En fi. El primer dia del segon torn napolità el dediquem a convidar a família que n'es té allotjats a dinar. Anem a una de les pizzeries més autèntiques, genuïnes i antigues de Nàpols. Com que aquesta vegada anem amb un napolità de la seva ( i collons sí ho és!!!!) estem segurs de no equivocar-nos. I no ho fem. A veure, a Nàpols són els inventor de la pizza (i pobre de tu que ho neguis o ho posis en dubte). I els napolitans (i això ho hem comprovat empíricament) només mengen pizza de dos tipus bàsics: margarita i marinara ( que no marinera). O sigui, una massa molt i molt fina, molt de tomàquet, un formatge que es diu "flor de llet" (no mozzarella), basilico ( és a dir, alfàbrega) i all... I poca cosa més. El fet de que sigui tan prima i amb tant de producte humit fa que, evidentment, la pizza no sigui quelcom cruixent, si no tou. Boníssimes, diferents, però boníssimes. Ara, que la millor que em menjat ens l'ha fet el Paolo a casa.
També són especialistes en fregits, en dolços boníssims i en peix de una gran qualitat. Del peix en pots comprar pel carrer unes paperines amb trossets fregits (una mica de peixet, una mica de xipirons, unes gambetes i vas passejant tot feliç amb aquest aperitiu pel carrer).
La pasta també és un producte típic del sud (i pobre de tu que ho neguis o ho posis en dubte). També n'hem menjat de boníssima per tot arreu (especialment a la Costiera Amalfitana amb peix, com us vaig mostrar). Però el Paolo també la cuina de manera excepcional.
I és que el secret de la pasta és tan senzill com difícil: pasta de gra dur, bullir-la exactament "al dente" ( no sé com collons ho fan, però això tothom i a tot arreu ho fan bé) i unes matèries primeres de qualitat excel·lent. I això, creieu-me a Nàpols ho tenen.
Aquella tarda la dediquem a passejar al nostre aire per la ciutat. Pels barris cèntrics i històrics. I constatem que a Nàpols hi ha una quantitat d'esglésies, esglésietes, parròquies, parroquietes i altres tipus de temples que fot por. No tan imponents ni boniques com a Roma o Florència, però en major nombre. El problema és que moltes d'elles, si més no per fora, estan molt poc cuidades (vaja, una mica com tota la ciutat) i no llueixen gaire.
A més, hem de pensar que Nàpols té 3.000 anys d'història, hi ha estat la capital de tot un senyor regne. Aquí s'hi barregen vestigis des del temps dels grecs. La ciutat per exemple té no sé quants quilòmetres de túnels soterranis entre les catacumbes, passadissos, amagatalls...
I entre tot aquest maremàgnum de temples catòlics hi ha les més profundes creences napolitanes incrustades. Efectivament l'endemà visitem amb l'Ester i el Paolo unes catacumbes impressionants, on es veu el dibuix o relleu que es feia de la persona i encara la part posterior del crani, perquè el dibuix es completarà amb el crani del mort.
I després, tot enfilant-nos per un barri que, què voleu que us digui, jo no m'hi hagués fotut sol ni fet de vi, visitem el cementiri de Le Fonatnelle.
Mare mevaaaaa....
És un lloc on s'hi va portar tots els esquelets que es va trobar a les catacumbes, esglésies i altres llocs i on estan apilats a milers. La gent ve a adopar un crani i li fan ofrenes, li demanen favors, es mostren agraïts...
I és que el culte a la mort aquí és força diferent que a casa nostre. Les calaveres és quelcom habitual i el seu culte molt extés. De fet a una de les innombrables esglésies que vam veure, a l'exterior també hi havia uns calaveres de bronze que la gent tocava al passar. I que ho vam fer és clar...
A aquest culte a la mort, hi hem d'afegir la creença en les malediccions o el "mal d'ull". Per això els napolitans sempre que volen sort o volen evitar la mala sort fan el símbol de les banyes amb la mà assenyalant el terra. I per això, també, tots tenen un amulet en forma de banya caragolada de color vermell amb una corona dalt de tot.
En fi... Nàpols és una ciutat dura i difícil, però apassionant. Amb tot de misteris per descobrir i altres que més val no fer-ho. Amb una riquesa cultural enorme però poc cuidada (per culpa del nord que no inverteix, insisteixen). I amb un encant que és a la fina línea entre el que és cutre i s'ha de canviar (el trànsit per exemple) i el que s'ha de preservar costi el que costi (els mercats al carrer, per exemple). L'equilibri no és fàcil.
A més Nàpols té el Museu Arqueologico Nacional ( que van portar aquí els Borbons quan eren els senyors del regne de Les Dues Sicílies). I que compta amb totes les peces de Pompeia i Hercolano a més de tota la col·lecció d'art clàssic dels Papes Farnese, entre les quals les escultures de les Termes de Caracalla. Especialment impactants aquestes escultures enormes i els mosaics de les cases de Pompeia. Un Museu que, ves per on, ni està de gom a gom ni és especialment caòtic.
I és que a Nàpols, els turistes que hi ha (infinitament menys que a Florència, la Toscana i Roma) venen sobretot en creuer i passen poques hores o fan servir Nàpols com a punt de partida per anar cap a Pompeia i la Costa Amalfitana. Però a la ciutat no n'hem vist pas multituds.
La darrera qüestió que us vol·lia comentar de Nàpols (tot i que mai no acabaria d'explicar-ne particularitats) és que aquí el dia tradicional per comprar el peix és diumenge i és cosa dels homes. Sí, com vam poder comprovar, el diumenge totes les parades de peix del carrer obren amb més quantitat, més varietat i més qualitat. El peix i especialment el marisc, per a que es mantingui fresc i no perdi gust el tenen en gel, però el van regant amb aigua de mar. No aigua amb sal. No. Amb aigua de mar que porten amb bidons. D'aquesta manera, per exemple, les cloïses de tot tipus les pots cuinar directament perquè no tenen gens de sorra.
I perquè cosa d'homes? La versió que a mi em van donar és que abans els pescadors eren gent molt poc educada i un tant grollera i deien "coses" a les dones. Per això hi anaven els homes. A mi, sincerament, em sembla que és quelcom més de l'estil les dones es quedaven a casa i els homes sortien a passejar, a fer l'aperitiu i com qui porta el tortell, portaven el peix a casa, mentre les dones eren a casa fent les feines.
Però mai se sap... El sud és molt sud i a Nàpols els misteris i les tradicions són absolutament insondables, com els seus carrerons.
Per cert, les napolitanes són moooolt "chonis". Però molt.
I acabem fins l'any vinent. Gràcies als que heu llegit les entrades. De veritat que s'aprecia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada