De Córdoba a La Manxa entre parets blanques

La nostra darrera etapa andalusa ha estat Córdoba. I la veritat és que ens ha sorprès. Potser perquè és la ciutat sobre la que menys informació teníem i, potser per això mateix, menys expectatives.

I hem tingut molt grates sorpreses. I jo, un disgust.

Comencem pel disgust. Ha estat amb la Mezquita. I, en bona part, ha estat mea culpa. M'explico: jo sabia que la mesquita és ara, la Catedral de Córdoba. Però no sé perquè, m'imaginava que s'havia construït la catedral al costat de la mesquita. I, és clar, no. Es va construir exactament a dins i al mig. O sigui que entre el bosc preciós i enorme dels arcs dobles de ferradura blancs i vermells vas trobant capelles absurdes i amb, la veritat sigui dita, més aviat poca gràcia. però, és clar, amics i amigues, no torbareu cap postal, ni cap fotografia de la mesquita on es vegi aquesta aberració del bon gust arquitectònic (igual que a la foto que penjo jo).

És aquella vella història de sempre de fer malbé les catedrals gòtiques amb ornaments i retaules barrocs impostats, etc... Poca cosa es pot fer contra el gust i els actes simbòlics del segle XIII.

Però el que ja és més emprenyador és que quan compres l'entrada, la compres a la catedral de Córdoba. Al mapa que et donen amb l'audioguia et donen la benvinguda a la Catedral Córdoba... ni paraula de la mesquita. I això que, evidentment, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. però ni cas. Ni una sola indicació d'això.

I l'audioguia? doncs dels 25 punts que té explicats, cinc són sobre la mesquita i 20 sobre les diverses capelles. Espantós.

De fet, però, quan et passa l'emprenyament o, més aviat, el disgust, i ho penses fredament, s'ha de reconèixer que la costrucció dels Omeia és sensacional. I enorme. Però és clar, pensem que quan la ciutat era la capital de l'Al-Andalús dels Omeia, aquí hi vivien un milió de persones. Va ser, durant un parell de segles, la ciutat més gran, més rica i més important d'Europa.

Segurament, el més al·lucinant de la mesquita sigui la seva Mihrab. La porta que assenyalava la direcció de La Meca per a que tothom sabés cap a on orar. És senzillament sensacional. És preciosa.

De fet tota la mesquita respira un ambient molt diferent a l'Alhambra. En primer lloc perquè és, precisament, una mesquita i no uns palaus. Però també perquè és uns quants segles anterior. És molt més sòbria. I no veieu en aquest comentari cap mena de connotació negativa.

La resta de Córdoba és sobretot el carrer.

El barri de La Juderia que és com anomenen al casc antic. És la imatge de la perfecte Andalusia: carrers estrets, cases blanques blanquíssimes (més que enlloc que haguem vist fins ara), finestres i portes emmarcades de colors i, sobretot, flors, moltes flors per tot arreu: a les finestres, als balcons, a les façanes... valgui dir que ara al desembre quedaven, ja, molt pocs geranis. Però en canvi els havien substituït per ponsèties de Nadal. El resultat és una ciutat especialment agradable per passejar-la sense cap mena de pressa. Un plaer pels sentits. I el plaer arriba al seu cim gustós quan trobes el petit barri de San Basilio, darrera l'Alcázar. Aquí allò dels carrers blancs amb flors arriba a la seva màxima expressió. És realment bonic. A més, en temporada, podeu trobar que es pot entrar a un seguit de "patios" interiors de les cases que es veu que són la bomba absoluta. Sense cap mena de dubte de reminiscències àrabs, són una glossa al bon gust, a les flors i a l'aigua. Hi haurem de tornar...

