Enguany hem trigat molt a poder marxar de vacances. Que si "opos", que si canvi de feina, que si mudança infinita... En fi, un estiu d'aquells de Sant Tomàs: "una vez y no más". Però per fin hem pogut ajuntar alguns dies i fer una escapada de dues setmanetes al sud de la Península Ibèrica: a Extremadura i Andalusia.
La primera etapa no té gaire secret: Calella- Navalmoral de la Mata. 850 quilòmetres d'autopistes i, a la que passes a les espanyes, és clar, autovies. Tot creuant comunitats com qui creua carrers per l'Eixample: Aragó, Castella-Lleó, Castella-La Manxa, Madrid, més Castella-La Manxa i, finalment, Extremadura. Parada i fonda.
I en aquest poble lleig i sense cap altre encant que ser una de les portes del Parc Nacional de Monfragüe, ja descobrim el que serà una de les constants dels nostres dies per Extremadura: porc ibèric. Clama al cel. És com la Santíssima Trinitat feta animal i aliment: pernil, llom i secret (i en el nom del Pare, el Fill i l'Esperit Sant). Però no només, és clar: migas, caldereta de cordero, prueba ibérica, torta del Casar i altres formatges, huevos rotos.... En fi. Un suplici que ens obligarà a caminar com a desesperats si no volem acabar, nosaltres també com el sacrosant animal del que parlem.
1a etapa: PN de Monfragüe. Voltors, més voltors, voltors negres (espècie raríssima), més voltors volant tan a prop que sents com les ales tallen l'aire (shhhhhhhh). Algun cèrvol (cries i femelles). Moltes rapinyaires. Molt de fred. El Tajo immens. Què no hem vist? La famosissima i escassíssimament cigonya negra ( ja ha marxat a Àfrica amb les seves germanes blanques), els aufranys (ídem) i el linx (que és com un a animal fantasma). 
I a partir d'aquí el paissatge es trona espectacular: alzinars i alzinars i alzinars... I deveses i deveses i deveses... I enmig, doncs, animals alimentant-se del que els dóna la terra: vaques, bous i "toros de lidia", xais i, és clar, porcs ibèrics campant al seu aire i menjant aglans. També diuen que es poden veure centenars de grues (l'ocell, no la màquina). Però centenars... Vosaltres les heu vist, darrerament? Nosaltres tampoc (bé, sí, volant en formació sí les hem vist).
2a i 3a etapa: Trujillo i Guadalupe. Extremadura es la terra dels "conquistadores" per excel.lència. I, en aquest sentit, Trujillo la seva capital. D'aquesta petita ciutat preciosa i Patrimoni de la Humanitat, són, ni més ni menys, que el propi Pizarro ( amb gran estàtua eqüestre a la Plaza Mayor), Francisco de Orellana, el capità de l'Hernán Cortés ( del que no en recordo el nom) i altres paios de l'estil. No cal que us digui que se'n senten més que orgullosos. El seu discurs oficial parla de la seva grandesa, però no és gens crític amb la seva actuació. Aquí també van tenir la cort i residència durant uns mesos els Reis Catòlics ( que van unir Espanya en una sola nació, una sola llengua i uns sols còstums; exposició dixit). En fi, Historia Oficial en majúscules. Com ens han de comprendre si els ensenyen això? La ciutat, però, val moooolt la pena. La seva gastronomia, és clar, també.
Guadalupe és un preciós poble on es troba el famossíssim Real Monasterio de Guadalupe on s'escriu bona part de la història dels Reis Catòlics, Carles V, etc, etc, etc.... Molta història del regne de Castella per aquestes terres no castellanes. No???? Mmmmmm.... Puntualitzem. La província de Cáceres és de profunda tradició castellana i es nota, sobretot, en l'accent al parlar i en una certa sobrietat i sequera de caràcter. La província de Badajoz, en canvi, és molt més d'influència andalusa: accent i molta més tendència al "cachondeito" i a les converses amb decibels contundents. En fi, que la famosa Verge de Guadalupe, patrona de Mèxic, la van exportar els "conquistadores" precisament d'aquí. El lloc preciós. La morcilla de Guadalupe fa saltar les llàgrimes. El monestir espectacular. La visita guiada: una merda de proporcions èpiques. 
Es veu una part misèrrima del complex i el guia era una espantosa barreja de personatge docte, tipus de dretes recalcitrants i fanàtic religiós. Si no ens va repetir 5 vegades ho important que va ser la visita d'Alfons XIII a principis del s.XX, quan va, textualment, "coronar a la Virgen de Guadalupe como reina de las Españas" (això inclou Amèrica Llatina, és clar), no ho va fer cap... Un espant.
4a i 5a etapa: Cáceres. La capital de la província del mateix nom va ser declarada, l'any 1986, Patrimoni Cultural de la Humanitat. I, com bé et recorden sovint, va ser la primera ciutat de l'Estat espanyol que en fou declarada. La vera veritat, és que la ciutat s'ho val molt. El seu centre históric, Cáceres Monumental que en diuen, és emmurallat, i ple a vessar de palaus, més palaus, torres, més torres, esglésies, esglésietes i ermites... Tot construït durant els segles XV i XVI, màxima esplendor de la ciutat. Ja us podeu imaginar: Reis Catòlics, "conquista de América", Carles V, etc. El problema és que al centre d'informació són uns cutres de la hòstia: "la ciudad es pequeña, se visita en medio dia". I així me la volen vendre? Però a més no és veritat. Cada vegada hi ha més coses per veure. Ara fa dos mesos, per exemple, van obrir un dels palaus més importants als públic. El Palacio de los Golfines de Abajo. Al tanto que aixó de Golfines és un cognom! I de Abajo perquè, obviament, hi ha un Palacio de los Golfines de Arriba. Que és una branca familiar que va pujar turó amunt. El cas és que la visita és interessant i està força ben feta. El palau és aquest:
Si mai passeu per Cáceres, heu d'anar a sopar al Figon de Eustaquio. Un restaurant com els d'abans: amb cambrer de més de seixanta anys, americana blanca, mocador a la butxaca, enorme bigoti i dicció díficil d'entendre. Però fan un estofat de cèrvol amb bolets i una perdiu en escabetx d'escàndol!
6a etapa: Mérida. I passem a Badajoz i ni rastre de palaus medievals i/o renaixentistes. A Mérida, romans i la molt Augusta Emerita. És espectacular el seu amfiteatre, el seu pont romà de quasi un quilòmetre a sobre el Guadiana, el seu Temple de Diana, el seu aqüeducte.... La veritat és que la ciutat no és especialment bonica (també és veritat que venim d'on venim). Però les restes romanes són espectaculars. I la gent simpàtica. I, què voleu, una ració de pernil ibèric, canya de llom ibèric i formatge d'ovella val 15 €. No. No està gens malament. Això sí. Avui hem caminat com a autèntics peregrins empaitats pel diable. Quin mal de tot... Però paga la pena:
I demà acabem la visita extremenya i comencem l'andalusa. Ens esperen Doñana, Sevilla, Granada i Córdova. Em fan mal els peus només de pensar-ho.
No patiu. Per a la propera entrada prometo no trigar tant i que no sigui tan llarga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada