I have a dream a "el ala oeste de la Casa Blanca"

Hem arribat a the nation's capital sense més problemes (o sigui sense predre'ns ni una iarda) des del poble perdut on hem dormit a l'estat de Maryland...

Washington impressiona. Mmmm... el downtown de Washington impressiona. Mmmmm, collons, el National Mall impressiona!

Imagineu-vos una enorme recta de 3,5 km. ajardinada. A una punta hi poseu el Lincoln Memorial amb les seves escales enormes i la impressionant estàtua de l'Abe. A l'altre punta hi poseu el Capitoli, la seu del govern dels EUA. I al mig hi erigiu el George Washington Monument, un obelisc de 170 metres d'alt. Imagineu-vos que a l'alçada de l'obelisc obriu una recta perpendicular que va fins a la Casa Blanca. Imagineu-vos que tot al voltant de la zona ajardinada i carrers adjacents hi poseu: museus, més museus, escultures commemoratives, més museus i tots els edificis dels departaments del govern dels EUA (agricultura, comerç, departament de justícia, FBI, interior, departament d'estat...). Això és el National Mall de Washington; probablement l'espai amb més poder polític del món.

Així que, amb la intenció d'empapar-nos, ni que fons una miqueta, de tanta cultura, hem decidit allargar la nostra estada a DC: tres nits en lloc de dues. La llista del que hem visitat fa por (penseu que cada edifici és, senzillament, descomunal):

1r dia: Mall amunt, Abraham Lincoln Memorial, Vietnam War Memorial, World War II Memorial, National Museum of Natural History, The National Archives (on s'exposen els originals de la declaració d'independència, la constitució i la carta dels drets -quasi res!), Ulisses S Grant Memoria, el capitoli, i llavors Mall avall per tornar a veure el Lincoln iluminat de nit. Arribem a l'hotel on havíem deixat les maletes al matí absolutament destrossats i ens diuen que no tenen habitació per tres i que ens porten a un altre en taxi. Collonut (tot i que passat el cabreig inicial, ens adonem que sortim guanyant amb el canvi i especialment amb el recepcionista, que podria haver estat un dels protagonistes d'Hotel Fawlty.

2n dia:de l'hotel a la Casa Blanca,  National Gallery, United States Holocaust Memorial Museum, arribem al capitoli de nou, Martin Luther King Memorial, Franklin Delano Rossevelt Memorial  i ja estem al riu Potomac, o sigui que, aprofitant, anem a saludar en Lincoln una vegada més. Arribem a l'hotel amb els peus penjant de les motxilles.

(mireu atentament la foto de la Casa Blanca a veure què hi veieu al terrat)

3r dia: de l'hotel al Capitoli, la Congress Library (la biblioteca més gran del món) i el National Museum of the American Indian (l'edifici, nou, és preciós; el contingut de l'exposició al meu entendre pobre i desendreçat... una decepció a nivell personal). Arribem a l'hotel sense peus.

És realment impressionant el museu/memorial de l'Holocaust. Tot i ser molt i molt dur, no es recrea en les imatges i sí en el contingut dels textos (no està permesa l'entrada als menors d'11 anys). A l'entrar et donen una carta d'identitat d'una persona jueva i has d'anar passant pàgines a mesura que visites plantes (n'hi ha 4). Quan hem arribat a la sortida (alliberament de camps i èxode) tant la Imma com l'ELisa havien sobreviscut. Jo no. El darrer cop que em van veure viu va ser al guetto d'una ciutat polonesa. A més hi ha moltes reproduccions en mida real i elements de veritat: un vagó dels trens que portaven a les persones a Auschwitz-Bikernau, l'entrada a una barracó, etc. Realment impressionant.

El Martin Luther King Memorial el van inaugurar.... el dia que nosaltres arribàvem a Washington. El cas és que mentre passejàvem per primera vegada pel Mall, escoltàvem veus com de discursos i aplaudiments gent cantant, i com que no vèiem res vàrem pensar que per "ambientar" el Mall posaven antics discursos per megafonia (cosa que, d'altre banda, solen fer bastant -ambientar espais amb audios-). Res, que a l'endemà llegíem al Washington Post que el president Obama inaugurava el memorial amb la presència dels fills de Luther King, la presència d'Steve Wonder i que la veu que sentíem cantar era, "només", la de l'Aretha Franklin, i nosaltres passejant sense rumb fix...

Canviant de tema, hi ha tres característiques que defineixen totes les ciutats que hem visitat: els indignats que aquí també estan acampats, la fal·lera que tenen els americans per córrer: tot el dia fan joguing, tu. Són de pesats.... i, finalment, la manca de cotxes americans. De veritat. La majoria de vehicles que es veuen són, sobretot, japonesos i coreans, algun europeu (alemanys) i poca cosa més. S'ha acabat l'era dels enormes i descomunals vehicles. Es veu que el preu de la gasolina els comença a preocupar...

En fi... Washington no ens ha entusiasmat especialment (la ciutat, per bé que l'hem vista poc). Ara el seu contingut diguem-ne institucional és descomunal. Com ho diríem... Monumental! Aix, aquí, al mig de la capital dels EUA, a la ciutat més poderosa del món, hi ha unes rates considerables pel carrer. Cada nit quan anem a sopar ens en creuem alguna. Això sí, per la ciutat on es troben i la mida que presenten deuen ser...  National Rats.