There's an ol'man called the Mississippi...

El Mississippi el vam agafar a Memphis (tot i que pràcticament no el vam veure) i l'anem seguint cap al sud fins a Nova Orleans.Però per arribar a la ciutat del jazz i del dixie, haurem de creuar l'estat que du el nom del riu. L'estat de les magnòlies: Mississippi.

I això vol dir visitar el sud profund dels Estats Units. I déu n'hi do.

Nosaltres hem visitat relativament poc l'estat. Hem anat baixant paral·lels al riu i hem passat per Clarcksdale, Vicksburg i Natchez.A la riba del gran riu no hi ha pobles. Aquesta exageració de la geografia fa unes pujades i baixades d'aigua que fan impossible viure-hi al costat (a més a més, cambia continuament el seu recorregut per molt que els enginyers el vulguin domar). Us asseguro que quan l'hem vist sencer, primer a Vicksburg i després, i especialment, a Natchez (que estan a un turó), ens han caigut a terra: és mooolt gran. però molt!

Però l'estat de Mississippi és més que el riu (tot i que aquest el marca inexorablement). És el cor del blues. És la segregació racial. És riquesa i pobresa. És cotó.

Tot i que actualment s'està canviant el conreu del cotó pel de blat de moro i soja, sobretot al nord del'estat les carreteres corren envoltades fins a l'infinit dels famosos camps blancs (malgrat ara ja s'ha recollit, encara hem aconseguit enganxar algun camp mandrós).

Com ja sabem, aquests camps els treballaven els esclaus portats d'Àfrica. I això va tenir entre d'altres, tres conseqüències enrara palpables avui dia.

Primera conseqüència: el blues.
Tot i que Memphis va ser la metròpoli que aglutinà la indústria de l'espectacle del blues (i deprés Chicago). El blues va néixer aquí. No a l'estat de Mississippi, no. A no més de 20 poblets de l'extrem nord-oest de l'estat. Només a Clarcksdale van néixer (al tanto!): Ike Turner, John Lee Hocker, Sam Coke, hi va arribar amb només 3 anys Muddy Waters. I al poble del costat B.B. King, i a l'altre Hawling Wolf, i Robert Jonhson, i... Una bestiesa. Qualsevol bluesman negre dels antics que us soni, va néixer a aquesta comarca. De fet, a l'entrada de Clarcksdale, a la famosa crossroads de les carreteres 61 i 49, és on la llegenda diu que Robert Johnson es va vendre l'ànima al diable per ser el millor bluesman.

La veritat és que Clarcksdale no té res. Només un atrotinat, però autèntic, museu del blues i alguns dels millorgs garitos del món de blues en directe (entre ells un del Morgan Freeman -tant o més atrotinat que els altres- que és d'un poble del costat). Malauradament arribem un dimarts i no hi ha música en directe. O sí, però ningú no ens ho sap dir. Putada, perquè ja tenim la reserva feta a Vcksburg. Ens plantegem tornar a l'endemà, però són 500 kilòmetres. Bufff... una altra vegada serà.

Segona conseqüència: la diferència econòmica.

O sigui que carretera i manta i cap a Vicsburg. I arribem, als afores, és clar; a la zona d'hotels barats i cadenes de fast food. I com Clarcksdale, a Vicksburg no hi ha gran cosa. Com a Clarcksdale? No. Vicksburg no és gens destartalada. A Vicksburg hi ha grans mansions del segle XVIII i que eren dels propietaris de les plantacions. Si hi ha població negre? Sí, és clar. A on? Ni idea. De dia els pots veure treballant (molts en els sector serveis), però a la que es fa de nit... zas! desapareixen. Bé, de fet, desapareix tothom. I és que als pobles d'aquest enorme país, a la que arriben les 5 de la tarda, tot tanca i tothom desapareix. Com per art de màgia, us ho asseguro. Iaixò que aquí al sud fa un temps envejable. Ve de gust d'allò més sortir al carrer a passejar,a fer un cafè... Res. Tot tancat (deprés descobrirem que si vas al vespre als grans supermercats estil Wall Mart, hi trobes mig poble sempre). En fi, que la feina és nostre per poder sopar a un lloc on  hagi cuina de veritat. L'endemà al matí el passem visitant el Vicksburg National Batterfield Park, o sigui, el camp de batalla del setge de la ciutat. Psé, no està malament. Però són 25 kilòmetres de fites i fites (i canons i canons) estil: "aquí hi havia la trinxera de l'exercit de la Unió a càrrec de la segona companyia del'exercit de Michigan". T'ajuda a entendre la batalla, el setge i tota la pesca. Però tanta estona es fa pallissa, no ens enganyarem. I quan acabem... carretera i riu avall fins a Natchez.

Tercera conseqüència:la segregació.

