Darrers dos dies a Nàpols.... Un ciutat amb misteris profunds, una ciutat de morts

Efectivament tornem sans i estalvis de la Costiera només amb el sistema nerviós una mica desgastat, no només per les carreteres si no, també (i això m'ha tocat menjar-m'ho a mi) per la sensacional entrada a Napoli... Deuen ser una de les millor escoles de conducció del món. Si més no, pel que a l'entrenament de reflexes i capacitat de maniobres sobtades fa. 

En fi. El primer dia del segon torn napolità el dediquem a convidar a família que n'es té allotjats a dinar. Anem a una de les pizzeries més autèntiques, genuïnes i antigues de Nàpols. Com que aquesta vegada anem amb un napolità de la seva ( i collons sí ho és!!!!) estem segurs de no equivocar-nos. I no ho fem. A veure, a Nàpols són els inventor de la pizza (i pobre de tu que ho neguis o ho posis en dubte). I els napolitans (i això ho hem comprovat empíricament) només mengen pizza de dos tipus bàsics: margarita i marinara ( que no marinera). O sigui, una massa molt i molt fina, molt de tomàquet, un formatge que es diu "flor de llet" (no mozzarella), basilico ( és a dir, alfàbrega) i all... I poca cosa més. El fet de que sigui tan prima i amb tant de producte humit fa que, evidentment, la pizza no sigui quelcom cruixent, si no tou. Boníssimes, diferents, però boníssimes. Ara, que la millor que em menjat ens l'ha fet el Paolo a casa.

També són especialistes en fregits, en dolços boníssims i en peix de una gran qualitat. Del peix en pots comprar pel carrer unes paperines amb trossets fregits (una mica de peixet, una mica de xipirons, unes gambetes i vas passejant tot feliç amb aquest aperitiu pel carrer). 

La pasta també és un producte típic del sud (i pobre de tu que ho neguis o ho posis en dubte). També n'hem menjat de boníssima per tot arreu (especialment a la Costiera Amalfitana amb peix, com us vaig mostrar). Però el Paolo també la cuina de manera excepcional.

I és que el secret de la pasta és tan senzill com difícil: pasta de gra dur, bullir-la exactament "al dente" ( no sé com collons ho fan, però això tothom i a tot arreu ho fan bé) i unes matèries primeres de qualitat excel·lent. I això, creieu-me a Nàpols ho tenen.

Aquella tarda la dediquem a passejar al nostre aire per la ciutat. Pels barris cèntrics i històrics. I constatem que a Nàpols hi ha una quantitat d'esglésies, esglésietes, parròquies, parroquietes i altres tipus de temples que fot por. No tan imponents ni boniques com a Roma o Florència, però en major nombre. El problema és que moltes d'elles, si més no per fora, estan molt poc cuidades (vaja, una mica com tota la ciutat) i no llueixen gaire.

A més, hem de pensar que Nàpols té 3.000 anys d'història, hi ha estat la capital de tot un senyor regne. Aquí s'hi barregen vestigis des del temps dels grecs. La ciutat per exemple té no sé quants quilòmetres de túnels soterranis entre les catacumbes, passadissos, amagatalls...

I entre tot aquest maremàgnum de temples catòlics hi ha les més profundes creences napolitanes incrustades. Efectivament l'endemà visitem amb l'Ester i el Paolo unes catacumbes impressionants, on es veu el dibuix o relleu que es feia de la persona i encara la part posterior del crani, perquè el dibuix es completarà amb el crani del mort.

I després, tot enfilant-nos per un barri que, què voleu que us digui, jo no m'hi hagués fotut sol ni fet de vi, visitem el cementiri de Le Fonatnelle.

Mare mevaaaaa....

És un lloc on s'hi va portar tots els esquelets que es va trobar a les catacumbes, esglésies i altres llocs i on estan apilats a milers. La gent ve a adopar un crani i li fan ofrenes, li demanen favors, es mostren agraïts...

I és que el culte a la mort aquí és força diferent que a casa nostre. Les calaveres és quelcom habitual i el seu culte molt extés. De fet a una de les innombrables esglésies que vam veure, a l'exterior també hi havia uns calaveres de bronze que la gent tocava al passar. I que ho vam fer és clar...

A aquest culte a la mort, hi hem d'afegir la creença en les malediccions o el "mal d'ull". Per això els napolitans sempre que volen sort o volen evitar la mala sort fan el símbol de les banyes amb la mà assenyalant el terra. I per això, també, tots tenen un amulet en forma de banya caragolada de color vermell amb una corona dalt de tot.