Val la pena destacar també el pont romà que creua el nostre vell amic, el Guadalquivir; la Torre de Calahorra (amb una exposició interactiva sobre la Córdoba dels omeia que és sensacional -d'ho milloret que hem vist);  los Alcáceres de los Reyes Cristianos (dels que en queda ben poca cosa de la seva estructura original perquè al segle XIX en van tirar bona part per a fer-ne pressó i no sé què més); i, especialment, el molt magnífic Museu de Julio Romero de Torres (sí, aquell que pintó a la mujer morena con los ojos de misterio y el alma llena de pena...). Realment molt xulo. No gaire gran però amb bona part de l'obra més important del pintor cordovès. I és que Córdoba és bressol de figures il·lustres de la cultura andalusa: el pintor què dèiem, els toreros El Cordobés, Manolete i Lagartijo (entre altres), la cantant India Rodríguez, etc... I, encara, va ser bressol de grans pensadors durant l'època Omeia: Ibn Arabi i Averroes (musulmans) i Maimònides (hebreu). I ja us dic jo que si el pensament d'aquests savis imperés avui al món, les relacions entre els tres pobles monoteistes seria ben diferent. Per millor, és clar!

I, finalment, segurament Córdoba deu ser la capital mundial de l'estofat de "rabo de toro". Per tota Andalusía l'hem anat veient als menús (i tastant, és clar). Però aquí, a la ciutat blanca, existeix la Cofradia del Rabo de Toro Cordobés, que s'encarrega de premiar el millor restaurant de l'any en la confecció de tan tradicional plat. I, és clar, és la bomba. La combinació va ser perfecte: un restaurant al barri de San Basilio, sopar a un "patio", el millor "rabo de toro" del 2015... en fi, una peneta.

I deixem Córdoba per tornar cap a Calella, però abans, i per no fer una botifarra de quilòmetres, farem nit a La Mancha, a la província de Ciudad Real. Visitarem Campo de Criptana, dormirem a Tomelloso i l'endemà, cap el Maresme.

Campo de Criptana és important per dues coses fonamentals de la cultura castellana: hi va néixer la Sara Montiel i té molts molins de vent. Això de la Montiel, precissament, no ens hi ha portat. Els molins de vent sí. De fet, n'hi ha tants i són tan típics que molts entesos situen l'episodi del Quixot de la batalla en què confon els molins amb gegants, precisament aquí. I és que, de fet, estem en plena ruta del Quijote. No gaire lluny de Toboso, on va néixer la Dulcinea, per exemple.

I el cert és que tant el poble (la part antiga) com el turó dels molins són d'una bellesa excepcional.

Veient el perfil del turó amb els molins no costa gents imaginar-se el "caballero de la triste figura" en la seva melancòlica follia atacant aquests gegants. Perquè, de fet, sí són gegants. No humanoides, però enormes sí que són.

Què voleu? Em venia molt de gust veure els famosos molins de vent de La Mancha...

Ara, que em pregunto, entre tanta bellesa austera, entre tant de blanc i tanta literatura, que hi pinta al mig del poble vell una font que és diu, literalment, la Fuente del Moco?????? Ahh, misteris... els camins del senyor són inescrutables.

I què em dieu de Tomelloso? Amb aquest nom, també, tan quixotesc? DOncs no sé què em dieu vosaltres. Però ja us ho dic jo: és el lloc més espantós de la terra. Cap gràcia. Cap ni una. Res. Zero. Un espant. La ciutat més insulsa i anodina que he vist a la meva vida. Perquè es tracta d'això mateix. D'una ciutat de prop de quaranta mil habitants. Però res. Ni casc antic (ni digne ni no digne), ni església maca, ni fira de nadal.... res. Per no haver no hi ha ni un bon "mesón castellano" on volíem fer el nostre darrer sopar (sense els 12 acompanyants) abans de la penintència que farem abans de nadal...

I al final sí que li trobem una gràcia. De fet tres gràcies: els formatges de Tomelloso, els vins de Tomelloso i el Brandy de Tomelloso. Arquitectura zero. Productes gastronòmics 10.

Així acaben les nostres dues setmanes llargues de vacances pel sud penínsular. Han estat 3.300 quilòmetres i 40 hores de conducció. Han estat passejades enormes per ciutats i pobles meravellosos (menys Tomelloso, és clar), han estat visites a llocs excepcionals. Han estat uns quants sopars de cal déu. I han estat uns dies entre una gent que, a més a més de molt agradable, ens han tractat de manera excel·lent.

