cagun els avions, els aeroports i tot plegat

-rrrrriiiiinnnnngggggg
-Mare meva... si són les 05.30 hores del matí!
-sí, però és que hem d'estar a les 07.00 a l'aeroport.
-collooooonnnnnsss!!!!!

fotografia cortesia d'un cercador d'imatges

I així, vam sortir de l'aeroport del Prat a les 10.30, i amb mitja hora d'endarreriment, sota una intensa pluja. O sigui, un cel més negre que els pèls del cul del Machín. Com que els avions van per l'aire (és el que tenen), vol dir que vam haver d'atrevessar tota aquesta negror en forma de núvols o, el que és el mateix, que l'avió es movia amb ritme de liquadora. El viatge, de 8 hores, es va fer llarg. En bona mesura perquè 8 hores asseguts és cansadot, també perquè són 8 hores asseguts i pensant que estic en un avió a 10.000 metres del meu estimat terra. Però és que, a més a més, la distància entre els seients d'American Airlines no convida precisament a jugar a golf. Vaja que em vaig passar 8 hores amb els genolls clavats al seient del davant (l'Elisa, mira tu, aquest problema no el té).

Un terç de dia després i sobre l'hora prevista (la qual cosa obre una llarguíssima sèrie de disquisicions sobre els horaris de vol que no venen al cas), la liquadora es torna a engegar i arribem a Nova York,  I és que la "Big Apple" ens rep sense pluja però amb un cel igual de "machinià" que el de Barcelona. En fi. Passa control d'estrangeria, passa control d'equipatges, torna a passar control de passatgers i una hora després, per fi, podem sortir a fer una cigarreta. Com que tenim tres horetes per estar a l'aeroport i cap esperança de que el cel s'aclareixi, ens dediquem a passejar per aquest mega aeroport i a menjar un "pretzel" que sempre ve de gust!

Total, que sobre l'hora prevista, pugem a l'avió que ens ha de portar a Texas, i au, va, liquadora en mode "on". I si l'avió anterior era estret, d'aquest millor no n'opino públicament. En fi, que quan hem superat els núvols tempestosos i ja portem uns 15 minuts de viatge, el nostre estimat comandant, com el que no vol la cosa, ens diu: "Senyors passatgers, tornem cap a Nova York. Sembla que hi ha algun problema i que la cabina es podria despresuritzar. No s'alarmin". Alarmar-nos???? Nooooooooo. Si fins aquell moment el cor ja em sortia per la boca, en sentir això, directament se n'ha anat tres files endavant. Au... derrapada a l'aire, gir de 360º i aterrar a NYC cagant llets (menys la derrapada, ho altre és literal). El problema? Doncs "nosequè" de la porta que no tanca bé. O sigui que puja un mecànic i poca estona després (60 minuts) tornem a liquar-nos amunt. Jo, sincerament, ja estava a punt del "síncope total".  I la veritat és que de tot el puto avió era l'únic nerviós (o això semblava).

fotografia cortesia d'un cercador d'imatges

Vaja que tres hores i mitja després, i amb un viatge espantosament turbulent, arribem a l'Aeroport de Dallas-Nort Worth, que, òbviament, ens rep amb una pluja sensacional. Jo no sé si al centre de Texas acostuma a ploure molt, però està clar que tocava ahir. A l'aeroport recollíem el cotxe de lloguer i anàvem a dormir a Denton, mitja hora direcció nord.

Dues hores.

He estat mai a l'aeroport de Dallas? és un laberint absolut (a més de ser enorme), però si hi sumes que aquí el tema indicacions és tot un problema, que és negra nit i que plou a mars, doncs evidentment ens hem perdut unes quantes vegades. Cap a les 23.00 hores arribem al motel, absolutament esgotats i destrossats després de les emocions del dia i de portar desperts més de 24 hores.

Quin mal son.

Demà cap a Oklahoma.