There's an ol'man called the Mississippi...

El Mississippi el vam agafar a Memphis (tot i que pràcticament no el vam veure) i l'anem seguint cap al sud fins a Nova Orleans.Però per arribar a la ciutat del jazz i del dixie, haurem de creuar l'estat que du el nom del riu. L'estat de les magnòlies: Mississippi.

I això vol dir visitar el sud profund dels Estats Units. I déu n'hi do.

Nosaltres hem visitat relativament poc l'estat. Hem anat baixant paral·lels al riu i hem passat per Clarcksdale, Vicksburg i Natchez.A la riba del gran riu no hi ha pobles. Aquesta exageració de la geografia fa unes pujades i baixades d'aigua que fan impossible viure-hi al costat (a més a més, cambia continuament el seu recorregut per molt que els enginyers el vulguin domar). Us asseguro que quan l'hem vist sencer, primer a Vicksburg i després, i especialment, a Natchez (que estan a un turó), ens han caigut a terra: és mooolt gran. però molt!

Però l'estat de Mississippi és més que el riu (tot i que aquest el marca inexorablement). És el cor del blues. És la segregació racial. És riquesa i pobresa. És cotó.

Tot i que actualment s'està canviant el conreu del cotó pel de blat de moro i soja, sobretot al nord del'estat les carreteres corren envoltades fins a l'infinit dels famosos camps blancs (malgrat ara ja s'ha recollit, encara hem aconseguit enganxar algun camp mandrós).

Com ja sabem, aquests camps els treballaven els esclaus portats d'Àfrica. I això va tenir entre d'altres, tres conseqüències enrara palpables avui dia.

Primera conseqüència: el blues.
Tot i que Memphis va ser la metròpoli que aglutinà la indústria de l'espectacle del blues (i deprés Chicago). El blues va néixer aquí. No a l'estat de Mississippi, no. A no més de 20 poblets de l'extrem nord-oest de l'estat. Només a Clarcksdale van néixer (al tanto!): Ike Turner, John Lee Hocker, Sam Coke, hi va arribar amb només 3 anys Muddy Waters. I al poble del costat B.B. King, i a l'altre Hawling Wolf, i Robert Jonhson, i... Una bestiesa. Qualsevol bluesman negre dels antics que us soni, va néixer a aquesta comarca. De fet, a l'entrada de Clarcksdale, a la famosa crossroads de les carreteres 61 i 49, és on la llegenda diu que Robert Johnson es va vendre l'ànima al diable per ser el millor bluesman.

La veritat és que Clarcksdale no té res. Només un atrotinat, però autèntic, museu del blues i alguns dels millorgs garitos del món de blues en directe (entre ells un del Morgan Freeman -tant o més atrotinat que els altres- que és d'un poble del costat). Malauradament arribem un dimarts i no hi ha música en directe. O sí, però ningú no ens ho sap dir. Putada, perquè ja tenim la reserva feta a Vcksburg. Ens plantegem tornar a l'endemà, però són 500 kilòmetres. Bufff... una altra vegada serà.

Segona conseqüència: la diferència econòmica.

O sigui que carretera i manta i cap a Vicsburg. I arribem, als afores, és clar; a la zona d'hotels barats i cadenes de fast food. I com Clarcksdale, a Vicksburg no hi ha gran cosa. Com a Clarcksdale? No. Vicksburg no és gens destartalada. A Vicksburg hi ha grans mansions del segle XVIII i que eren dels propietaris de les plantacions. Si hi ha població negre? Sí, és clar. A on? Ni idea. De dia els pots veure treballant (molts en els sector serveis), però a la que es fa de nit... zas! desapareixen. Bé, de fet, desapareix tothom. I és que als pobles d'aquest enorme país, a la que arriben les 5 de la tarda, tot tanca i tothom desapareix. Com per art de màgia, us ho asseguro. Iaixò que aquí al sud fa un temps envejable. Ve de gust d'allò més sortir al carrer a passejar,a fer un cafè... Res. Tot tancat (deprés descobrirem que si vas al vespre als grans supermercats estil Wall Mart, hi trobes mig poble sempre). En fi, que la feina és nostre per poder sopar a un lloc on  hagi cuina de veritat. L'endemà al matí el passem visitant el Vicksburg National Batterfield Park, o sigui, el camp de batalla del setge de la ciutat. Psé, no està malament. Però són 25 kilòmetres de fites i fites (i canons i canons) estil: "aquí hi havia la trinxera de l'exercit de la Unió a càrrec de la segona companyia del'exercit de Michigan". T'ajuda a entendre la batalla, el setge i tota la pesca. Però tanta estona es fa pallissa, no ens enganyarem. I quan acabem... carretera i riu avall fins a Natchez.

Tercera conseqüència:la segregació.

I arribem a Natchez disposats a trobar un altre poble fantasma i absolutament dispers i a passar una nit. I sí, però no. Sí que és fantasma a partir de les 5 pm. Però en absolut és urbanísticament dispers com la resta. Tot i que té un punt desangelamenta, el casc històric és força recomenable. La raó? Natchez va ser colònia espanyola, i aquets la van començar a construir com els pobles de castella: una plaça central i el poble al voltant. A més, des de la plaça hi ha unes vistes al riu realment impresionants. Volíem passar una nit només i continuar cap a New Orleans, però al Visitors Center ens expliquen que hi ha tantes coses per veure (el museu del Rhythm Night Club -que el 1940 es va incendiar ple de gent i hi van morir més de 200 persones negres-, el gran poblat dels indis natchez, el Fork on the roads -el mercat d'esclaus més gran del sud del Mississippi- etc.) que decidim passejar, veure la posta de sol al riu i a l'endemà fer la visita. A més a més, hi ha un parell de clubs de blues (ohhh, avui és dijous i no hi ha música... només divendres i dissabte). El que dèiem... una nit més a Natchez.

Cagada. Cagada de les guapes.

El museu del club: res, un xiri d'un paio amb 4 fotocòpies de retalls de premsa i dues fotos.
El mercat d'esclaus: res... només l'espai on havia estat i dos panells informatius.
El gran poblat dels indis natchez: dos montículs on hi havia els antics temples (de les excavacions arqueològiques només les notícies).
A més, si ahir el sol ens cremava de mala manera, avui fot un fred de mil dimonis, fa vent i, a estones, plou.

Fastiguejats anem al museu de African American Heritage tement-nos el pitjor. I sí, déu n'hi do allò de pensa malament i encertaràs. Però, i això ens arregla el dia, ens fa de guia pel museu un senyor d'uns 70 anys, jubilat i que fa de voluntari. Un senyor amn una barba blanca d'un pam, unes ulleretes... com un savi dels còmics vaja. i ens ho fa agradable i interessant i tot. I com que s'avorreix, ens munta al seu cotxe i ens porta amunt i avall de Natchez tot i explicant-nos coses força interessants. I descobrim, vaja, constatem, que sí que als pobles del sud de Mississippi hi ha molta població negra (a Natchez el 60% ho és), però que, malgrat tot, viuen majoritàriament a barris a les afores. I que, tot i que hi ha de tot, la diferència de pell també pren forma de diferència econòmica. I les cases i els barris pels qual passem són força diferents als que havíem vist. I no es barrejen gaire als espais públics.

I, al final, trobem blues en directe. I som unes 150 persones al club. Totes blanques.

A les hores, arribem a Nova Orleans i plis, plas... dues bufetades a la cara.