De Córdoba a La Manxa entre parets blanques

La nostra darrera etapa andalusa ha estat Córdoba. I la veritat és que ens ha sorprès. Potser perquè és la ciutat sobre la que menys informació teníem i, potser per això mateix, menys expectatives.

I hem tingut molt grates sorpreses. I jo, un disgust.

Comencem pel disgust. Ha estat amb la Mezquita. I, en bona part, ha estat mea culpa. M'explico: jo sabia que la mesquita és ara, la Catedral de Córdoba. Però no sé perquè, m'imaginava que s'havia construït la catedral al costat de la mesquita. I, és clar, no. Es va construir exactament a dins i al mig. O sigui que entre el bosc preciós i enorme dels arcs dobles de ferradura blancs i vermells vas trobant capelles absurdes i amb, la veritat sigui dita, més aviat poca gràcia. però, és clar, amics i amigues, no torbareu cap postal, ni cap fotografia de la mesquita on es vegi aquesta aberració del bon gust arquitectònic (igual que a la foto que penjo jo).

És aquella vella història de sempre de fer malbé les catedrals gòtiques amb ornaments i retaules barrocs impostats, etc... Poca cosa es pot fer contra el gust i els actes simbòlics del segle XIII.

Però el que ja és més emprenyador és que quan compres l'entrada, la compres a la catedral de Córdoba. Al mapa que et donen amb l'audioguia et donen la benvinguda a la Catedral Córdoba... ni paraula de la mesquita. I això que, evidentment, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat. però ni cas. Ni una sola indicació d'això.

I l'audioguia? doncs dels 25 punts que té explicats, cinc són sobre la mesquita i 20 sobre les diverses capelles. Espantós.

De fet, però, quan et passa l'emprenyament o, més aviat, el disgust, i ho penses fredament, s'ha de reconèixer que la costrucció dels Omeia és sensacional. I enorme. Però és clar, pensem que quan la ciutat era la capital de l'Al-Andalús dels Omeia, aquí hi vivien un milió de persones. Va ser, durant un parell de segles, la ciutat més gran, més rica i més important d'Europa.

Segurament, el més al·lucinant de la mesquita sigui la seva Mihrab. La porta que assenyalava la direcció de La Meca per a que tothom sabés cap a on orar. És senzillament sensacional. És preciosa.

De fet tota la mesquita respira un ambient molt diferent a l'Alhambra. En primer lloc perquè és, precisament, una mesquita i no uns palaus. Però també perquè és uns quants segles anterior. És molt més sòbria. I no veieu en aquest comentari cap mena de connotació negativa.

La resta de Córdoba és sobretot el carrer.

El barri de La Juderia que és com anomenen al casc antic. És la imatge de la perfecte Andalusia: carrers estrets, cases blanques blanquíssimes (més que enlloc que haguem vist fins ara), finestres i portes emmarcades de colors i, sobretot, flors, moltes flors per tot arreu: a les finestres, als balcons, a les façanes... valgui dir que ara al desembre quedaven, ja, molt pocs geranis. Però en canvi els havien substituït per ponsèties de Nadal. El resultat és una ciutat especialment agradable per passejar-la sense cap mena de pressa. Un plaer pels sentits. I el plaer arriba al seu cim gustós quan trobes el petit barri de San Basilio, darrera l'Alcázar. Aquí allò dels carrers blancs amb flors arriba a la seva màxima expressió. És realment bonic. A més, en temporada, podeu trobar que es pot entrar a un seguit de "patios" interiors de les cases que es veu que són la bomba absoluta. Sense cap mena de dubte de reminiscències àrabs, són una glossa al bon gust, a les flors i a l'aigua. Hi haurem de tornar...

Val la pena destacar també el pont romà que creua el nostre vell amic, el Guadalquivir; la Torre de Calahorra (amb una exposició interactiva sobre la Córdoba dels omeia que és sensacional -d'ho milloret que hem vist);  los Alcáceres de los Reyes Cristianos (dels que en queda ben poca cosa de la seva estructura original perquè al segle XIX en van tirar bona part per a fer-ne pressó i no sé què més); i, especialment, el molt magnífic Museu de Julio Romero de Torres (sí, aquell que pintó a la mujer morena con los ojos de misterio y el alma llena de pena...). Realment molt xulo. No gaire gran però amb bona part de l'obra més important del pintor cordovès. I és que Córdoba és bressol de figures il·lustres de la cultura andalusa: el pintor què dèiem, els toreros El Cordobés, Manolete i Lagartijo (entre altres), la cantant India Rodríguez, etc... I, encara, va ser bressol de grans pensadors durant l'època Omeia: Ibn Arabi i Averroes (musulmans) i Maimònides (hebreu). I ja us dic jo que si el pensament d'aquests savis imperés avui al món, les relacions entre els tres pobles monoteistes seria ben diferent. Per millor, és clar!

