Granada: entre la Síndrome d'Stendhal i la Síndrome de la "Mare que us va parir"

Dèiem de Sevilla que és una ciutat on els seus habitants tenen el lluïment personal com a quelcom interioritzat. Així, els veus arregladíssims per anar a fer una copa. Copa que, per cert, es passen el dia fent, perquè la veritat és que les terrasses dels bars són plenes a les hores puntes (però no els interiors). No obstant això, no obstant la religiositat omnipresent, els toros omnipresents, el flamenc... La ciutat és autèntica, genuïna. Ni els toros, ni la religió, ni el flamenc semblen impostats... Sevilla és creguda, sí, però és molt autèntica. Molt ella mateixa. No és una ciutat feta ni que actuï pels turistes que l'omplien a vessar.

En canvi, Granada, que és una ciutat preciosa, amb autèntiques joies irrepetibles (Alhambra, Albaycín, Sacromonte....). M'ha donat, sovint, la sensació contrària. A veure... mmmm.... Que el tema pot ser complicat i malinterpretat... Granada és una autèntica meravella de ciutat. Però també m'ha semblat una ciutat que actua molt. Una ciutat amb molt de guiri vivint, una ciutat que vol ser progre, però que és plena d'autèntics "perroflautes" ( i autèntics vol dir amb el seu gos, la seva flauta i les seves rastes que demanen a crits un toque de Filvit); una ciutat que vol ser alternativa però es queda amb els tòpics andalusos d'una manera menys real que la seva veïna a la que odïa profundament.

Vol dir això que no ens ha agradat? Noooo!!!!! Com us deia és una meravella. És només un tema de sensacions (i sensacions de tres dies que, of course, no tenen cap mena de validesa).

Però, és clar.... Granada té...

L'Alhambra. 

El que probablement sigui la cosa feta per l'ésser humà més bonica que he vist mai (i si no, una de les més boniques segur). El conjunt domina la vista del turista des de pràcticament qualsevol punt de la ciutat. I tot i ser una fortificació, no és gens pesada. No es veu com quelcom "mamotrètic". I des de dins... és una absoluta meravella. Ho és l'Alcazaba, ho són els jardins del Generalife. Però, sense cap mena de dubte, allò més impressionant són els Palaus Nazarís. Dubto que hagi estat mai (i dubto que ho torni ha estar en el futur) tan a prop de patir la Síndrome d'Stendhal.

Però, és clar, no tot han estat flors i violes. Resulta que hi anem pel nostre compte sense visita guiada (això dels guies turístics té més perill que una piranya a un bidet) i preparats per agafar l'audioguia. Doncs no n'hi ha. Perdó????? No. Fa tes mesos les van treure.... I ningú no avisa? Ni a la web? Ni quan compres la GranadaCard? Ni als hotels?????? I perquè les van treure? Bé, bueno, problemes de gestió, no se sap ben bé.... 

I tant que se sap. Sant Google ens dóna la solució: al mes d'agost es va descobrir una estafa amb les àudio guies de cinc milions i mig d'euros (que es diu aviat parlant d'audioguies) i que ha costat el càrrec a la directora de l'Alhambra i a no sé quants patrons. Hòstia.... Ja em sembla bé fer fora l'empresa adjudicatària, però, cony, ja haurien de tenir un nou servei, no??? Que estem parlant de monuments que són Patrimoni de la Humanitat declarats per la UNESCO, hòstia!!!!

Doncs ens haurem de guiar pels plafons explicatius.

No. No n'hi ha. Això es tot el que hem trobat com a explicació dins dels Palaus Nazarís:

De collons!!!! Visca la UNESCO i visca la gestió del patrimoni d'aquest Estat de pandereta en què vivim!

Sort que estèticament la visita és absolutament sensacional i alguna cosa hem anat pillant entre els diversos guies que ens anàvem trobant..... Però és, realment, una vergonya. D'aquí la Síndrome de "La mare que us va parir".

 

Tot i la mala llet, no baixem gens decebuts del turó palatí. Ens hi hem passejat durant cínics hores i ens fa mal tot.

I Granada té, també, l'Albaycín (o Albahicín, el podeu trobar escrit de les dues maneres). Que és l'antiga ciutat musulmana i que és una autèntica preciositat. Això sí, per visitar-lo s'hi ha d'anar amb cordes i grampons (hòstia si puja amunt!) i anar voltant sense mapa o amb estudis superiors de cartogràfia (dubto que hi hagi més de cinquanta metres de carrers rectes i seguits). Però tant se val... Entre els seus carrerons estretíssims i les seves cases blanquíssimes es poden trobar tot de testimonis petris del passat musulmà de la ciutat (aquí uns banys àrabs, allà un palau, més enllà la muralla...). 

Un plaer pel caminant...

Un plaer que s'acaba de completar amb la visita al Sacromonte, el famós barri de les coves habitades. Tot i que avui és una barreja entre la seva autenticitat i l'snobisme de la moda (una cova d'aquestes val tant com una casa al centre de Granada), val la pena perdre-s'hi una bona estona. Val la pena anar fins l'Abadia del Sacromonte tot passejant. Però val la pena anar-hi amb temps, no mitja hora abans de que la tanquin, perquè aleshores et toca córrer i el coi d'anada, creieu-me, està molt i molt amunt i molt i molt enllà.

El Sacromonte és el barri gitano per excelència de Granada. I foren ells, els gitanos, els que ocuparen les coves (avui moltes, convertides en espais d'espectacles del flamenc típic de Granada que anomenen Zambra). El cert és que tot i ser coves escavades a la muntanya, tenen façanes construïdes i totes les comoditats que us pugueu imaginar. En tot cas és una visita obligatòria passejar (escalar) pels seus carrerons i les seves cases-coves de colors.

A la ciutat, però, saben com compensar tant d'esforç físic. Tant de consum energètic. Granada és el paraís de les tapes. Amb cada canya te'n regalen una. Però no us penseu que un platea amb quatre olivetes o cinc patates xip. No. Aquí et poden un platea de mandonguilles, o un tros de secret ibèric, o una miqueta de pernil, o carn estofada... Vaja.... Que no es pot reservar lloc per entaular-se i Ana abans a fer un parell de canyes. O una cosa o l'altre!

Apunteu aquests dos llocs i graveu-vos-els amb foc al cervell: Los Diamantes al carrer Navas i Castañeda al carrer Elvira. El súmmum!!!

Diuen que a Granada la gent és com el clima: dura i seca. No ho hem trobat. A veure, no són els prínceps de la gràcia com els seus arxienemics sevillans, però tampoc et van fotent mocs a tort i a dret...

A veure què ens depara la tercera en discòrdia: Córdoba.