Ah... i abans d'acabar la darrera crònica d'aquest any (que vaja crònica que m'ha sortit interminable!) una altra cosa ha esmentar: els paissatges. Ja sabeu que m'agraden força els paisatges secs. I ja us vaig comentar la magnificència dels alzinars extremenys. Doncs aquesta magnificència d'accentua i es torna bogeria en el viatge de Granada a Córdoba i, sobretot, de Córdoba a Ciudad Real. Les oliveres. Fins més enllà d'on pot arribar la vista de l'ésser humà són camps i camps i turons plens d'oliveres. Un paisatge verd grisós que ho omple tot. Una meravella. Com una meravella és l'oli. De fet, un oli amb la DO Priego de Córdoba, va guanyar aquest any el premi al millor oli del món.

En vam comprar mig litre (no us en dic el preu). Quan el tastem... ja us ho explicaré.

Fins l'any vinent.

Granada: entre la Síndrome d'Stendhal i la Síndrome de la "Mare que us va parir"

Dèiem de Sevilla que és una ciutat on els seus habitants tenen el lluïment personal com a quelcom interioritzat. Així, els veus arregladíssims per anar a fer una copa. Copa que, per cert, es passen el dia fent, perquè la veritat és que les terrasses dels bars són plenes a les hores puntes (però no els interiors). No obstant això, no obstant la religiositat omnipresent, els toros omnipresents, el flamenc... La ciutat és autèntica, genuïna. Ni els toros, ni la religió, ni el flamenc semblen impostats... Sevilla és creguda, sí, però és molt autèntica. Molt ella mateixa. No és una ciutat feta ni que actuï pels turistes que l'omplien a vessar.

En canvi, Granada, que és una ciutat preciosa, amb autèntiques joies irrepetibles (Alhambra, Albaycín, Sacromonte....). M'ha donat, sovint, la sensació contrària. A veure... mmmm.... Que el tema pot ser complicat i malinterpretat... Granada és una autèntica meravella de ciutat. Però també m'ha semblat una ciutat que actua molt. Una ciutat amb molt de guiri vivint, una ciutat que vol ser progre, però que és plena d'autèntics "perroflautes" ( i autèntics vol dir amb el seu gos, la seva flauta i les seves rastes que demanen a crits un toque de Filvit); una ciutat que vol ser alternativa però es queda amb els tòpics andalusos d'una manera menys real que la seva veïna a la que odïa profundament.

Vol dir això que no ens ha agradat? Noooo!!!!! Com us deia és una meravella. És només un tema de sensacions (i sensacions de tres dies que, of course, no tenen cap mena de validesa).

Però, és clar.... Granada té...

L'Alhambra. 

El que probablement sigui la cosa feta per l'ésser humà més bonica que he vist mai (i si no, una de les més boniques segur). El conjunt domina la vista del turista des de pràcticament qualsevol punt de la ciutat. I tot i ser una fortificació, no és gens pesada. No es veu com quelcom "mamotrètic". I des de dins... és una absoluta meravella. Ho és l'Alcazaba, ho són els jardins del Generalife. Però, sense cap mena de dubte, allò més impressionant són els Palaus Nazarís. Dubto que hagi estat mai (i dubto que ho torni ha estar en el futur) tan a prop de patir la Síndrome d'Stendhal.

Però, és clar, no tot han estat flors i violes. Resulta que hi anem pel nostre compte sense visita guiada (això dels guies turístics té més perill que una piranya a un bidet) i preparats per agafar l'audioguia. Doncs no n'hi ha. Perdó????? No. Fa tes mesos les van treure.... I ningú no avisa? Ni a la web? Ni quan compres la GranadaCard? Ni als hotels?????? I perquè les van treure? Bé, bueno, problemes de gestió, no se sap ben bé.... 

I tant que se sap. Sant Google ens dóna la solució: al mes d'agost es va descobrir una estafa amb les àudio guies de cinc milions i mig d'euros (que es diu aviat parlant d'audioguies) i que ha costat el càrrec a la directora de l'Alhambra i a no sé quants patrons. Hòstia.... Ja em sembla bé fer fora l'empresa adjudicatària, però, cony, ja haurien de tenir un nou servei, no??? Que estem parlant de monuments que són Patrimoni de la Humanitat declarats per la UNESCO, hòstia!!!!

Doncs ens haurem de guiar pels plafons explicatius.

No. No n'hi ha. Això es tot el que hem trobat com a explicació dins dels Palaus Nazarís:

De collons!!!! Visca la UNESCO i visca la gestió del patrimoni d'aquest Estat de pandereta en què vivim!

Sort que estèticament la visita és absolutament sensacional i alguna cosa hem anat pillant entre els diversos guies que ens anàvem trobant..... Però és, realment, una vergonya. D'aquí la Síndrome de "La mare que us va parir".

 

Tot i la mala llet, no baixem gens decebuts del turó palatí. Ens hi hem passejat durant cínics hores i ens fa mal tot.

I Granada té, també, l'Albaycín (o Albahicín, el podeu trobar escrit de les dues maneres). Que és l'antiga ciutat musulmana i que és una autèntica preciositat. Això sí, per visitar-lo s'hi ha d'anar amb cordes i grampons (hòstia si puja amunt!) i anar voltant sense mapa o amb estudis superiors de cartogràfia (dubto que hi hagi més de cinquanta metres de carrers rectes i seguits). Però tant se val... Entre els seus carrerons estretíssims i les seves cases blanquíssimes es poden trobar tot de testimonis petris del passat musulmà de la ciutat (aquí uns banys àrabs, allà un palau, més enllà la muralla...). 

Un plaer pel caminant...

Un plaer que s'acaba de completar amb la visita al Sacromonte, el famós barri de les coves habitades. Tot i que avui és una barreja entre la seva autenticitat i l'snobisme de la moda (una cova d'aquestes val tant com una casa al centre de Granada), val la pena perdre-s'hi una bona estona. Val la pena anar fins l'Abadia del Sacromonte tot passejant. Però val la pena anar-hi amb temps, no mitja hora abans de que la tanquin, perquè aleshores et toca córrer i el coi d'anada, creieu-me, està molt i molt amunt i molt i molt enllà.

El Sacromonte és el barri gitano per excelència de Granada. I foren ells, els gitanos, els que ocuparen les coves (avui moltes, convertides en espais d'espectacles del flamenc típic de Granada que anomenen Zambra). El cert és que tot i ser coves escavades a la muntanya, tenen façanes construïdes i totes les comoditats que us pugueu imaginar. En tot cas és una visita obligatòria passejar (escalar) pels seus carrerons i les seves cases-coves de colors.

A la ciutat, però, saben com compensar tant d'esforç físic. Tant de consum energètic. Granada és el paraís de les tapes. Amb cada canya te'n regalen una. Però no us penseu que un platea amb quatre olivetes o cinc patates xip. No. Aquí et poden un platea de mandonguilles, o un tros de secret ibèric, o una miqueta de pernil, o carn estofada... Vaja.... Que no es pot reservar lloc per entaular-se i Ana abans a fer un parell de canyes. O una cosa o l'altre!

Apunteu aquests dos llocs i graveu-vos-els amb foc al cervell: Los Diamantes al carrer Navas i Castañeda al carrer Elvira. El súmmum!!!

Diuen que a Granada la gent és com el clima: dura i seca. No ho hem trobat. A veure, no són els prínceps de la gràcia com els seus arxienemics sevillans, però tampoc et van fotent mocs a tort i a dret...

A veure què ens depara la tercera en discòrdia: Córdoba.

Sevilla: té o no un color especial?

Doncs no sé que dir-vos del color. Però el que sí sé dir-vos és que té un no sé què que la fa especial. A saber i per temes:

1. Sevilla té mooooltes coses per veure. La catedral i el seu campanar (l'antic minaret de la mesquita de l'època dels Omeia), o sigui, la molt famosa Giralda. La veritat és que és una passada de construcció. És la catedral gòtica més gran del món i la tercera església en dimesió de la cristiandat (després de Sant Pere del Vaticà i Saint Paul de Londres). La seva presència és inconmensurable al barri històric de la ciutat. I és d'una bellesa inigualable. I què dir de la Giralda???? Que puja i puja i puja, amunt i amunt i amunt. Però amb la gràcia que ho fa mitjançant rampes i no escales. És menys cansat, és clar. Però al tanto que parlem de 35 rampes de 47 graus de desnivell. "No és moc de pav". Però les vistes s'ho valen molt.

2. El "barrio histórico". Sensacional. El més gran d'Europa. Enorme. És un % grandíssim de la ciutat. Tot i que és un concepte un tant diferent del nostre. Més inclusiu, per dir-ho així. Però té subbarris realment preciosos, com el de Santa Cruz (l'antic call), el de la Macerena o el de Triana, a l'altr banda del riu Guadalquivir. Que, per cert, dono fe del seu nom en àrab "Guad-el-kevir": el riu gran. Collons i tant. Aquí ja és gran. A Doñana fa fins a 600 metres d'ample. I a la desembocadura, a l'alçada de San Lucar de Barrameda, diuen que arriba als 6 quilò metres (jo no els vaig veure tants....). En tot cas, el barri històric és preciós. Ple de carrerons impossibles en forma de laberint, de casetes de tots colors amb predomini del blanc, de bars, estatura tus, tasques.... Un espai per perdre's caminant hores i hores. Això sí, sempre acabaràs a la vora del triangle format per la catedral, Los Reales Alcázeres i el Archivo de Indias...

3. Parlant de Los Reales Alcáceres, efeçtivament fa referència a l'antiga Alcazaba, o castell de musulmà. És, senzillament, magnífic. Perquè, a banda de la part que queda de l'època del sultanat dels Omeia, el rei Pere el Cruel de Castella, no només no la va fer enderrocar, si no que el que va ampliar ho va fer amb artesans musulmans en el mateix estil. És formidable i preciós. I tot una sorpresa pels que, com jo, ignoràvem la seva existència. o si més no, les seves característiques. És clar que anys després va arribar el pesat de Carlos V i hi va fer les seves ampliacions. Que no són lletges. Però queden com un nyap. En tot cas és, sense cap mena de dubte, una parada obligatòria.

4. Un altre món: les tapes. A veure, això no és Granada (ja hi arribarem) on et posen una tapa enooorme gratis amb cada canya. Aquí les tapes valen de 2,5 a 3,5 € de mitjana. Molt i molt correctes de mida, molt i molt bones. I les canyes.... mmmmmmm les canyes... Les tiren d'una manera quasi perfecte i la mida és... De canya! Nosaltres hem anat dues nits al barri de Triana ( a l'altra banda del Guadalquivir) i la veritat és que força bé. Us rcomenaria molt un lloc que es diu El Grande. Al carrer de San Jacinto. Només canyes (o vi) i gambes salades o musclos. Sensacional. Senzill, honest i molt bo. La darrera nit volíem anar a un lloc que ens havien recomanat a prop del barri de La Macarena. A l'Eslava. Però, ups, estava tancat així que ens hem mogut pel nostre barri. I hem trobat d'us joies. La primera una taverna que funciona des del 1670!!!!! "El Rinconcillo". Sensacional. Els cambrers deuen ser del mateix any d'inauguració que la taverna. Brutal la tapa d'espinacs amb sigrons (típica de Sevilla) i la resta. A més a més, com als llocs autèntics, et vam apuntant el compte a la barra mateixa davant teu amb guix. És allò que en podríem dir taverna autèntica 100%. I no és un lloc de guiris perquè gran part de la seva clientela és autòctona i els cambrers parlen un anglès que, com a mínim deu ser de la època de la. "conquista".

El segon lloc és "El Rincón Sagrado". Una botiga de productes de primeríssima qualitat que, a més a més, te'ls serveixen a preu de pes com a tapes. El millor pernil, llom i formatge que hem tastat fins ara i, això, a preu de venda al detall. Sensacional!!!!!!

5. Els ( i les ) sevillans (i sevillanes) i Sevilla com a concepte. La cosa no és senzilla ni banal. Valgui dir que els sevillans (com a gentilici per als dos gèneres a partir d'ara) són odiats a la resta d'Andalusia. T'ho diuen ells mateixos i t'ho diuen, és clar, la esta d'andalusos. Per què? Doncs, imagino que per múltiples raons. En primer lloc perquè és la capital i ja sabem com va aixó de les capitalitats. En segon lloc perquè a nivell de patrimoni rivalitza amb les altres dues grans estrelles, Granada i Córdova. I en tercer lloc, i no menys important, pels propis sevillans. Sí, són molt divertits i graciosos ( de veritat que ho són). I també sòn extremadament pressumits (hauríeu de veure com es muden per sortir els dissabtes i diumenges). Això, en general, els ha de venir del seu passat de "señoritos" (o de voler ser-ho). I al tanto que sé que generalitzo i exagero. Efectivament, la meva és una visió de guiri que hi ha passat tres dies fent el turista. Però és que els primers usuaris dels seus serveis turístics són ells mateixos!

Suposo que, a més a més, tampoc ajuda a la seva humilitat el fet de tenir una ciutat absolutament preciosa i, perquè no dir-ho força cuidada i neta. A més, els sevillans no deuen tenir casa, perquè es passen el dia al carrer (el clima ajuda, si més no ara). I fot-li canyes i fot-li lluir el "palmito". I el barri de Santa Cruz, i el de Triana, i el de la Macarena... Amb un context així... Qui necessita ser humil?.

Tal i com deia en Pedro, l'amo del Rincón Sagrado, Sevilla és preciosa. Enamora tot i els sevillans, que amb un "Arma mía" ja te l'han fotuda!

A mi, què voleu, Sevilla m'ha enamorat!!!!!

Doñana o l'autèntic Far West...

Sortim de Mérida cap a El Rocío, Huelva. I anem, no per la Verge del Rocío (la Blanca Paloma) que també visitarem, si no perquè és una de les entrades al PN Doñana. D'entrada val la pena assenyalar que el camí fins quasi arribar a la ciutat de Sevillla ( per anar a El Rocío hi passes molt a la vora) és una infinitat d'alzinars que abarquen les províncies de Badajoz i del nord de Huelva. I és que tingueu clar que tots (literalment) tots els porcs ibèrics es crien aquí. Una altra cosa és on els assequen que és la DO que, finalment prendran. Per exemple, els perfils Joselito, són de porcs extremenys però els assequen a Guijuelo,Salamanca; els 5 Jotas a Jabugo, etc.

Bé, el cas és que arribar a El Rocío és com arribar al Far West. Però no el que ja coneixem d'Arizona o New Mexico, per exemple. No. Aquí els temps han canviat menys: carrers rectes de sorra i cases blanques d'un sol pis, postes per a lligar els cavalls a les entrades de les cases, òbviament molta gent a cavall, molt "señorito andaluz", etc. Si seran xulos que van als bars i es prenen les cerveses sense baixar del cavall. I no exagero:

En fi... Que sí, que la Virgen del Rocío és molt maca i l'ermita on habita també. Però ni borratxo baixaria aquí pel mes de maig que és quan celebren les processons multitudinàries. En primer lloc perquè els preus es disparen una salvatjada. On dormim nosaltres (150 € tres nits) cobren per aquells quatre dies 1.200 €. I us asseguro que, per res, és un lloc luxós (més aviat el contrari).

Però al que anàvem: Doñana. És clar, aquí passa el mateix que a Monfragüe, que la gran quantitat d'ocells es veu a la primavera i estiu. I que, a més a més, com que no ha fet fred, molts dels hivernants encara no han arribat en gran quantitat. No obstant, veiem allò habitual: uns quants tipus d'ànecs, uns quants flamencs, un grupet de bec planers i una quantitat ingent de rapinyaires que, molts d'ells ja no puc identificar... Però ens diuen que hi ha un grup no gaire gran de grues (els ocells, no les màquines), unes 500 o 600 que al vespres es poden veure quan arriben per dormir. El que passa que és que és a l'altra punta del parc, a uns 60 quilòmetres per unes pistes que fa mooooolt de temps que ningú conserva. I nosaltres que hi anem. I la hòstia que triguem. I ens perdem, és clar. I quan per fi arribem ni un collons de grua. Però ni una. Aquests bitxos ens la tenen jurada.

Això sí, el paissatge a la posta de sol, acollonant:

A dormir aviat, que demà fem la visita al parc amb el guia. Però abans sopem a can Juan de la Camisa. Tot boníssim, però sense cap mena de dubte les millor olives que he tastat a la meva vida ( i n'he arribat a tastar!). I sí ens llevem i fem la visita al parc amb el camió 4x4 i anem veient les poques bèsties que es deixen: algun cèrvol, algunes daines, algun senglar i...

I senyors i senyores, davant dels morros, a sobre d'un pi, un exemplar adult i preciós d'àguila imperial. El rapinyaire més amenaçat d'Europa. Per a que us feu una idea, a Doñana només hi ha 9 parelles (la resta a Monfragüe, Montes de Toledo i para de comptar). I, la veritat és que es veia tan i tan bé que ells sola val per dues mil grues.

I quan acabem la visita, al migdia... Cap a Sevilla que hi falta gent.

Unes vacances peninsulars...

Sí.

Enguany hem trigat molt a poder marxar de vacances. Que si "opos", que si canvi de feina, que si mudança infinita... En fi, un estiu d'aquells de Sant Tomàs: "una vez y no más". Però per fin hem pogut ajuntar alguns dies i fer una escapada de dues setmanetes al sud de la Península Ibèrica: a Extremadura i Andalusia.

La primera etapa no té gaire secret: Calella- Navalmoral de la Mata. 850 quilòmetres d'autopistes i, a la que passes a les espanyes, és clar, autovies. Tot creuant comunitats com qui creua carrers per l'Eixample: Aragó, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, més Castella-La Manxa i, finalment, Extremadura. Parada i fonda.

I en aquest poble lleig i sense cap altre encant que ser una de les portes del Parc Nacional de Monfragüe, ja descobrim el que serà una de les constants dels nostres dies per Extremadura: porc ibèric. Clama al cel. És com la Santíssima Trinitat feta animal i aliment: pernil, llom i secret (i en el nom del Pare, el Fill i l'Esperit Sant). Però no només, és clar: migas, caldereta de cordero, prueba ibérica, torta del Casar i altres formatges, huevos rotos.... En fi. Un suplici que ens obligarà a caminar com a desesperats si no volem acabar, nosaltres també com el sacrosant animal del que parlem.

1a etapa: PN de Monfragüe. Voltors, més voltors, voltors negres (espècie raríssima), més voltors volant tan a prop que sents com les ales tallen l'aire (shhhhhhhh). Algun cèrvol (cries i femelles). Moltes rapinyaires. Molt de fred. El Tajo immens. Què no hem vist? La famosissima i escassíssimament cigonya negra ( ja ha marxat a Àfrica amb les seves germanes blanques), els aufranys (ídem) i el linx (que és com un a animal fantasma). 

I a partir d'aquí el paissatge es trona espectacular: alzinars i alzinars i alzinars... I deveses i deveses i deveses... I enmig, doncs, animals alimentant-se del que els dóna la terra: vaques, bous i "toros de lidia", xais i, és clar, porcs ibèrics campant al seu aire i menjant aglans. També diuen que es poden veure centenars de grues (l'ocell, no la màquina). Però centenars... Vosaltres les heu vist, darrerament?  Nosaltres tampoc (bé, sí, volant en formació sí les hem vist). 

2a i 3a etapa: Trujillo i Guadalupe. Extremadura es la terra dels "conquistadores" per excel.lència. I, en aquest sentit, Trujillo la seva capital. D'aquesta petita ciutat preciosa i Patrimoni de la Humanitat, són, ni més ni menys, que el propi Pizarro ( amb gran estàtua eqüestre a la Plaza Mayor), Francisco de Orellana, el capità de l'Hernán Cortés ( del que no en recordo el nom) i altres paios de l'estil. No cal que us digui que se'n senten més que orgullosos. El seu discurs oficial parla de la seva grandesa, però no és gens crític amb la seva actuació. Aquí també van tenir la cort i residència durant uns mesos els Reis Catòlics ( que van unir Espanya en una sola nació, una sola llengua i uns sols còstums; exposició dixit). En fi, Historia Oficial en majúscules. Com ens han de comprendre si els ensenyen això? La ciutat, però, val moooolt la pena. La seva gastronomia, és clar, també.