En fi... Nàpols és una ciutat dura i difícil, però apassionant. Amb tot de misteris per descobrir i altres que més val no fer-ho. Amb una riquesa cultural enorme però poc cuidada (per culpa del nord que no inverteix, insisteixen). I amb un encant que és a la fina línea entre el que és cutre i s'ha de canviar (el trànsit per exemple) i el que s'ha de preservar costi el que costi (els mercats al carrer, per exemple). L'equilibri no és fàcil.

A més Nàpols té el Museu Arqueologico Nacional ( que van portar aquí els Borbons quan eren els senyors del regne de Les Dues Sicílies). I que compta amb totes les peces de Pompeia i Hercolano a més de tota la col·lecció d'art clàssic dels Papes Farnese, entre les quals les escultures de les Termes de Caracalla. Especialment impactants aquestes escultures enormes i els mosaics de les cases de Pompeia. Un Museu que, ves per on, ni està de gom a gom ni és especialment caòtic.

I és que a Nàpols, els turistes que hi ha (infinitament menys que a Florència, la Toscana i Roma) venen sobretot en creuer i passen poques hores o fan servir Nàpols com a punt de partida per anar cap a Pompeia i la Costa Amalfitana. Però a la ciutat no n'hem vist pas multituds.

La darrera qüestió que us vol·lia comentar de Nàpols (tot i que mai no acabaria d'explicar-ne particularitats) és que aquí el dia tradicional per comprar el peix és diumenge i és cosa dels homes. Sí, com vam poder comprovar, el diumenge totes les parades de peix del carrer obren amb més quantitat, més varietat i més qualitat. El peix i especialment el marisc, per a que es mantingui fresc i no perdi gust el tenen en gel, però el van regant amb aigua de mar. No aigua amb sal. No. Amb aigua de mar que porten amb bidons. D'aquesta manera, per exemple, les cloïses de tot tipus les pots cuinar directament perquè no tenen gens de sorra.

I perquè cosa d'homes? La versió que a mi em van donar és que abans els pescadors eren gent molt poc educada i un tant grollera i deien "coses" a les dones. Per això hi anaven els homes. A mi, sincerament, em sembla que és quelcom més de l'estil les dones es quedaven a casa i els homes sortien a passejar, a fer l'aperitiu i com qui porta el tortell, portaven el peix a casa, mentre les dones eren a casa fent les feines. 

Però mai se sap... El sud és molt sud i a Nàpols els misteris i les tradicions són absolutament insondables, com els seus carrerons.

Per cert, les napolitanes són moooolt "chonis". Però molt.

I acabem fins l'any vinent. Gràcies als que heu llegit les entrades. De veritat que s'aprecia.

El Sud... Hòsties amb el Sud...

Una hora i deu minuts de tren des de Roma i arribem a Nàpols.

I ja podem agafar el nostre estudi antropològic semi comparat i fotre'l per la tassa del vàter. Aquí són els campions de tot.

Fan, sense cap mena de dubte, el millor cafè del món. És veritat que és una experiència similar a prendre un gotet d'amonal o dinamita. Però és boníssim.

Fan les millors pizzes del món i, segons ells (i jo no ho dubto pas) les van inventar aquí. I la resta són collonades. Però ja mirarem de parlar de les pizzes napolità es més endavant.

Els napolitana criden, els sents pel carrer i sembla que s'hagin de matar i en el fons poden estar parlant de si aquest any les orenetes han vingut més tard. La ciutat és un caos encantador. La veritat és que recorda, una mica, els decorats de les pel·líciules italianes dels anys seixanta. Aquelles de les mammas cridant, els homes en samarreta de tirants, els peixaters venen el peix al carrer (vaja, de fet el peix, els alls, el pa, la verdura.... Hi ha zones de Napoli que són autèntics mercats al carrer. De fet els mercats són, precisament al carrer). Les motos amb tres o quatre persones a sobre i, evident, sense casc. Els cotxes segueixen les norme de circulació relativament. Les motos no. Els clàxons sonen a tota hora i a tot moment. Els carrers de llambordes de Roma són una broma comparats amb els d'aquí. Fumen més, mengen més al carrer... En fi. Són en quasi tot, una mica més.

Estan bastant sonats. Però són força encantadors. I a més a més, odíen profundament als del Nord, especialment als de Torino. I es nota molt concretament al futbol. El seu odi a la Juventus de Torino és comparable al nostre (els culers) al Real Madrid, però, com tot aquí, més exagerat i passional. 

I sempre amb el Vesubi abellint el quadre i a l'hora amenaçant amb la seva presència i recordant que està viu, ben viu, molt viu. Tothom sap que ha d'erupcionar tard o dora.

La veritat és que la ciutat d'entrada (si més no venint de Firenze i Roma) t'impressiona una mica. És un pel agressiva fins que no comences a controlar els codis, la manera de fer, de caminar, de conduir (això sí que és bastant heavy, com em pogut comprovar).

Ens estem dues nit a casa de l'Ester i el Paolo (catalana ella, napolità ell), fem un parell de tombs per un parell de barris històrics (i, cal dir-ho, un punt histèrics) i marxem cap a la Costiera Malfitana, tot passant per Pompeia. Lloguem un cotxe.

Pompeia és brutal. No decepciona gens ni mica. Es veu que fins fa un parell d'anys feia la sensació d'una certa deixadesa i havien caigut alguns edificis. Però hi han posat fil a l'agulla i ara tot està força bé i es veuen treball arqueològics (més d'assentament que de noves excavacions -es calcula que falta un terç per excavar).

Realment a Pompeia sí que ès força fàcil entendre com era una ciutat romana. Sí que són ruïnes, evidentment, però el nivell de conservació és espectacular. Camines per carrers de veritat, amb parets al costat de veritat, amb cases de veritat... Impressionant!!!!!  Hi veus el teatre gran, el teatre petit, l'amfiteatre, fins a tres termes, cases de menjars pel carrer, burdells...Això sí, pràcticament totes les pintures al fresc són reproduccions. I els mosaics i les escultures sense el pràcticament. Els originals estan al Museu Nacional d'Arqueologia a Nàpols. Hi vam passar, com el que no vol la cosa cíncc hores i no ho vam poder veure tot. Però quasi...

Es veu que a Hercolano encara es van conservar millor les estructures, però és una ciutat més petita. Quedarà per un altre viatge.

I d'aquí a la Costiera Amalfitana.

A veure com us ho explico.

El pla: arribem a Ravello (dalt de la muntanya) a l'endemà anem a Paestum (al sud de Salerno, on hi ha un conjunt de temples grecs que diuen que són espectaculars i són patrimoni de la Unesco. Tornem a Ravelo, l'endemà baixem als pobles costers de Positano i Amalfi, i tornem a dormir a Ravelo per marxar ja de tornada a Nàpoli. 

I una merda.

Com un piano.

La gràcia de la Costiera Amalfitana és que són pobles construïts directament sobre la muntanya que cau, en picat, sobre el mar. Les carreteres no us les podeu ni imaginar. Sabedor de que la meva por a l'alçada és un hàndicap important, a la que deixem l'Autopista, agafa el cotxe l'Elisa. És igual. Els trajectes són eterns. Per entendre'ns, per a fer els 6 quiòmetres que separen Ravello d'Amalfi, es triga mitja hora, o per a fer els 17 que separen Amalfi de Positano es triga una hora. Carreteres literalment (i no exagero) penjades dels acantilats, amb unes corbes inimaginables i amb tot de mots, cotxes i, sobretot, autobusos de cara. Un espant. Tot i que a l'Elisa no li fa res l'alçada, tampoc la fa especialment feliç haver de conduir per aquest tipus de carretera i amb aquests kamikazes pel mig. O sigui que deixem estar Paestum per una altra ocasió i ens quedem un dia a Ravello de relax amb les seves vistes meravelloses.

I l'endemà sí que baixem fins als pobles de la costa que són, senzillament, preciosos. A tothom li agrada més Positano (aquest):

Però a nosaltres no, ves per on, a nosaltres ens agrada més Amalfi (aquest altre):

Per què? No sé dir-vos. Una mica menys pijo (tota aquesta zona ho ès molt; aquí estiuegen moltes celebritats italianes, europees i nord americanes). Hi ha més llocs on menjar peix a preus raonables (bàsic) i mira, perquè som així. Per cert, no us penseu que la carretera passa pels pobles. No. Passa per dalt dels pobles. Has de deixar el cotxe a pàrquings i després baixar a peu ( i pujar, és clar). Bé, a Amalfi sí que pots arribar fins al port, on la zona blava val... 5 € l'hora.