I, finalment, segurament Córdoba deu ser la capital mundial de l'estofat de "rabo de toro". Per tota Andalusía l'hem anat veient als menús (i tastant, és clar). Però aquí, a la ciutat blanca, existeix la Cofradia del Rabo de Toro Cordobés, que s'encarrega de premiar el millor restaurant de l'any en la confecció de tan tradicional plat. I, és clar, és la bomba. La combinació va ser perfecte: un restaurant al barri de San Basilio, sopar a un "patio", el millor "rabo de toro" del 2015... en fi, una peneta.

I deixem Córdoba per tornar cap a Calella, però abans, i per no fer una botifarra de quilòmetres, farem nit a La Mancha, a la província de Ciudad Real. Visitarem Campo de Criptana, dormirem a Tomelloso i l'endemà, cap el Maresme.

Campo de Criptana és important per dues coses fonamentals de la cultura castellana: hi va néixer la Sara Montiel i té molts molins de vent. Això de la Montiel, precissament, no ens hi ha portat. Els molins de vent sí. De fet, n'hi ha tants i són tan típics que molts entesos situen l'episodi del Quixot de la batalla en què confon els molins amb gegants, precisament aquí. I és que, de fet, estem en plena ruta del Quijote. No gaire lluny de Toboso, on va néixer la Dulcinea, per exemple.

I el cert és que tant el poble (la part antiga) com el turó dels molins són d'una bellesa excepcional.

Veient el perfil del turó amb els molins no costa gents imaginar-se el "caballero de la triste figura" en la seva melancòlica follia atacant aquests gegants. Perquè, de fet, sí són gegants. No humanoides, però enormes sí que són.

Què voleu? Em venia molt de gust veure els famosos molins de vent de La Mancha...

Ara, que em pregunto, entre tanta bellesa austera, entre tant de blanc i tanta literatura, que hi pinta al mig del poble vell una font que és diu, literalment, la Fuente del Moco?????? Ahh, misteris... els camins del senyor són inescrutables.

I què em dieu de Tomelloso? Amb aquest nom, també, tan quixotesc? DOncs no sé què em dieu vosaltres. Però ja us ho dic jo: és el lloc més espantós de la terra. Cap gràcia. Cap ni una. Res. Zero. Un espant. La ciutat més insulsa i anodina que he vist a la meva vida. Perquè es tracta d'això mateix. D'una ciutat de prop de quaranta mil habitants. Però res. Ni casc antic (ni digne ni no digne), ni església maca, ni fira de nadal.... res. Per no haver no hi ha ni un bon "mesón castellano" on volíem fer el nostre darrer sopar (sense els 12 acompanyants) abans de la penintència que farem abans de nadal...

I al final sí que li trobem una gràcia. De fet tres gràcies: els formatges de Tomelloso, els vins de Tomelloso i el Brandy de Tomelloso. Arquitectura zero. Productes gastronòmics 10.

Així acaben les nostres dues setmanes llargues de vacances pel sud penínsular. Han estat 3.300 quilòmetres i 40 hores de conducció. Han estat passejades enormes per ciutats i pobles meravellosos (menys Tomelloso, és clar), han estat visites a llocs excepcionals. Han estat uns quants sopars de cal déu. I han estat uns dies entre una gent que, a més a més de molt agradable, ens han tractat de manera excel·lent.

Ah... i abans d'acabar la darrera crònica d'aquest any (que vaja crònica que m'ha sortit interminable!) una altra cosa ha esmentar: els paissatges. Ja sabeu que m'agraden força els paisatges secs. I ja us vaig comentar la magnificència dels alzinars extremenys. Doncs aquesta magnificència d'accentua i es torna bogeria en el viatge de Granada a Córdoba i, sobretot, de Córdoba a Ciudad Real. Les oliveres. Fins més enllà d'on pot arribar la vista de l'ésser humà són camps i camps i turons plens d'oliveres. Un paisatge verd grisós que ho omple tot. Una meravella. Com una meravella és l'oli. De fet, un oli amb la DO Priego de Córdoba, va guanyar aquest any el premi al millor oli del món.

En vam comprar mig litre (no us en dic el preu). Quan el tastem... ja us ho explicaré.

Fins l'any vinent.