Doñana o l'autèntic Far West...

Sortim de Mérida cap a El Rocío, Huelva. I anem, no per la Verge del Rocío (la Blanca Paloma) que també visitarem, si no perquè és una de les entrades al PN Doñana. D'entrada val la pena assenyalar que el camí fins quasi arribar a la ciutat de Sevillla ( per anar a El Rocío hi passes molt a la vora) és una infinitat d'alzinars que abarquen les províncies de Badajoz i del nord de Huelva. I és que tingueu clar que tots (literalment) tots els porcs ibèrics es crien aquí. Una altra cosa és on els assequen que és la DO que, finalment prendran. Per exemple, els perfils Joselito, són de porcs extremenys però els assequen a Guijuelo,Salamanca; els 5 Jotas a Jabugo, etc.

Bé, el cas és que arribar a El Rocío és com arribar al Far West. Però no el que ja coneixem d'Arizona o New Mexico, per exemple. No. Aquí els temps han canviat menys: carrers rectes de sorra i cases blanques d'un sol pis, postes per a lligar els cavalls a les entrades de les cases, òbviament molta gent a cavall, molt "señorito andaluz", etc. Si seran xulos que van als bars i es prenen les cerveses sense baixar del cavall. I no exagero:

En fi... Que sí, que la Virgen del Rocío és molt maca i l'ermita on habita també. Però ni borratxo baixaria aquí pel mes de maig que és quan celebren les processons multitudinàries. En primer lloc perquè els preus es disparen una salvatjada. On dormim nosaltres (150 € tres nits) cobren per aquells quatre dies 1.200 €. I us asseguro que, per res, és un lloc luxós (més aviat el contrari).

Però al que anàvem: Doñana. És clar, aquí passa el mateix que a Monfragüe, que la gran quantitat d'ocells es veu a la primavera i estiu. I que, a més a més, com que no ha fet fred, molts dels hivernants encara no han arribat en gran quantitat. No obstant, veiem allò habitual: uns quants tipus d'ànecs, uns quants flamencs, un grupet de bec planers i una quantitat ingent de rapinyaires que, molts d'ells ja no puc identificar... Però ens diuen que hi ha un grup no gaire gran de grues (els ocells, no les màquines), unes 500 o 600 que al vespres es poden veure quan arriben per dormir. El que passa que és que és a l'altra punta del parc, a uns 60 quilòmetres per unes pistes que fa mooooolt de temps que ningú conserva. I nosaltres que hi anem. I la hòstia que triguem. I ens perdem, és clar. I quan per fi arribem ni un collons de grua. Però ni una. Aquests bitxos ens la tenen jurada.

Això sí, el paissatge a la posta de sol, acollonant:

A dormir aviat, que demà fem la visita al parc amb el guia. Però abans sopem a can Juan de la Camisa. Tot boníssim, però sense cap mena de dubte les millor olives que he tastat a la meva vida ( i n'he arribat a tastar!). I sí ens llevem i fem la visita al parc amb el camió 4x4 i anem veient les poques bèsties que es deixen: algun cèrvol, algunes daines, algun senglar i...

I senyors i senyores, davant dels morros, a sobre d'un pi, un exemplar adult i preciós d'àguila imperial. El rapinyaire més amenaçat d'Europa. Per a que us feu una idea, a Doñana només hi ha 9 parelles (la resta a Monfragüe, Montes de Toledo i para de comptar). I, la veritat és que es veia tan i tan bé que ells sola val per dues mil grues.

I quan acabem la visita, al migdia... Cap a Sevilla que hi falta gent.