En fi... El lloc és absolutament preciós. Però per arribar-hi, personalment, les he passat més putes que Caïn. Això sí... A Ravello, i per compensar ens vam fotre un sopar de Cal Déu amb unes vistes... Bé, jutges vosaltres.

I el sopar... També el podeu jutjar:

Ens llevem molt i molt aviat i cap a Nàpols on ens esperen l'Ester, el Paolo, les seves filles (Maria i Isabella) i també molts morts, calaveres i un Museu excepcional.

Aviat!

el Vaticà i les visites guiades... O Roma II

Em cago en la puta d'oros i tot plegat. Havia començat l'entrada del Vaticà i, ves tu a saber per què, ho he perdut tot. O sigui que resumeixo a l brava:

Molta gent.

Però molta gent i de molts llocs diferents.

Molt gran tot: la Plaça de Sant Pere, la Basílica de Sant Pere i els Museus Vaticans (3 hores de cua per entrar).

La catedral enorme, la segona més gran del món. La primera està a Côte d'Ivoire (?).

La Pietà de Miquelangello, preciosa. Però de lluny i amb molt de tontorron pel mig.

Ple de tombes i mausoleus de papes.

Molta gent al de Joan Pau II (repelús que em va fer).

Molta gent també a la de Joan XXIII (il Papa Buono) i tot i que es veu el cos embalsamat no em va fer tant de repelús.

En fi, que la basílica és una absoluta meravella i la plaça que la precedeix és un marc difícilment millorable pel que fa a la majestuositat i grandiloqüència el complexe. Ara bé, als Museus s'accedeix per un dels costats emmurallats i, com us deia, les cues són de tres hores. Què fer? La cua no ve molt de gust i a més et donen una sensació de perdre el temps espantosa. Diuen, que els Museus són un laberint. Per tant optem per agafar una visita guiada en español (encara no m'ofereix en en català i a més el castellà l'entenen prou bé) per dues raons: anar guiats per dintre el Museus i no perdre'ns cap de les peces "imprescindibles" i, sobretot, sobretot, no fer la cua. Aprofitant agafem també la visita guiada al Colisseum i Fòrum Romà. Cada dia una. 90 euracos per cap ( és el preu que hem vist en general. Bé són 50 per cada visita però si agafes els dos pacs, et descontent 10€).

Aprofitem el primer dia per anar a la part de ruïnes perquè aquell dia el Papa fa un no sé què a la plaça i diuen que s'hi esperen les habituals 50.000 persones. O sigui que cap a l'altre banda.

Som dos. No hi ha ningú més apuntat. Però no acabem de posar-nos en marxa. Estem al carrer davant l'Amfiteatre i sota el sol. La guia no està malament. En sap. Diu que és arqueòloga. Ens ho creiem. Apareix una altra parella. Ara ja sabem perquè esperem al carrer. Són d'Oliva, València. Viatge de noces. Molt "majos" que dirien ells. Seguim esperant. Collons, ja. Apareix un quartet. Són Brasilers. Tres entenen força el castellà. Una no. És mona, però és molt tonta. La visita guiada en castellà es converteix en una visita en castellà amb resums en portugués. Com que hem esperat força estona i a més anem fent resums, la visita és més curta. La guia en sap, però és una mica manta. Des d'un espai   ens explica mig Fòrum. Home, no és això. Si hi ha la pedra que marcava el quilòmetre 0 de les vies de l'Imperi, no ens diguis és allà. Porta'ns-hi. Collons.

La visita tot i així espectacular.

L'endemà al Vaticà. Abans ja ens queixem a l'agència del que havia passat el dia anterior. Oh, ho sentim molt. Avui no us passarà perquè pel Vaticà et donen hora d'entrada. 

Ok. Quants som avui? De moment vosaltres dos i falten 15 minuts. Collonut. Anem al punt de sortida. Ja som quatre, els altres dos una parella italiana. En venen tres més: són brasilers (collons amb els brasilers). Entrem mitja hora tard als Museus Vaticans perquè la guia no baixa a buscar-nos. Hi ha tanta gent que costa moure's. Els brasilers entenen perfectament el castellà. Els italians no. La visita és absolutament, i fil per randa, en bilingüe castellà-italià. La meitat de temps. Passa per aquí ràpid. Esquiva centenars de persones. Veiem les sales clàssiques romanes. Obres brutals entre les que destaca l'escultura de Lacaont i els seus fills atacats per una serp. Sensacional. Però ni ens aturem. Passem i passem enormes galeries. Ens expliquen la Capella Sixtina abans d'entrar. Dins la capella no es pot parlar. Quan entreu podeu continuar cap a la Basílica de Sant Pere. Perdoni senyoreta guia, i les sales decorades per Rafaello????? No les podem veure. Quèèè??????? Nosaltres hi anem abans de la Capella.. Pel nostre compte. Són sensacionals. Amb l'obra de Rafaello més coneguda: L'Escola d'Atenes. I després visitem la Pinacoteca. Amb més obès, sobretot de Rafaello.

