per les terres de Billy the Kid...

Com us anava dient, sortim de San Elizario destinació White Sands National Monument (no sé exactament la diferència amb els National Parks, imagino que deu ser alguna cosa administrativa o de grau de protecció). Per fer-ho cruem la part nort del desert de Chiuahua (que no sé perquè es diu així, perquè de gossets d'aquests no n'hem vist ni un!). Quan ja fa estona que conduïm per New Mexico ens trobem un control de la policia de fronteres. Ens paren, en passen el gos pel costat del cotxe, ens fan obrir el capó, ens demanen el passaport, se'l queden, ens fan aparcar (a tot això els altres cotxes anar passant)... I tot en un anglès rapidíssim que sumat als nostres nervis, doncs no fa alegre el moment. Ens tenen uns 15 minuts aparcats i oblidats de tot i finalment, ens tornen el passaport i adéu. Collons amb els agents Gutiérrez, Leal i Sánchez (no m'ho invento es deien així).

En fi... arribem a les White Sands just per a fer una volta pel nostre compte i assistir a una xerrada que fa una ranger a la posta de sol. Meravellós! El lloc és increïble, una infinitat de dunes que estan fetes de pols de guix finíssima i que és sensacional. I la xerrada també (com tot el que fan aquesta gent dels Parks Service). De fet, tot i estar-hi i tot hi tocar les dunes i caminar-hi, és difícil de treure's del cap que no estàs envoltat de neu. La blancor fa mal als ulls.

EL parc ens ha agradat tant que decidim tornar-hi l'endemà a les 07.00 del matí quan obren, per tal de veure-hi sortir el sol i poder fer més fotos.

Anem a dormir a Alamogordo, que a banda de tenir aquest nom tan divertit -sobretot quan el pronuncien en anglès-, és una base de proves de míssils. per això el parc està tan protegit, perquè no hi pot viure ningú, perquè no s'hi pot volar per sobre... en fi, com deia la ranger: tot té el seu costat bo!. New Mexico té una tradició força llarga de proves armamentístiques. A banda d'Alamogordo, a Los Alamos (quina obsessió amb l'arbret dels collons) esva desenvolupar, ni més ni menys que... el programa Manhattan (o sigui, el desenvolupament de la bomba atòmica).

És el que té ser un estat gran, amb molt de desert i molt poc poblat!.

L'endemà ens llevem ben d'hora i tornem al parc. Segueix sent sensacional, perquè a més a més, som els únics que hi som. Però la sortida del sol es veu una mica empantanegada per un núvols poc simpàtics. tot i així aconseguim fer algunes fotos maques.

Elsnúvols, però, ens acompanyaran tot el dia. Deixant anar ara unes quantes gotes, ara no.

La nostra següent destinació és Lincoln. En aquest poblet de muntanya (sí, deixem una estona el desert!) deixat de la mà de déu, hi va haver la Lincoln County War a finals del s.XIX. Potser no us sona amb aquest nom, però si us dic que un dels protagonistes era Billy the Kid, llavors segur que sí. Els fets, de manera ràpida, van ser els següents:

Dos magnats locals (botiguers, banquers, propietaris de ramats) es van enfrontar pel poder a Lincoln (un carrer i 400 habitants). Cadascun va llogar una colla per defensar-se. Els d'una banda es feien dir The Boys. Els de l'altre The Regulators. En Billy formava part d'aquests darrers, de fet, diuen, n'era el líder. Al noi ja l'acompanyava una reputació digne de fer tremolar al més valent (recordem que ja s'havia escapat de San Elizario). Van estar durant tres anys matant-se els uns al altres de mala manera. Fins i tot els dos patrons van morir, però les ànsies de revenja dels dos grups va fer que continuessin empaitant-se.

El grup d'en Billy van matar al sheriff del moment. I el que es va presentar en el seu lloc va ser en Pat Garrett. Aquest va aconseguir detenir els de la colla. Tots van ser amnistiats menus en Billy que va ser acusat de matar l'anterior sheriff. Però The Kid, es va tornar a escapar de la presó de Lincoln (una altra fuga!) tot i matant dos ajudants d'en Garrett. Un mes després de perseguir-lo per tota la zona, finalment Pat Garrett va matar en Billy The Kid a Fort Summer (uns diuen que a traició, d'altres que no el va matar -de fet es coneixien d'abans- i va viure amagat i en pau).

En tot cas és curiós que tothom conegui a Billy The Kid, tenint en compte que va morir amb 21 anys! És probablement la llegenda més important del West of Pecos.

Doncs chapeuau! A Lincoln s'ho han currat molt i hi ha molts dels edificis d'aquella època que encara estan drets i alguns decorats com ho estaven en aquells moments. De fet una de les botigues dels magnats és un museu on s'explica la història i on va estar pres i es va escapar (fins i tot encara hi ha el forat de la bala que va matar un dels agents) i l'altre està recreada exactament (més o menys) com era a l'època.

Molt ben parit tot plegat!

Acabem la visita i anem a dormir a Roswell. Has dit Roswell? Això vol dir.... ovnis! En aquest poble, l'any 1947 hi va caure un ovni i es van recuperar cosos d'extraterrestres. Segons l'exercit, ni parlar-ne: eren proves d'uns globvus que estaven assajant. I ja tens la història muntada i el poble ple de fanals amb cap de marcià, botigues venent merchandasing a tort i a dret i un museu de collons.

Nosaltres el visitem al matí abans d'anar a Fort Summer. Hòstia que freackys que són.... Però hostia puta. i el pitjor de tot és que s'ho creuen de veritat: que si la teoria de la conspiració, que si l'exercir amaga coses, que si pim que si pam!

De tota manera, el tema a donat per unes quantes pel·lícules i sèries. I encara està candent: cada dos per tres es treuen proves i contraproves.

Són un cas.

Aquesta nit a Roswell menre dormiem ha esclatat una tormenta espectacular. Si ho estat que m'ha despertat a mi! Vinga trons i vinga llamps i aigua per no parar.

I el matí no s'ha llevat gaire millor. No plovia, però fotia una pinta de fer-ho en qualsevol moment... I nosaltres cap a Fort Summer, de camí a Santa Fe, per veure la tomba d'en Billy i un museu. La tomba hi és. Tot i que la làpida ha estat robada dues vegades, s'ha pogut recuperar totes dues. És senzilla i hi posa (a banda del nom i les dates): "va morir de la mateixa manera que va viure".

El museu: un espant, una abominació. L'única cosa que valia la pena era el rifle d'en Billy. La resta una col·lecció incalssificable d'andròmines. I és que aquí et fan un museu per a qualsevol cosa. no us en refieu. Fieu-vos només dels museus oficials. El de Lincoln, per exemple, era de l'estat de New Mexico. La resta són iniciatives privades amb més o menys bona voluntat, però sense criteri i sense fons. El que us dic: col·leccions de "trastos" infumables.



I tant hem fugit de la pluja que, al final, quan estàvem entrant a Santa Fe, ens ha caigut al damunt la del "cristo borratxo": aigua, pedra, trons i fins i tot un llamp que ha fet explotar un pal de l'electricitat... El més curiós és que mentre tot això passava, hi havia l'arc de San Martí, perquè per algun racó, lluïa el sol.

El primer tast de Santa Fe: molt notable!!!!