de Sant Antonio a El Paso: anforguetebol!

Sorim de San Antonio al matí direcció a El Paso i continua fent un fred espantós (vaja, tampoc no tant, però ens tenien tan acostumats a la calor...) i un cel que amenaça amb el diluvi universal.

El primer que cal triar és anar per la I10 (interestatal -una mena d'autopistes sense peatges) o per la US90 (carretera normal). Tot i que ens pensem de triar la segona que passa tota l'estona -quasi- pel costat de la frontera, acabem a la I10. per tres raons: (1) és més curta, (2) té sempre dos carrils a cada direcció (bàsic per unes carreteres on els camions foten por), i (3) si ha de ploue a bots i barrals, millor anar per una de més grossa, oi?.

La segona tria és: on dormir? De Sant Antonio a El Paso hi ha 10 hores de conducció o quasi 600 milles (que multiplicades per 1.8 km, dóna... una barbaritat de quilòmetres). I agafem el mapa i.... mmmm... d'això.... Doncs no és que hi hagi gaire llocs que estiguin a mig camí. Només trobem (passat mig camí) Ford Stockton. Doncs cap allà que anem.

Què hi ha a Fort Stockton? Res... Absolutament res. Quatre motels, una benzinera, un steak house (sort!), un Wall Mart i, això sí, una ecultura gegant d'un ocell correcamins. Fantàstic. A jeure d'hora. 

L'endemà ens llevem, també ben d'hora perquè abans d'anar a El Paso volem passar per Pecos. Hòstia Pecos! És com un lloc mític no? Allò de "Al Oeste del Pecos"!!! La veritat és que ja hi hem dormit a la banda oest, perquè vam atravessar el riu Pecos abans d'arribar a Ford Stockton. El riu marcava la frontera entre les zones "civilitzades" (a l'est) i el "salvatge oest". D'aquí això del "west of Pecos".  Hi anem perquè sí, per haver-hi estat (és el que té ser una mica mitòman) i per veure el riu i el museu de "West Pecos".

I cagada.

A veure, tot i que Pecos seguirà tenint un lloc predilecte al meu imaginari i al llibre d'història, la veritat és que el poble no té res de res: el museu -tot i que ben presentat des de fora- a dins és una col·lecció infumable d'objectes que van des de barrets de cowboy dels sheriff de Pecos fins a la màquina d'afeitar del doctor Smith de turno de l'any 1978! L'única cosa interessant és la rèplica del saloon i la rèplica de la casa-bar-jutjat de l'autoproclamat "la justícia a l'oest del Pecos", Roy Bean (a mi aquest personatge que jutjava a la gent mentre emborratxava al personal i a ell mateix em sona del Luky Luke, imagineu-vos!).

I del riu Pecos què n'has de dir? Hòstia puta el riu Pecos. Més sec que la pell d'una mòmia al sol. Pobret meu... i pensar que durant força anys servia de frontera... El cas és que no sé si l'embassen més amunt o què, però té un aspecte prou lamentable. Vaja, que ens han mirat com a sonats quan hem demanat com arribar-hi. i de fet, mentre en feia fotos lamentables, un cotxe ens ha parat per si ens passava alguna cosa! Mentre erem allà fent fotos, ha passat un tren de mercaderies (pel pont que el creua). Sabeu quan vagons arrossegava la màquina? Ni més ni menys que 97!!!!!!! Curiositat: a Texas el riu (o el que queda d'ell) es diu Pecos River; a New Mexico es diu Río Pecos.

Això sí: el paisatge és espectacular! Hem passat dels boscos que envolten San Antonio, a boscos amb clapes, a clapes de terra amb algun arbre i així fins el desert de sorra i pols on es troba El Paso. I el temps, ja hi tornem a ser: sol espatarrant i calor per parar un tren (de 97 vagons, és clar!).

I així, entre sol, sorra i plantes dures com les pedres arribem a un altre lloc mític: El Paso. O, tal i com es deia: El Paso del Río del Norte, quan els castellans  van trobar aquest gual per creuar el Río Grande i comencar a explorar el sud dels que avui són els Estats Units.

I és una gran estafa. Una podridura de ciutat. Un "trunyo" així de gros!. A veure, té un downtown dividit en dos (no oficialment). Un centrat en la zona de museus i hotels cars i l'altre tocant al Rio Grande i a la frontera amb Mèxic (que és a un pont que creuan el riu). El riu, per cert, és impossible de veure si no és passant la frontera, és tot tancat. De tota manera està pràcticament sec. De riu gran no en té res. Té dues preses per assortir d'aigua a aquesta gran ciutat que és El Paso i per evitar que es desbordi (cosa que feia habitualment). tot i que els mexicans diuen que ho fan per no deixar aigua a Ciudad Juárez (que amb més de dos milions d'habitants s'extent com un monstre al mig del desert a l'altre banda del riu). La veritat és que Ciudad Juárez (o senzillament Juárez) és una ciutat que ha vingut a menys per tota la violència vinculada al narcotràfic (és la ciutat més perillosa del món, diuen les estadístiques): molts negocis que abans vivien del turisme han tancat perquè hi passa molta menys gent (de fet els gringos només hi passen a comprar a les farmàcies).

En canvi sí que hi ha molts mexicans que cada dia passen el pont a peu (en cotxe és un conyàs) per treballar, estudiar o comprar a El Paso. i és que aquesta zona del downtown és farcida de botigues cutríssimes de roba molt barata. Tant barata, que com us dic, els mexicans creuen la frontera per comprar-ne. Unes botigues, però, absolutament cutres...

En fi, que com que no tenim ni la més mínima intenció de passar la frontera i pel puto downtown "pijo" no  ha ni una ànima, decidim sopar ben d'hora (és molt divertit anar a sopar amb ulleres de sol) i anar cap a l'hotel. Quan arribem ja és de nit (com les temibles 8 de la "nit"). I com que estem una mica alçats quedem acollonits en veure tota la immensitat de Juárez: on abarquen els ulls a dreta i esquerra i fns a l'infinit només es veuen llums i llums i llums...

Finalment, després d'una nit reparadora decidim anar a veure la zona de missions d'El Paso (que estan a uns 20 km de la ciutat). En veiem una a San Elizario i, mira, no està malament. És interessant, però, que encara hi ha la presó de la missió (és que això eren forts espanyols que en diuen "presidios") i on va estar tancat en Billy The Kidd (personatge que aviat recuperarem). de fet va ser l'única persona que va ser capaç d'escapar-s'hi.

Però encara més interessant és saber que les missions estaven en terres mexicanes, no texanes, però que en una de les pujades el Rio Grande va canviar el seu curs i van quedar en territori dels EUA.

I encara més interessant és trobar-nos en un cafè (Café Placita Madrid) amb dos artistes mexicans (ciutadans dels EUA) i la mestressa que a més de pintora és argentina i estar-nos parlant durant hora i mitja. El més diverit és que dos d'ells eren demòcrates i el tercer en discòrdia repiblicà. Quin fart de riure!

En fi, que si mai viatgeu pels Estats Units, concretament pel sud, més concretament per Texas, no cal que pareu a El Paso, de veritat. Perquè a més a més, i per a més "inri", l'autèntica ciutat que es deia El Paso del Rio del Norte, i després el Paso del Norte és... el que avui es diu Ciudad Juárez. El Paso dels EUA és, pràcticament, del segle XIX i abans es deia Franklin!.

Ens veiem a New Mexico...