El Sud... Hòsties amb el Sud...

Una hora i deu minuts de tren des de Roma i arribem a Nàpols.

I ja podem agafar el nostre estudi antropològic semi comparat i fotre'l per la tassa del vàter. Aquí són els campions de tot.

Fan, sense cap mena de dubte, el millor cafè del món. És veritat que és una experiència similar a prendre un gotet d'amonal o dinamita. Però és boníssim.

Fan les millors pizzes del món i, segons ells (i jo no ho dubto pas) les van inventar aquí. I la resta són collonades. Però ja mirarem de parlar de les pizzes napolità es més endavant.

Els napolitana criden, els sents pel carrer i sembla que s'hagin de matar i en el fons poden estar parlant de si aquest any les orenetes han vingut més tard. La ciutat és un caos encantador. La veritat és que recorda, una mica, els decorats de les pel·líciules italianes dels anys seixanta. Aquelles de les mammas cridant, els homes en samarreta de tirants, els peixaters venen el peix al carrer (vaja, de fet el peix, els alls, el pa, la verdura.... Hi ha zones de Napoli que són autèntics mercats al carrer. De fet els mercats són, precisament al carrer). Les motos amb tres o quatre persones a sobre i, evident, sense casc. Els cotxes segueixen les norme de circulació relativament. Les motos no. Els clàxons sonen a tota hora i a tot moment. Els carrers de llambordes de Roma són una broma comparats amb els d'aquí. Fumen més, mengen més al carrer... En fi. Són en quasi tot, una mica més.

Estan bastant sonats. Però són força encantadors. I a més a més, odíen profundament als del Nord, especialment als de Torino. I es nota molt concretament al futbol. El seu odi a la Juventus de Torino és comparable al nostre (els culers) al Real Madrid, però, com tot aquí, més exagerat i passional. 

I sempre amb el Vesubi abellint el quadre i a l'hora amenaçant amb la seva presència i recordant que està viu, ben viu, molt viu. Tothom sap que ha d'erupcionar tard o dora.

La veritat és que la ciutat d'entrada (si més no venint de Firenze i Roma) t'impressiona una mica. És un pel agressiva fins que no comences a controlar els codis, la manera de fer, de caminar, de conduir (això sí que és bastant heavy, com em pogut comprovar).

Ens estem dues nit a casa de l'Ester i el Paolo (catalana ella, napolità ell), fem un parell de tombs per un parell de barris històrics (i, cal dir-ho, un punt histèrics) i marxem cap a la Costiera Malfitana, tot passant per Pompeia. Lloguem un cotxe.

Pompeia és brutal. No decepciona gens ni mica. Es veu que fins fa un parell d'anys feia la sensació d'una certa deixadesa i havien caigut alguns edificis. Però hi han posat fil a l'agulla i ara tot està força bé i es veuen treball arqueològics (més d'assentament que de noves excavacions -es calcula que falta un terç per excavar).

Realment a Pompeia sí que ès força fàcil entendre com era una ciutat romana. Sí que són ruïnes, evidentment, però el nivell de conservació és espectacular. Camines per carrers de veritat, amb parets al costat de veritat, amb cases de veritat... Impressionant!!!!!  Hi veus el teatre gran, el teatre petit, l'amfiteatre, fins a tres termes, cases de menjars pel carrer, burdells...Això sí, pràcticament totes les pintures al fresc són reproduccions. I els mosaics i les escultures sense el pràcticament. Els originals estan al Museu Nacional d'Arqueologia a Nàpols. Hi vam passar, com el que no vol la cosa cíncc hores i no ho vam poder veure tot. Però quasi...

Es veu que a Hercolano encara es van conservar millor les estructures, però és una ciutat més petita. Quedarà per un altre viatge.

I d'aquí a la Costiera Amalfitana.

A veure com us ho explico.

El pla: arribem a Ravello (dalt de la muntanya) a l'endemà anem a Paestum (al sud de Salerno, on hi ha un conjunt de temples grecs que diuen que són espectaculars i són patrimoni de la Unesco. Tornem a Ravelo, l'endemà baixem als pobles costers de Positano i Amalfi, i tornem a dormir a Ravelo per marxar ja de tornada a Nàpoli. 

I una merda.

Com un piano.

La gràcia de la Costiera Amalfitana és que són pobles construïts directament sobre la muntanya que cau, en picat, sobre el mar. Les carreteres no us les podeu ni imaginar. Sabedor de que la meva por a l'alçada és un hàndicap important, a la que deixem l'Autopista, agafa el cotxe l'Elisa. És igual. Els trajectes són eterns. Per entendre'ns, per a fer els 6 quiòmetres que separen Ravello d'Amalfi, es triga mitja hora, o per a fer els 17 que separen Amalfi de Positano es triga una hora. Carreteres literalment (i no exagero) penjades dels acantilats, amb unes corbes inimaginables i amb tot de mots, cotxes i, sobretot, autobusos de cara. Un espant. Tot i que a l'Elisa no li fa res l'alçada, tampoc la fa especialment feliç haver de conduir per aquest tipus de carretera i amb aquests kamikazes pel mig. O sigui que deixem estar Paestum per una altra ocasió i ens quedem un dia a Ravello de relax amb les seves vistes meravelloses.

I l'endemà sí que baixem fins als pobles de la costa que són, senzillament, preciosos. A tothom li agrada més Positano (aquest):

Però a nosaltres no, ves per on, a nosaltres ens agrada més Amalfi (aquest altre):

Per què? No sé dir-vos. Una mica menys pijo (tota aquesta zona ho ès molt; aquí estiuegen moltes celebritats italianes, europees i nord americanes). Hi ha més llocs on menjar peix a preus raonables (bàsic) i mira, perquè som així. Per cert, no us penseu que la carretera passa pels pobles. No. Passa per dalt dels pobles. Has de deixar el cotxe a pàrquings i després baixar a peu ( i pujar, és clar). Bé, a Amalfi sí que pots arribar fins al port, on la zona blava val... 5 € l'hora.

En fi... El lloc és absolutament preciós. Però per arribar-hi, personalment, les he passat més putes que Caïn. Això sí... A Ravello, i per compensar ens vam fotre un sopar de Cal Déu amb unes vistes... Bé, jutges vosaltres.

I el sopar... També el podeu jutjar:

Ens llevem molt i molt aviat i cap a Nàpols on ens esperen l'Ester, el Paolo, les seves filles (Maria i Isabella) i també molts morts, calaveres i un Museu excepcional.

Aviat!