On top of Old Smoky, all covered with snow. I lost my true lover, for courtin' too slow...

Qui m'havia de dir a mi que tants anys després de cantar centenars de vegades aquesta cançó, acabaria creuant els Apalatxes per les Great Smoky Mountains... Qui? En fi... tempus fugit. Però anem a pams, que estàvem a Washington.

Hem arribat als peus del vell smoky, tot i creuant dos estats i conduint, en dos dies, prop de 600 milles (que déu n'hi do).

Només creuar el riu Potomac al sortir de Washington hem entrat a Virginia fent una parada a Arlington National Cementery (evidentment, el de les pel·lícules, amb les files i files de tombes i el famós monument dels marines aixecant la bandera a Iwo Jima). La veritat és que el més commovedor de l'enorme cementiri (a banda de pensar en quanta gent ha mort en guerra en aquest país) és la tomba del president Kennedy i de tota la seva família; senzilla i que convida a la reflexió. La veritat és que els nord americans s'hi acosten amb gran silenci i una certa veneració. També és molt coneguda la tomba al soldat desconegut. Però entre que fan el canvi de guàrida (sempre hi ha un soldat vetllant), toquen la corneta, es posen amb la ma al cor... fa una mica de repelús i tuf a patrioterisme del baratillo.

Tot seguit hem enfilat cap a Fredericksburg, un dels escenaris més brutals de la guerra civil americana: en els camps de batalla d'aquesta població (just a mig camí entre Washington -la capital de la Unió- i Richmond -la de la Confederació) van morir 100.000 homes (es diu aviat) en tres anys. El poble és preciós: ple de botiguetes d'antiquaris, de productes naturals, cafès... i el centre de visitants del NPS (National Parks Services) del camp de batalla et permet entendre força bé què va passar. A més, el dia ha acompanyat als escenaris que hem visitat: cel gris, pluja i més pluja. Ara, per conduir 200 milles més fins el lloc de dormir ja és una mica més emprenyador.

L'endemà, ben aviat de peu perquè hem de conduir 360 milles més fins a Cherokee, Carolina del Nord. Una bona butifarra que hem fet seguideta per poder arribar aviat a aquest poble. Perquè volíem arribar aviat? perquè Cherokee, a més a més de ser la porta d'entrada del Great Smoky Mountains National Park per aquesta banda, és una reserva dels indis cherokee. I, és clar, m'interessava.

I, és clar, fiasco de ca l'ample.

Cherokee, efectivament, està al costat de la reserva índia. Hi ha un museu molt digne i moltíssims dels cartells estan el bilingüe (que jo sàpiga, els cherokee van ser els únics nadius que van inventar un alfabet) i sí, efectivament, hi ha molts indis per tot arreu. Però el poble és com un circ. He dit poble? Mentida! Això no és un poble: són com tres fragments de carretera separats per un parell de quilòmetres l'un de l'altre. El que deia, com un circ espantós. Tot són botigues d'artesania índia. Mentida! Tot és d'una cutrèmia espantosa. És com un festival freaky a l'estil indi. Com un enorme basar xinès dels més espantosos, però amb suposadament elements indis... A més, tots els amos i botiguers, tots són homes blancs: ni un indi. En fi.... A sobre, com que deuen estar tancant la temporada, les botigues i llocs per menjar xapats. Sort que arribo a temps d'entrar al museu. Quan surto decidim anar a l'hotel (està a l'altre punta d'aquesta mena de puzzle) caminant (el cotxe ja l'havíem deixat), descansar, llegir, escriure i després anar a sopar a l'steak house (restaurants especilistes en carn i que, òbviament, ens pirren) perquè no hem dinat (bé si: elles un pretzel i jo un hot dog). A l'hotel? Mentida! Quan estemn plena operació relax... se'n va la llum del nostre passadís de la nostra planta. No de l'hotel. No de tota la planta. Només de la nosta secció. Collons i què hem de fer???? (ens diuen que no és culpa d'ells, si no del carrer. Carrer tot il·luminat, per cert). Doncs, au, cap a sopar aviadet i a jeure que ens volem llevar amb el sol per creuar el parc. Steak House? Mentida! Aquesta nit només fem buffet lliure. No fotis..... Ho sentim. Collons, bé, doncs, posa'm una cervesa. Cervesa? Mentida! No en venem. Per tallar-nos les venes. Si no arriba a ser pel parc (i perquè ja hem pagat l'habitació) marxem d'aquest cony de lloc. A més a més carda un fred espantós.

 

I llavors arriba l'endemà. I si ahir feia fred, avui fins i tot els óssos van amb forro. Però comencem a pujar per la carretera que creua el parc i... oooohhhhhh. I aaahhhh. I.... I la preciositat ens esclata a la cara. D'entrada entenem perquè en diuen Smoky Mountains (que, de fet, és una traducció del nom que li donaven -i li donen- els cherokee). A mesura que avança el matí, la boira es va aixecant de terra, a poc a poc, i el bosc es mostra en tota la seva esplendor. La tardor ens sembla fins i tot més impressionant que la de Nova Anglaterra (probablement perquè allà dalt estava més avançada). És absolutament evocador. L'índex no pot parar de disparar fotografies: una, dues, tres, tres-centes...

I girem un revol i a un prat trobem un magnífic grup de rens entre la boira: quatre, cinc, sis, sis-centes...

La veritat és que la carretera ja és preciosa, però quan arribem dalt de tot, allà on les Smoky Mountains separen els estats de North Caroline de Tennessee, se'ns obren les valls i la boira queda arrapada als cims, sembla que per sempre més, com la foto que obra aquesta entrada del blog: set, vuit, nou, nou-centes...

Just quan arribem a Tennessee, i com ens encarem al nord, el paissatge canvia absolutament, i aquella tardor boirosa, esdevé els primers simptomes d'un hivern que promet ser un tipus dur. Les primeres neus enfarinen subtilment aquesta part de les Smoky.

I llavors, malauradament, les 33 milles de la carretera comencen a acabar-se (i jo que pensava que patiria per fer-la). I amb ràbia (tampoc no tenim més temps per seguir voltant i trobar algun ós -algun dia el veuré, ho asseguro) ens encaminem cap a Galinburg l'entrada oest del parc. I... de nou, espantosa. Potser no tant com Cherokee, però déu n'hi do: com un Lloret de les Smoky.

I deixant els Apalatxes i de camí cap a Nashville (on arribarem demà dissabte), ens trobem allò que mai haguéssim pogut imaginar. La mare de totes les poblacions horteres i freakys del món. El cim de l'oci més surrealista i patxanga. Vaja, el declivi de la civilitzacio tal i com la van parir sumeris, egipcis, grecs, maies, xinesos.... Una població (bé una carretera) plena de mini parcs d'atraccions, mini golfs, restaurants de menjars abundants, greixosos i llardosos. I tot al voltant del Dollywood. Un parc temàtic dedicat a la filla ilustre d'aquestes terres... Dolly Parton. Fins i tot hi ha una atracció que és una capella consagrada al metge que la va portar al món.

Us ho podeu imaginar?

Jo voldria no haver-ho vist