I arribem a Natchez disposats a trobar un altre poble fantasma i absolutament dispers i a passar una nit. I sí, però no. Sí que és fantasma a partir de les 5 pm. Però en absolut és urbanísticament dispers com la resta. Tot i que té un punt desangelamenta, el casc històric és força recomenable. La raó? Natchez va ser colònia espanyola, i aquets la van començar a construir com els pobles de castella: una plaça central i el poble al voltant. A més, des de la plaça hi ha unes vistes al riu realment impresionants. Volíem passar una nit només i continuar cap a New Orleans, però al Visitors Center ens expliquen que hi ha tantes coses per veure (el museu del Rhythm Night Club -que el 1940 es va incendiar ple de gent i hi van morir més de 200 persones negres-, el gran poblat dels indis natchez, el Fork on the roads -el mercat d'esclaus més gran del sud del Mississippi- etc.) que decidim passejar, veure la posta de sol al riu i a l'endemà fer la visita. A més a més, hi ha un parell de clubs de blues (ohhh, avui és dijous i no hi ha música... només divendres i dissabte). El que dèiem... una nit més a Natchez.

Cagada. Cagada de les guapes.

El museu del club: res, un xiri d'un paio amb 4 fotocòpies de retalls de premsa i dues fotos.
El mercat d'esclaus: res... només l'espai on havia estat i dos panells informatius.
El gran poblat dels indis natchez: dos montículs on hi havia els antics temples (de les excavacions arqueològiques només les notícies).
A més, si ahir el sol ens cremava de mala manera, avui fot un fred de mil dimonis, fa vent i, a estones, plou.

Fastiguejats anem al museu de African American Heritage tement-nos el pitjor. I sí, déu n'hi do allò de pensa malament i encertaràs. Però, i això ens arregla el dia, ens fa de guia pel museu un senyor d'uns 70 anys, jubilat i que fa de voluntari. Un senyor amn una barba blanca d'un pam, unes ulleretes... com un savi dels còmics vaja. i ens ho fa agradable i interessant i tot. I com que s'avorreix, ens munta al seu cotxe i ens porta amunt i avall de Natchez tot i explicant-nos coses força interessants. I descobrim, vaja, constatem, que sí que als pobles del sud de Mississippi hi ha molta població negra (a Natchez el 60% ho és), però que, malgrat tot, viuen majoritàriament a barris a les afores. I que, tot i que hi ha de tot, la diferència de pell també pren forma de diferència econòmica. I les cases i els barris pels qual passem són força diferents als que havíem vist. I no es barrejen gaire als espais públics.

I, al final, trobem blues en directe. I som unes 150 persones al club. Totes blanques.

A les hores, arribem a Nova Orleans i plis, plas... dues bufetades a la cara.

Walking in Memphis (Marc Cohn)

blue suede shoes

Put on my blue suede shoes

And I boarded the plane

Touched down in the land of the Delta Blues

In the middle of the pouring rain

W.C. Handy

W.C. Handy -- won't you look down over me
Yeah I got a first class ticket

But I'm as blue as a boy can be

Then I'm walking in Memphis

Walking with my feet ten feet off of Beale

Walking in Memphis

But do I really feel the way I feel

Sun Studio a Union Avenue

Saw the ghost of Elvis
On Union Avenue

the gates of Graceland

Followed him up to the gates of Graceland

Then I watched him walk right through

Elvis tumb

Now security they did not see him
They just hovered 'round his tomb

the Jungle Room

 

But there's a pretty little thing

Waiting for the King

Down in the Jungle Room

catfish on the table

They've got catfish on the table
They've got gospel in the air
And Reverend Green be glad to see you
When you haven't got a prayer
But boy you've got a prayer in Memphis

the Hollywood

Now Muriel plays piano

Every Friday at the Hollywood

And they brought me down to see her

And they asked me if I would --

Do a little number

And I sang with all my might

And she said --

"Tell me are you a Christian child?"

And I said "Ma'am I am tonight"

Torn apart our happy home in Memphis, Tennessee

Memphis meravellosa. Memphis espantosa.

A vuere si ens expliquem.

Efectivament, la ciutat és un espant. El downtown es pot ressumir en un sol carrer: Beale Street,  que és com Broadway Street de Nashville, però dedicat al blues (ja hi tornarem). Però a la que surts d'aquest carrer... res, el buit absolut. Com una ciutat fantasma. Al principi pensàvem que era perquè diumenge al matí, ja se sap. però és que l'endemà era dilluns i igual. A més a més, els carrers són com autopistes o carreteres amb algunes cases als voltants. però gens de sensació de barri o de comunitat. Tota ella molt desangelada i rarota. Per si fos poc, en general, és una ciutat força insegura (això diuen) i segons a quina banda et fotis més val que comencis a pregar. I per acabar de rematar-ho, laciutat ens ha rebut el primer dia amb un apluja intensa. O sigui que entre una cosa i l'altre i canguelo que et foten al cos, molt tranquil no passejes, no. El nostre hotel, tot i que estar a 4 cantonades de Beale Street, és un tant sinistre: l'entrada és la d'un pàrquing.

Però al mateix temps, Memphis té algunes coses que són realment tresors. Nosaltres les hem visitat pràcticament totes. Anem a fer recompte:

Primer dia.
La fàbrica de guitarres Gibson. Aquí fabriquen els models tipus blues i jazz (aquí fabriquen, per exemple, la Lucille del B.B. King. Pots visitar la fàbrica i el procés de construcció. Però no coincideixes amb horari amb els treballadors. Una guitarra triga tres setmanes a fer-se i els preus ronden (pel que vam veure a la botiga) entre 1.500 i 4.000 dolars. Tot i que n'havia una de 10.000! És interessant. Sobretot pel que, com jo, de jovenets ens havíem comprat una guitarra elèctrica imitació Gibson Les Paul (aix, quins temps!).

Sun Studio. Senyors i senyores... reverència i a descalçar-se que aquí es trepitja territori sagrat. En aquests petits estudis de gravació de Union Avenue es va enregistrar el que es considera el primer disc de rock de la història. També va enregistrar aquí els seus primers discs The King, o sigui: Elvis Presley. I la primera versió del Great ball of fire del Jerry Lee Lewis. O sigui quasi res. Altres registres interessants: Roy Orbison, Jonhy Cash, Ike Turner, etc, etc. El més bonic de l'estudi, però, és que al pis de dalt hi ha una exposició sobre la història de l'estudi, la discogràfica, personatges, etc. i al pis de baix hi ha l'estudi exactament tal i com era. De fet hi ha el micro on cantava l'Elvis i te'l deixen agafar, fer fotos... Molt ben parit tot plegat.

Beale Street. El que comentava; un carrer amb Juke Joints a banda i banda (la versió blues dels honky tonks country). I botigues de discos i de regals. Una mica muntatge, però no tant com a Nashville ni molt menys. De tota manera nosaltres, com he dit, hem arribat en diumenge, imagino que divendres i dissabte nit el tema deu estar més mogudet. Nogensmenys hem tingut la nostra dosis de blues del bo. Blues del molt bo. hem entrat a sopar al club que el senyor B.B. King té al carrer i la banda realment valia molt la pena.

2n dia.

Com sempre, ens llevem aviadet i ens dirigin al Lorraine Motel. A l'habitació 306 d'aquest hotel (un dels pocs de la ciutat que acceptava persones negres a la dècada dels '60), el 4 d'abril de 1967 van assessinar Martin Luther King. L'exterior de l'hotel està exactament tal i com estava, però l'han ampliat, pel darrera, amb un edifici nou. Tot el conjunt és el Civil Rights Museum. Us asseguro que és, fins ara, el millor museu que hem vist. No es centra en la figura de Luther King, si no que comença des dels inicis amb tots aquells i aquelles que van lluitar per a la llibertat, primer i la igualtat, després, de la població negra dels EUA. El museu està excel·lentment muntat i disposen (això a molts museus, la veritat) d'aparells d'audio en espanyol que facilita molt la visita (no ens enganyarem). La visita comença amb el passi d'un reportatge que es diu The Witness (el testimoni) centrat en les declaracions i explicacions d'un dels testimonis de l'assessinat, del que tothom ja surt amb els ulls molls. Al final, però, no saps com, has anat caminant per dins l'edifici i, sense esperar-t'ho, apareixes a l'habitació 306 i davant d'on va caure mortalment ferit el reverend King. I la pell de gallina és inevitable. Absolutament.

I quan et penses que ja has acabat et diuen que la visita continua a l'edifici del davant, on s'explica -bàsicament- la investigació que es va dur a terme després de l'assessinat. I resulta que, cosa estranya, no està gens clar qui el va matar. Sembla que sí, que van detenir a l'autor material, però no queda del tot clar quina va ser el paper de la policia de Memphis: perquè es van canviar ordres sense avisar, perquè els dos detectius que protegien King i eren negres van ser canviats el mateix dia, perquè si els testimonis van veure marxar un cotxe corrents cap policia no el va parar... en fi, res de nou sota el sol. Però llavors t'adones que estàs exactament a l'habitació on es va hospedar l'assassí, i a la finestreta del lavabo des d'on va disparar (tot ha estat conservat). Els nivells d'emocions es disparan moltíssim, de veritat. El museu és excepcional; visita obligatòria si es viatja per aquestes contrades.

Després hem anat a Soulville. Soulville és una barriada de Memphis on hi ha l'Stax Museum of American Soul Music. O el que és el mateix: els antics estudis de gravació i la discogràfica Stax. Senyors i senyores... reverència i a descalçar-se que això és territori sacre. Aquí es va inventar, literalment, el soul. De fet, el nom soulville se li va donar durant l'època de màxim esplendor dels estudis cap els anys '70. Aquí van enregistrar els seus primers discs gent com Sam Cooke, Eddie Floyd, Isaac Hayes, Aretha Franklin i l'emperador del soul: Ottis Reading. Penseu que entre les parets d'aquesta casa es van pasar a plàstic temes com Soul Man, Knock on wood, Seating on the dock of the bay, Respect, etc... I el sobrenom Soulville és perquè tots aquests artistes vivien en cases al veinat, al voltant de l'estudi: quant de talent junt, no? Avui, tot i que ja no és una productora, Stax segueix tenint una escola de música, el museu, etc.