I, després, la Capella Sixtina. D'un altre món. Incommensurable. Val la pena la merda de visita i les 4 hores dins dels Museus a cops de colze només per veure això. D'aquestes quatre hores, dues pel nostre compte, és clar.

Conclusió: les visites guiades o són una merda (com la del Vaticà) o ni fu ni fa (com la de les ruïnes romanes). Això sí. T'estalvies moltes hores de cues. Mai, però mai, contracteu Gaya Tours per a fer-les. Però mai. Ens queixem de nou. Ens volen convidar a un cafè. Au, aneu a la merda....

Roma ens ha esgotat i a l'hora ens ha apassionat. S'hi ha de tornar. Segur.

Solem al Trastevere. I preparem el nostre viatge cap a Nàpols, la Campània i la Costiera Malfitana.

Properament al vostre bloc preferit!

Roma, la Cittá Eterna...

I tant que ès eterna, la mare que la va arribar a parir... És eterna perquè hi veus, clarament més de dos mil anys d'història ( que ja són anys) i és eterna perquè camines i camines i encara camines més. Entre que la ciutat i allò que en diuen el Centro Histórico és enorme. Que nosaltres tenim l'apartament ( sí, a Miss Elisa enguany li ha donat per apartaments) a la dreta del Vaticà (una de les puntes de la Roma històrica). Que només hi ha dues línies de metro i en forma de creu, per tant, a tot el que queda entre els braços de la creu no s'hi arriba directa,net en metro). Que ja ens està bé caminar perquè és la manera de veure la ciutat més enllà dels monuments. Que semper sopem al centre o al barri de Trestevere ( a l'altre banda de Tevere, o sigui el riu). I que som més xulos que dos porcs amb tirants, no agafem un taxi així ens matin. Per preu? No... Per religió.

O sigui, que si a Florència vam caminar, el que hem fet a Roma ha estat un martiri ( molt apropiat, per cert de fer aquí).

Però contents. Rics en cultura i saber. Sense peus, però contents.

És impossible d'explicar tot el que hem fet i visitat a Roma. Us avorriria de mala manera i jo me'n fartaria. Només us comentaré allò més significatiu.

Però abans, repàs al nostre estudi antropològic, que el tenim una mica oblidat. És fàcil:

No criden gaire més que a la Toscana. Un pel, potser sí, però res de l'altre món.

El cafè, el menjar en general i els gelat són igual de bons, però has de triar i saber triar. És a dir, a la Toscana podia ser bo o excel·lent, no calia que et tranquessis gaire les banyes per triar, a Roma has de triar i triar bé o pots caure en un tuguri de menjar per guiris imfumable.

Segueixen fumant com a condemnats a mort. Especialment la policia que sempre els veus patrullant amb el cigarro a la mà. Per cert, i parlant de la policia, aquest que és el país de la moda per definció es podria currar bastant més els uniformes de la poli. Sobretot els de les noies. Sobretot els barrets que els fan posar i que són realment espantosos. Fan que semblin tenir molt poca autoritat.

Els lavabos segueixen sent una caixa de sorpreses, seguim sense ser víctimes d'intents de flirteig (segueixo sense entendre el per què) i tret d'algun cas excepcional, tampoc no hem vist que vagin vestits de manera especialment elegant.

No hem parlat de la conducció a la italiana... Jo veia molt predisposat a patir com una bèstia. I no. La veritat és que no. A veure, a Roma una mica més eixelebrats sí que són. De vegades els intermitents són només aquella coseta de color groc al costat dels fars. El problema pel guiri és que a Roma hi ha molts passos zebra, però no tants semàfors. I al pas cap cotxe para si et veu aturat esperant a passar. Però a la que et poses a caminar amb decissió, paren de cop. Frenada i au. Però amb normalitat, sense mirar-te malament ni cridar-te.

Seguim en calça curta tot i que durant els darrers tres dies ha fotut un xàfec a l'hora de sopar, o sigui entre les 19.30 i les 20.30 hores.

