglat molt, els pobles han anat canviant i, especialment, Seligmam. Aquest era un poble al mig de la carretera que s'havia conservat força i, a més a més, els habitants li afegien un punt de nostàlgia i freakisme interessants i divertits. Nosaltres, per exemple, fa tres anys vam esmorzar a un bar que mantenia l'estil dels anys cinquanta. Ara no. Ara és un mexicà i que només obra la temporada alta. I el poble ara està  fent equilibris a la fínissima línia que separa el freak del més pur hortera. Quina llàstima.

Però el que no ha canviat gens ni mica ha estat Williams. Segueix sent un poble travessat per la 66 i amb comerços, motels i bars a banda i banda. Casualment (i de veritat) tronem al mateix cutre-motel que vam estar. I tornem a prendre una bona cervesa a l'únic pub del món mexico-irlandès (si no és l'únic poc li falta). El seu nom ho diu tot: Pancho Mcgilicuddy's. I tornem a una botiga que ja vam descobrir i que té una barbaritat de salses picants. i en compren una de normal. I poc després -de fet, just abans de sopar amb unes catalanes que hem trobat- torno a comprar.ne jo una. I és brutal. Assuguren als paper que és 200 vegades més forta que la salsa jalapeño normal. Avisen que no es pot fer servir com a salsa directament si no per barrejar a l'olla, que no et toqui els ulls ni la pell... I, per cagar-s'hi, em fan signar un paper amb advertències i que els exhonera de responsabilitats!

Williams, la nuite

En fi, que sopem amb la Mireia i la Carmen (que demà ja volen cap a Nova York, on mirarem de quedar diumenge per anar a missa a Harlem) i cap a fer nones que demà ens espera la nostra darrera etapa abans de la Big Apple: Sedona i les seves bellesa i màgia.


Quines dues grans carreteres hem conduït avui! Molts quilòmetres, però què a gust que els hem fet!!!