Tornada cap al centre i, de nou, a Beale Street. Dubtem (és un "cristo" haver de triar entre tants clubs l'un al costat de l'altre) i finalment entrem en un en que toca una banda de soul molt autèntica. Tots negres, tots amb una força descomunal. Una mica "brut" tot plegat, però és que l'equip de so se les portava... estàvem, possiblement, al club més "guarro" de tot Beales street (que no és poc).

Tercer dia.
És l'hora dels adéus. Efectivament tot el que comença un dia o altre acaba. la Imma ha de tornar a Barcelona. Així que al matí la deixem a l'aeroport de Memphis i Nosaltres encara fem una darrera volta perla ciutat per, després i finalment, anar a Graceland! per aquells poc cultivats en la música (tot i que això no té perdó), Graceland és la casa de L'Elvis. I és soprenent. Molt sorprenent. Però en positiu.

Jo imaginava trobar-me una casa descomunal, freaky i ostentosa a matar. I sí, però no. A vere, la casa és gran, força, però no més que altres cases de gent amb pasta. Vull dir que no és un palau. Freaky, déu n'hi do. La casa va anar redecorant-se i es va anar tornant més excèntrica a mesura que el seu amo s'hi tornava. Bona prova d'això és la Jungle Room, una habitació decorada com una selva, o l'habitació que tenia per escoltar música, tota de color groc i blau... Però no la vam trobar especialment ostentosa. Vaja, que sembla ben bé (i sembla que era així) que la casa estava pensada per ell i per la seva família i amics, però no per a ensenyar-la a ningú. Actualment, bona part està tal i com era, i alguna altra s'ha convertit en sala d'exposicions (roba, discor d'or i platí -una barbaritat-, la seva història, etc). A l'altre banda hi ha el complexe "Graceland": retaurants, el museu amb la seva col·lecció de cotxes, els seus dos avions particulars, l'hotel (Heartbrake Hotel, és clar), un nombre incomptable de botigues de records, etc, etc. Bastant circ tot plegat. Penseu que el pàrquing és descomunal: ni Prycas ni Carrefours, ni hòsties.

Diu la llegenda que a la casa es nota la presència de l'Elvis. No sé si és veritat o no. Però el que sí sé és que quan vam sortir de Graceland, direcció Mississippi, em va envair una profunda tristesa. No sé per què. potser sí era la seva presència, potser era el pensar perquè un home de 42 anys amb tot aconseguit havia acabat de la manera que ell va acabar. El que sí que sé és que després de coneixer-lo una mica més. Sense cap mena de dubte, era The King: long live The King!

Lord, get me out of West Nashville (o la inexistència de la força de la gravetat)

El cas és que hem arribat a Nashville (Tennessee) al migdia. Hem trigat un pèl més dels que ens pensàvem perquè hi havia un pel més de distància de la que ens pensàvem. L'hotel està a les afores de la ciutat, a uns... 16 km! Una zona plena dels hotels de les cadenes barates i de xiringuitos d'espectacles de música country de més que dubtosa qualitat. El cert és que, investigant, es veu que no. Que aquí hi ha el gran teatre d'aquesta música (més de 4.000 seients) i que cada cap de setmana hi ha mega espectacles. Malauradament (o no) hem fet tard i totes les entrades estan exhauries. És clar: és que arribem a la ciutat capital mundial de la música country en dissabte!

Aviat ens situem. Al Nashville de la via ràpida (que és la nostra) s'hi han de veure tres coses: el farmers market, el Country Music Hall of Fame and Museum i la part baixa del carrer Broadway i els seus honky tonks.

El mercat és realment bonic. El més maco dels que hem visitat fins ara. Efectivament, tot i que té parts en que es ven de tot, hi ha una enorme superfície dedicada als productes que els grangers de la contrada venen a vendre. Com que estem a la tardor, a final d'octubre, el producte estrella sense cap mena de dubte són els carabasses. i és que des de que vam arribar que respirem aires de Halloween pels carrers de pobles i ciutats que trepitgem. I nosaltres que el passarem aquí. Quina por!

El museu és, bàsicament, una salvatjada. Un edifici no de tres plantes tot ell dedicat a la música country: les arrels, els històrics, l'evolució, els i les cantants més famosos, i, és clar, la conseqüent col·lecció interminable d'objectes que es poden classificar entre interessants i fetitxistes. Per exemple, les botes destrossades que un cantant va portar a l'escenari durant 19 anys, el cadillac amb incrustacions d'or de l'Elvis o el piano tot xapat en or que la Priscilla li va regalar al "rei" pel seu primer aniversari de casats (què li hagués regalat per les noces d'argent? tot l'estat de Tennessee???). En fi el museu, no ens enganyem, és interessant i molt ben muntat.

I Broadway street???? Mare meva...
És un fragment de carrer d'uns 500 metres amb les dues bandes plenes de honky tonks. És a dir, locals on serveixen mejar i beguda (sobretot beguda) i toquen música en directe. Però, al lloro: els divendres i dissabtes música en directe de manera inenterrompuda de 10.00 del matí a 03.00 de la matinada. Una bogeria. Perquè bàsicament, hi ha gent que a les 12.00 del migdia ja va amb uns gats impressionants. La música? Evidentment... country, en totes les seves facetes: més clàssic, més rock, més hortodox, menys, etc.
Una altra cosa característica dels honky tonks són les cambreres. Uniforme: pantalons curts (i quan dic curts vull dir curts, d'aquells que necesiten que la depilació sigui integral, vaja), botes(camperes, of course), camisa de quadres sense màniques i amb un escot generós (i quan dic generós vull dir generós, d'aquells que també necessiten que la depilació sigui integral, vaja) i el miracle de la ciència, el misteri del s. XXI: a Nashville, i pels pits de les cambreres, no existeix la força de la gravetat. Més aviat ha de ser una força contrària que estira les coses amunt. O això o els wonderbra es venen com a xurros.

A mesura que avança la nit els personatges que omplen els locals esdevenen més genuins: cowboys buscant rotllo, cinquantones amb roba ajustada i barrets de cowgirl... Sí, allò que només existia en els racons més profunds dels nostres temors és real. Els Estat Units són un país de pel·lícula... Això sí; les tres bandes que hem pogut escoltar aquesta nit han estat realment bones. Una d'elles diria que excel·lent.



Si mai us segresten els extraterrestres i desperteu a una ciutat on les úniques persones negres són o taxistes o turistes, on els banjos ilesguitarres acústiques sonen per tot arreu i on el 80% de les dones porten botes camperes, és que els aliens han tingut a bé deixar-vos a Nashville, la capital de Tennessee!

Ei, si hi aneu per voluntat pròpia, feu-ho en cap de setmana. Aquí sí!

On top of Old Smoky, all covered with snow. I lost my true lover, for courtin' too slow...

Qui m'havia de dir a mi que tants anys després de cantar centenars de vegades aquesta cançó, acabaria creuant els Apalatxes per les Great Smoky Mountains... Qui? En fi... tempus fugit. Però anem a pams, que estàvem a Washington.

Hem arribat als peus del vell smoky, tot i creuant dos estats i conduint, en dos dies, prop de 600 milles (que déu n'hi do).

Només creuar el riu Potomac al sortir de Washington hem entrat a Virginia fent una parada a Arlington National Cementery (evidentment, el de les pel·lícules, amb les files i files de tombes i el famós monument dels marines aixecant la bandera a Iwo Jima). La veritat és que el més commovedor de l'enorme cementiri (a banda de pensar en quanta gent ha mort en guerra en aquest país) és la tomba del president Kennedy i de tota la seva família; senzilla i que convida a la reflexió. La veritat és que els nord americans s'hi acosten amb gran silenci i una certa veneració. També és molt coneguda la tomba al soldat desconegut. Però entre que fan el canvi de guàrida (sempre hi ha un soldat vetllant), toquen la corneta, es posen amb la ma al cor... fa una mica de repelús i tuf a patrioterisme del baratillo.

Tot seguit hem enfilat cap a Fredericksburg, un dels escenaris més brutals de la guerra civil americana: en els camps de batalla d'aquesta població (just a mig camí entre Washington -la capital de la Unió- i Richmond -la de la Confederació) van morir 100.000 homes (es diu aviat) en tres anys. El poble és preciós: ple de botiguetes d'antiquaris, de productes naturals, cafès... i el centre de visitants del NPS (National Parks Services) del camp de batalla et permet entendre força bé què va passar. A més, el dia ha acompanyat als escenaris que hem visitat: cel gris, pluja i més pluja. Ara, per conduir 200 milles més fins el lloc de dormir ja és una mica més emprenyador.

L'endemà, ben aviat de peu perquè hem de conduir 360 milles més fins a Cherokee, Carolina del Nord. Una bona butifarra que hem fet seguideta per poder arribar aviat a aquest poble. Perquè volíem arribar aviat? perquè Cherokee, a més a més de ser la porta d'entrada del Great Smoky Mountains National Park per aquesta banda, és una reserva dels indis cherokee. I, és clar, m'interessava.

I, és clar, fiasco de ca l'ample.

Cherokee, efectivament, està al costat de la reserva índia. Hi ha un museu molt digne i moltíssims dels cartells estan el bilingüe (que jo sàpiga, els cherokee van ser els únics nadius que van inventar un alfabet) i sí, efectivament, hi ha molts indis per tot arreu. Però el poble és com un circ. He dit poble? Mentida! Això no és un poble: són com tres fragments de carretera separats per un parell de quilòmetres l'un de l'altre. El que deia, com un circ espantós. Tot són botigues d'artesania índia. Mentida! Tot és d'una cutrèmia espantosa. És com un festival freaky a l'estil indi. Com un enorme basar xinès dels més espantosos, però amb suposadament elements indis... A més, tots els amos i botiguers, tots són homes blancs: ni un indi. En fi.... A sobre, com que deuen estar tancant la temporada, les botigues i llocs per menjar xapats. Sort que arribo a temps d'entrar al museu. Quan surto decidim anar a l'hotel (està a l'altre punta d'aquesta mena de puzzle) caminant (el cotxe ja l'havíem deixat), descansar, llegir, escriure i després anar a sopar a l'steak house (restaurants especilistes en carn i que, òbviament, ens pirren) perquè no hem dinat (bé si: elles un pretzel i jo un hot dog). A l'hotel? Mentida! Quan estemn plena operació relax... se'n va la llum del nostre passadís de la nostra planta. No de l'hotel. No de tota la planta. Només de la nosta secció. Collons i què hem de fer???? (ens diuen que no és culpa d'ells, si no del carrer. Carrer tot il·luminat, per cert). Doncs, au, cap a sopar aviadet i a jeure que ens volem llevar amb el sol per creuar el parc. Steak House? Mentida! Aquesta nit només fem buffet lliure. No fotis..... Ho sentim. Collons, bé, doncs, posa'm una cervesa. Cervesa? Mentida! No en venem. Per tallar-nos les venes. Si no arriba a ser pel parc (i perquè ja hem pagat l'habitació) marxem d'aquest cony de lloc. A més a més carda un fred espantós.

 

I llavors arriba l'endemà. I si ahir feia fred, avui fins i tot els óssos van amb forro. Però comencem a pujar per la carretera que creua el parc i... oooohhhhhh. I aaahhhh. I.... I la preciositat ens esclata a la cara. D'entrada entenem perquè en diuen Smoky Mountains (que, de fet, és una traducció del nom que li donaven -i li donen- els cherokee). A mesura que avança el matí, la boira es va aixecant de terra, a poc a poc, i el bosc es mostra en tota la seva esplendor. La tardor ens sembla fins i tot més impressionant que la de Nova Anglaterra (probablement perquè allà dalt estava més avançada). És absolutament evocador. L'índex no pot parar de disparar fotografies: una, dues, tres, tres-centes...

I girem un revol i a un prat trobem un magnífic grup de rens entre la boira: quatre, cinc, sis, sis-centes...

La veritat és que la carretera ja és preciosa, però quan arribem dalt de tot, allà on les Smoky Mountains separen els estats de North Caroline de Tennessee, se'ns obren les valls i la boira queda arrapada als cims, sembla que per sempre més, com la foto que obra aquesta entrada del blog: set, vuit, nou, nou-centes...

Just quan arribem a Tennessee, i com ens encarem al nord, el paissatge canvia absolutament, i aquella tardor boirosa, esdevé els primers simptomes d'un hivern que promet ser un tipus dur. Les primeres neus enfarinen subtilment aquesta part de les Smoky.

I llavors, malauradament, les 33 milles de la carretera comencen a acabar-se (i jo que pensava que patiria per fer-la). I amb ràbia (tampoc no tenim més temps per seguir voltant i trobar algun ós -algun dia el veuré, ho asseguro) ens encaminem cap a Galinburg l'entrada oest del parc. I... de nou, espantosa. Potser no tant com Cherokee, però déu n'hi do: com un Lloret de les Smoky.

I deixant els Apalatxes i de camí cap a Nashville (on arribarem demà dissabte), ens trobem allò que mai haguéssim pogut imaginar. La mare de totes les poblacions horteres i freakys del món. El cim de l'oci més surrealista i patxanga. Vaja, el declivi de la civilitzacio tal i com la van parir sumeris, egipcis, grecs, maies, xinesos.... Una població (bé una carretera) plena de mini parcs d'atraccions, mini golfs, restaurants de menjars abundants, greixosos i llardosos. I tot al voltant del Dollywood. Un parc temàtic dedicat a la filla ilustre d'aquestes terres... Dolly Parton. Fins i tot hi ha una atracció que és una capella consagrada al metge que la va portar al món.

Us ho podeu imaginar?

Jo voldria no haver-ho vist

I have a dream a "el ala oeste de la Casa Blanca"

Hem arribat a the nation's capital sense més problemes (o sigui sense predre'ns ni una iarda) des del poble perdut on hem dormit a l'estat de Maryland...

Washington impressiona. Mmmm... el downtown de Washington impressiona. Mmmmm, collons, el National Mall impressiona!

Imagineu-vos una enorme recta de 3,5 km. ajardinada. A una punta hi poseu el Lincoln Memorial amb les seves escales enormes i la impressionant estàtua de l'Abe. A l'altre punta hi poseu el Capitoli, la seu del govern dels EUA. I al mig hi erigiu el George Washington Monument, un obelisc de 170 metres d'alt. Imagineu-vos que a l'alçada de l'obelisc obriu una recta perpendicular que va fins a la Casa Blanca. Imagineu-vos que tot al voltant de la zona ajardinada i carrers adjacents hi poseu: museus, més museus, escultures commemoratives, més museus i tots els edificis dels departaments del govern dels EUA (agricultura, comerç, departament de justícia, FBI, interior, departament d'estat...). Això és el National Mall de Washington; probablement l'espai amb més poder polític del món.