Una de les coses que fa bonica i entranyable Roma (que ho és molt) són els seus carrerons estrets i amb el terra de llambordes que desemboquen a milers de places encantadores i inexistents als mapes. A cada raconet, a cada carreró es munta una terrasseta d'una trattoria, osteria o pizzeria. Tot, és clar, entre edificis històrics d'aquell color ocre tant romà.

Però aquestes llambordes que fan els carrerons tant monos, han fet que l'Elisa ja hagi fet dues vegades de "dotoressa". Una senyora que s'ha "esmurrunyat" ella sola ensopegant i un noi amb moto que ha caigut en patinar a l'esquivar un cotxe. Sortosament sense més conseqüencies.

A Roma no en tens prou amb un viatge per a visitar-la. Ni amb dos. Segurament caldria tota una vida. I tot i així. Però nosaltres hem centrat les nostres visites en tes grans eixos:

Les places, un dels grans atractius de la ciutat és visitar les fabuloses places que té. Piazza Navona, Spagna, dei Populli, de la Reppublica, etc. Aquestes són les més famoses. Però com ja he dit. La gràcia és anar caminant pels carrers i anar trobant placetes ambsolutament magnífiques. Això sí, per a que una plaça sigui considerada com a tal, com a mínim ha de tenir o un obelisc egipci (portat en el seu moment pel emperadors romans) o una escultura del famós Bernini. Que va morir amb encara no quaranta anys, però li va donar temps a fer totes les fonts i escultures de la ciutat. Inclosa la celebèrrima Fontana de Trevi, que en un fabulós cop de sort hem trobat en restauració i no l'hem pogut veure.

Les runes: buuuuffffff què dir-vos? Inacabables. Hem visitat l'Amfiteatre Flavi (àlies Colisseum), el fòrum romà, els fòrums imperials, les Termes de Caracalla, etc... És a dir. Es paga per veure el Colisseum i el fòrum romà i també per veure les termes. La resta, senzillament t'ho vas trobant per la ciutat. Que si el Teatre de Marcel, que si la Porta d'Otavia, que si els temple d'Hèrcules, que si la columna de Trajà, que si patatim, que si patatam. Una barbaritat.

El que passa és que moltes de les runes, si no portes un guia que te les expliqui ( o ets un erúdit i/o arqueòleg) no entens gair cosa. Això no els treu espectacularitat. Però les gaudeixes molt menys. Nosaltres vam fer el Fòrum i l'Amfiteatre amb guia i les Tremes de Caracalla amb audioguia. La resta no. Per cert, el tema visita guiada us en parlo a la propera entrada.

Potser un dels vestigis romans més brutal és el Panteó. Un edifici religiós construït per Marc Agripa, amic, general i gendre de l'Emperador August i que té la cúpula més gran de l'antiguitat i de fet una de les més grans del món. L'edifici està extraordinàriament conservat. El cas és que el van convertit en església, però sense alterar-ne pràcticament la forma. Per això encara avui és rodó i té l'entrada amb un porxo amb columnes romanes i un frontó romà.

Tos, és clar ens ha semblat espectacular, a banda de que el Colisseum ho és, i les Termes de Caracalla també, la resta, més que l'espectacularitat actual (que també) és sobretot de pensar el que ha estat i significat per a Roma i, per a tot el món. Per aquí passejaven Juli César, August, Flavi, Ciceró...

I el tercer eix són les esglésies. Encapçalades, és clar, per Sant Pere del Vaticà i els Museus Vaticans. Però no només. A Santa Maria la Maggiore hi trobes a sota una do us romana, a San Pietro un Vincoli hi tobes el Moisès de Miquelangello i les cadenes "autèntiques" amb les que vam empresonar a Sant Pere, a Santa Maria de Trastevere uns frescos del segle XII, a Santa Maria in Cosmedin la famosa Bocca della Verità, a... I així anar-hi anant. És a dir que cada església, a banda de ser més o menys maca ( a Roma molt més maques el dintre que per fora), és un museu en ella mateixa.

Però, és clar, la més bèstia sense cap mena de dubte és Sant Pere del Vaticà, amb la plaça davant (enormeeeee, impressionaaaaant) i els Museus Vaticans. Però això, com que ho vam fer amb guia i ja us he dit que de les visites guiades en parlaria en una propera entrada, serà més endavant.

(Què em dieu del Papa Juli II en pose de "reina de les flors" tal i com el va esculpit Miquelangello per a la seva tomba? -la mateixa on hi ha el Moisès)