Guadalupe és un preciós poble on es troba el famossíssim Real Monasterio de Guadalupe on s'escriu bona part de la història dels Reis Catòlics, Carles V, etc, etc, etc.... Molta història del regne de Castella per aquestes terres no castellanes. No???? Mmmmmm.... Puntualitzem. La província de Cáceres és de profunda tradició castellana i es nota, sobretot, en l'accent al parlar i en una certa sobrietat i sequera de caràcter. La província de Badajoz, en canvi, és molt més d'influència andalusa: accent i molta més tendència al "cachondeito" i a les converses amb decibels contundents. En fi, que la famosa Verge de Guadalupe, patrona de Mèxic, la van exportar els "conquistadores" precisament d'aquí. El lloc preciós. La morcilla de Guadalupe fa saltar les llàgrimes. El monestir espectacular. La visita guiada: una merda de proporcions èpiques.

Es veu una part misèrrima del complex i el guia era una espantosa barreja de personatge docte, tipus de dretes recalcitrants i fanàtic religiós. Si no ens va repetir 5 vegades ho important que va ser la visita d'Alfons XIII a principis del s.XX, quan va, textualment, "coronar a la Virgen de Guadalupe como reina de las Españas" (això inclou Amèrica Llatina, és clar), no ho va fer cap... Un espant.

4a i 5a etapa: Cáceres. La capital de la província del mateix nom va ser declarada, l'any 1986, Patrimoni Cultural de la Humanitat. I, com bé et recorden sovint, va ser la primera ciutat de l'Estat espanyol que en fou declarada. La vera veritat, és que la ciutat s'ho val molt. El seu centre históric, Cáceres Monumental que en diuen, és emmurallat, i ple a vessar de palaus, més palaus, torres, més torres, esglésies, esglésietes i ermites... Tot construït durant els segles XV i XVI, màxima esplendor de la ciutat. Ja us podeu imaginar: Reis Catòlics, "conquista de América", Carles V, etc. El problema és que al centre d'informació són uns cutres de la hòstia: "la ciudad es pequeña, se visita en medio dia". I així me la volen vendre? Però a més no és veritat. Cada vegada hi ha més coses per veure. Ara fa dos mesos, per exemple, van obrir un dels palaus més importants als públic. El Palacio de los Golfines de Abajo. Al tanto que aixó de Golfines és un cognom! I de Abajo perquè, obviament, hi ha un Palacio de los Golfines de Arriba. Que és una branca familiar que va pujar turó amunt. El cas és que la visita és interessant i està força ben feta. El palau és aquest:

Potser el però (sí, sempre hi ha un però) és que la distribució i decoració interior és dels segles XVIII i XIX, i no del segle XV, que ens hagués agradat més, és clar. Ah! Un dels Golfines va ser camarera reial de la reina Isabel I de Castella i aquí es conserva un arxiu força espectacular amb cartes i documents dels reis... La darrera de la nissaga va morir el 2012, no sense haver creat la fundació que du el seu nom i en gestiona el patrimoni. Al tanto que es deia Tatiana de Guzmán el Bueno y Seerches. No sé quants títols nobiliàris i, a més a més, Grande de España. "Ahí es ná".

Si mai passeu per Cáceres, heu d'anar a sopar al Figon de Eustaquio. Un restaurant com els d'abans: amb cambrer de més de seixanta anys, americana blanca, mocador a la butxaca, enorme bigoti i dicció díficil d'entendre. Però fan un estofat de cèrvol amb bolets i una perdiu en escabetx d'escàndol!

6a etapa: Mérida. I passem a Badajoz i ni rastre de palaus medievals i/o renaixentistes. A Mérida, romans i la molt Augusta Emerita. És espectacular el seu amfiteatre, el seu pont romà de quasi un quilòmetre a sobre el Guadiana, el seu Temple de Diana, el seu aqüeducte.... La veritat és que la ciutat no és especialment bonica (també és veritat que venim d'on venim). Però les restes romanes són espectaculars. I la gent simpàtica. I, què voleu, una ració de pernil ibèric, canya de llom ibèric i formatge d'ovella val 15 €. No. No està gens malament. Això sí. Avui hem caminat com a autèntics peregrins empaitats pel diable. Quin mal de tot... Però paga la pena:

I demà acabem la visita extremenya i comencem l'andalusa. Ens esperen Doñana, Sevilla, Granada i Córdova. Em fan mal els peus només de pensar-ho.

No patiu. Per a la propera entrada prometo no trigar tant i que no sigui tan llarga.