Així que, amb la intenció d'empapar-nos, ni que fons una miqueta, de tanta cultura, hem decidit allargar la nostra estada a DC: tres nits en lloc de dues. La llista del que hem visitat fa por (penseu que cada edifici és, senzillament, descomunal):

1r dia: Mall amunt, Abraham Lincoln Memorial, Vietnam War Memorial, World War II Memorial, National Museum of Natural History, The National Archives (on s'exposen els originals de la declaració d'independència, la constitució i la carta dels drets -quasi res!), Ulisses S Grant Memoria, el capitoli, i llavors Mall avall per tornar a veure el Lincoln iluminat de nit. Arribem a l'hotel on havíem deixat les maletes al matí absolutament destrossats i ens diuen que no tenen habitació per tres i que ens porten a un altre en taxi. Collonut (tot i que passat el cabreig inicial, ens adonem que sortim guanyant amb el canvi i especialment amb el recepcionista, que podria haver estat un dels protagonistes d'Hotel Fawlty.

2n dia:de l'hotel a la Casa Blanca,  National Gallery, United States Holocaust Memorial Museum, arribem al capitoli de nou, Martin Luther King Memorial, Franklin Delano Rossevelt Memorial  i ja estem al riu Potomac, o sigui que, aprofitant, anem a saludar en Lincoln una vegada més. Arribem a l'hotel amb els peus penjant de les motxilles.

(mireu atentament la foto de la Casa Blanca a veure què hi veieu al terrat)

3r dia: de l'hotel al Capitoli, la Congress Library (la biblioteca més gran del món) i el National Museum of the American Indian (l'edifici, nou, és preciós; el contingut de l'exposició al meu entendre pobre i desendreçat... una decepció a nivell personal). Arribem a l'hotel sense peus.

És realment impressionant el museu/memorial de l'Holocaust. Tot i ser molt i molt dur, no es recrea en les imatges i sí en el contingut dels textos (no està permesa l'entrada als menors d'11 anys). A l'entrar et donen una carta d'identitat d'una persona jueva i has d'anar passant pàgines a mesura que visites plantes (n'hi ha 4). Quan hem arribat a la sortida (alliberament de camps i èxode) tant la Imma com l'ELisa havien sobreviscut. Jo no. El darrer cop que em van veure viu va ser al guetto d'una ciutat polonesa. A més hi ha moltes reproduccions en mida real i elements de veritat: un vagó dels trens que portaven a les persones a Auschwitz-Bikernau, l'entrada a una barracó, etc. Realment impressionant.

El Martin Luther King Memorial el van inaugurar.... el dia que nosaltres arribàvem a Washington. El cas és que mentre passejàvem per primera vegada pel Mall, escoltàvem veus com de discursos i aplaudiments gent cantant, i com que no vèiem res vàrem pensar que per "ambientar" el Mall posaven antics discursos per megafonia (cosa que, d'altre banda, solen fer bastant -ambientar espais amb audios-). Res, que a l'endemà llegíem al Washington Post que el president Obama inaugurava el memorial amb la presència dels fills de Luther King, la presència d'Steve Wonder i que la veu que sentíem cantar era, "només", la de l'Aretha Franklin, i nosaltres passejant sense rumb fix...

Canviant de tema, hi ha tres característiques que defineixen totes les ciutats que hem visitat: els indignats que aquí també estan acampats, la fal·lera que tenen els americans per córrer: tot el dia fan joguing, tu. Són de pesats.... i, finalment, la manca de cotxes americans. De veritat. La majoria de vehicles que es veuen són, sobretot, japonesos i coreans, algun europeu (alemanys) i poca cosa més. S'ha acabat l'era dels enormes i descomunals vehicles. Es veu que el preu de la gasolina els comença a preocupar...

En fi... Washington no ens ha entusiasmat especialment (la ciutat, per bé que l'hem vista poc). Ara el seu contingut diguem-ne institucional és descomunal. Com ho diríem... Monumental! Aix, aquí, al mig de la capital dels EUA, a la ciutat més poderosa del món, hi ha unes rates considerables pel carrer. Cada nit quan anem a sopar ens en creuem alguna. Això sí, per la ciutat on es troben i la mida que presenten deuen ser...  National Rats.

Black and whispering as the rain, on the streets of Philadelphia

Doncs sí. Philadelphia ens ha rebut amb un cel gris poc carinyós i una pluja fina i irregular. Si volíem tardor aquí la hem trobat. No puc fer res per evitar que em vingui al cap aquesta cançó del Boss i la pel·lícula...

Quan es viatge tant en cotxe, s'ha de tenir en compte diversos elements, a saber: el senyor "google maps" tendeix a marcar-te la ruta més curta, però no té en compte el trànsit i, en segon lloc, ja sabem que els cotxes necessiten revisions de tant en tant (però no quan tot just has fet mil milles, no?). Fet i fotut, el viatge des de Danbury (Connecticut) fins a Philadelphia (Pennsylvania) havia de ser d'unes tres hores i va acabar sent de 5 i escaig (i això que vàrem corregir la ruta, perquè les primeres indicacions ens feien passar per New York City!).

Així doncs, des de Boston fins a Philadelphia hem creuat els estats de Connecticut -molt bonic-, New York -espectacular- i New Jersey (hem passat per Princeton, però tampoc no hem vist en House) per arribar, finalment, a Pennsylvània, a Philadelphia.


Una altra cosa a tenir en compte a aquesta banda del continent són els rius. A tots ens sonen el Mississippi i el Missouri -per raons evidents-, els Pecos, Grande i Bravo -de les pel·lis d'indis i cowboys- i fins i tot el Hudson.Però sabíem que per Boston passa el riu Charles? (noooo) i per Philadelphia el Delaware? (noooo). Són rius immensos, però per cagar-s'hi. I, és clar, a les ciutats els creuen uns ponts llarguíssims i altíssims, però per cagar-s'hi (amb la gràcia que em fa a mi l'alçada). De moment els he pogut esquivar, que és el mateix que dir que encara no els he hagut de creuar perquè la ruta no ho demanava. Però només de veure el Benjamin Franklin Bridge de Philly, de 2,7 km de llarg ja m'agafa de tot...

Philadelfia té tres coses imprescindibles:

1. Les cerveses locals (tot i que, de moment, les de Nova Anglaterra guanyen el concurs).

 2. Els philly steaks, o sigui, entrepans de carn amb formatge de Philadelphia (sí, el famós formatge ve realment d'aquesta ciutat) i seba. Boníssims i, a més a més, s'han de menjar a dos bars de carrer determinats: o a Geno's o a Pat's. Mitja ciutat et dirà que són més bons els d'una banda i l'altre mitja els de l'altre... Nosaltres appostem pels de Geno's (bàsicament perquè els altres no els hem tastat).

3. La història, molta i interessant. A aquesta ciutat es va reunir (al que avui es coneix com a Independence Hall) la primera assemblea del tretze estats (encara colònies) i van redactar i llegir la declaració d'independència el 1776. Personatges de l'envergadura de Jorge Washington, Thomas Jefferson i, sobretot, Benjamin Franklin, entre d'altres... També es va redactar i signar aquí la constitució dels EUA, va néixer el moviment anti esclavista, etc. I és clar, va sonar reiterades vegades fins que es va trencar la Liberty Bell; la" campana de la llibertat".

La veritat és que Philadelphia és una gran ciutat. Una ciutat enorme. Boston era una ciutat de butxaca: a partir del parc Boston Common (el primer parc públic dels EUA, és clar) tot allò que és visitable queda relativament a prop. Amb caminades més o menys llargues visites tota la ciutat. Philadelphia, d'entrada, és menys acollidora. Els passejos són més irregulars, els carrerons i les cases més bonics conviuen amb una ciutat moderna (aquí hi ha el carrer sencer habitat més antic dels Estats Units). A més a més, com que aquesta gent són un país molt jove i necessiten continuament recordar-se que són una comunitat, que tenen una identitat pròpia, fan història i patrimoni d'elements que a nosaltres ens semblen un tant esperpèntics (vam visitar una casa on Edgar Allan Poe va viure menys d'un any i que són, textualment quatre parets i una mica més). Ens ha costat una mica fer-nos-hi a Philadelphia. Però ens n'hem sortit.

Abans de baixar cap a Washington -i com que conduir s'ha convertit en una rutina- hem decidit anar a fer un tomb de220 milles pel Dutch Country. O sigui, el país amish. Per aquells amb mala memòria, els amish són aquella gent que viuen talment (quasi) com quan van arribar als Estat Units fa més de 200 anys. Són aquells que Hollywood va immortalitzar a la gran pantalla amb una pel·li del Harrison Ford: "Únic testimoni". Doncs tal qual te'ls trobes pel Landcaster county: amb la seva roba negre, els barrets ells i les còfies elles, les barbes llargues i sense bigot, el cabell tallat tipus patge reial el dia de la cavalgata, amb els seus carros petits maniobrant entre els cotxes... En fi, la mar de monos. Passa que com que no s'avenen amb la tecnologia, els seus productes de granja són especialment bons i saludables (en donem fe) i la gent de tots els voltants els ve a comprar (igual que una quantitat ingent d'artesania i manufactures). Passa que avui és dissabte. O sigui que si sumem els dos factors, ens tronem a trobar amb multituds, cues, endarreriments... una mica de circ tot plegat. Conclusió: val la pena anar-hi, però no en week end.

De moment hem visitat dues grans ciutats (Boston i Phiadelphia) i dues de petites (Concord i Lancaster) i a totes hem trobat manifestacions o acampades de joves "indignats". Especialment important l'acampada de Philadelhia al voltant del City Hall. No deixa de ser curiós que amb el que agrada a aquesta gent el simbolisme i les metàfores, ningú no hagi pensat (o potser sí, però no ho ha dit; o potser sí però no ens ha arribat) per què fa més de 100 anys que la Liberty Bell és trencada i no es pot arreglar; perquè ja no se sent el dringar que va fer que aquells homes i dones idealistes duguessin a terme la revolució americana.