Santa Fe va ser l'antiga capital del
Nuevo Mexico de Nueva España. Fins
aquí arribava el camino real
que comunicava Ciudad de México amb les noves colònies. No cal dir
que tant la ciutat, com tota aquesta zona, és plena a vessar
d'història. A més a més, és la zona natural dels indis pueblo
(anomenats així pels espanyols per les seves construccions amb tova).
El resum d'això és que l'arquitectura de tota aquesta zona és molt
bonica i antiga. Efectivament a Santa Fe, a més a més dels edificis
antics que hi ha, els nous també s'han de construir amb aquest
estil. Vaja, que és un encant de ciutat (només té uns 60.000
habitants, tot i ser la capital de New Mexico, si a més a més hi
sumem que és plena de galeries d'art, de mercats d'art i artesania
per tot arreu (al tanto els de Castellbisbal, que hem trobat un pintor que es diu Comellas i una pintora que es diu Duran) d'uns quants museus excel·lents i que, tret de la
“tempesta perfecte” del primer dia, la resta ha fer un sol
espaterrant, doncs... a passejar, passejar i més passejar. I així,
com el que no vol la cosa, ens passem dos dies.
A
més a més, el paisatge és acollonant. Santa Fe es troba als peus
de la serralada Montañas
Sangre de Cristo,
que dit així, sembla poca cosa, però que té cims de més de 3.000
metres. I tot i que impressionen, hom no té la sensació de que
siguin molt altes. I perquè? Doncs perquè Santa Fe es troba a prop
de 2.000 metres d'alçada. Déu n'hi do! A les nits fot rasqueta,
però de dia hem pogut passejar amb màniga i calça curta!
El llegat cultural que van deixar els espanyols és absolutament
present per tot arreu, però, sobretot, es nota en dues coses: la fe
i els noms. Aquí la població catòlica és molt abundant
(especialment, també entre els indis) i hi ha moltíssimes esglésies
dels segles XVII i XVIII. I val a dir que algunes de realment
precioses, molt petitones, però molt bufones. Totes són fetes
d'adob i les formes arrodonides els dóna una aparença molt més
agradable, més propera quela pedra. A Santa Fe hi ha l'església més
antiga dels EUA: San Miguel (però no hi podem entrar!!!!).
A
més a més del tema de la fe, hi ha, us deia, el tema dels noms.
Aquí -tret d'alguna excepció- tots els topònims són en castellà
(i les excepcions són perquè o tenen nom indi, o han estat
rebatejades, o són nuclis de població molt moderns): Santa Fe,
Arroyo Seco, Truchas, Socorro, Hondo, Las Cruces, Española, són
noms de poblacions; Rio Grande, Sierra Blanca, San Miguel, Rio
Arriba, ho són de muntanyes i rius. Però és que, a més a més,
els habitants de Santa Fe de tota la vida també tenen cognoms
castellans (i de vegades el nom),tot i no parlar un borrall de
castellà. El conductor de l'autobús que ens va portar a un dels
museus es deia Juan Bacas Sahavedra, era ros amb els ulls blaus i el
pos spanglish
(com diuen ells) que parlava l'havia après a l'escola.
A New Mexico es parla poc el castellà. Vaja... poc en comparació a
Texas i especialment a San Atonio i El Paso. De fet, a aquesta
innombrable població, quan arribes ja pots llançar l'anglès perquè el castellà és l'idioma del carrer.
En tot cas això dels noms en castellà produeix dos efectes divertits: veure com els angloparlants ho pronuncien (imagineu-vos els pobres per anomenar el poble de Carrizozo) i veure, a les carreteres, el senyals sense la "ñ": "Espanola", "Canón grande", etc.
Després de dos dies a Santa Fe, ens enfilem per les muntanyes fins arribar a Taos, a 2.300 metres i on hi ha Taos Pueblo, una comunitat d'indis pueblo que viuen en el seu estil tradicional de cases. De fet pels voltants de Santa fe n'hi ha fins a 18 d'aquestes comunitats. però aquesta és la més gran (és patrimoni de la humanitat per la UNESCO). El lloc és, senzillament, sensacional. preciós. A més ens ha fet un dia espectacular...
Els indis viuen en aquestes cases sense llum ni aigua corrent (no està permés per la comunitat) i es dediquen, entre d'altres coses -suposo-, a vendre artesania als guiris que hi anem. La veritat sigui dita són molt simpàtics i afables (i és clar, molt o poc... piquem i ens firem!).
Tot i així, una de les coses més espectaculars és el propi camí fins a Taos (hora i mitja de Santa Fe). Perquè... ens trobem el nostre vell amic Rio Grande (de fet, el vell amic Rio Pecos, també l'hem retrobat i amb més aigua que no pas a Pecos). Però això del Rio Grande ha estat sensacional. El vas reseguint fins que s'encanona fins al punt que a l'alçada de Taos deixes el canó, que ja ha esdevingut altíssim. Tant altíssim que el pont que el creua és a 200 metres per sobre del riu. Pont, al que, no cal ni dir-ho, ni ens hi hem acostat. Però el paissatge és realment acollonat. I queda demostrat que el Rio Grande, el pobre, és molt més digne del que es veu (o no es veu) a El Paso.
I, finalment, abans d'arribar a Santa Fe, ens arribem a Chimayó. Ens han dit que hi ha un santuari molt bonic (i efectivament ho és). Arribem que falten cinc minuts per a que el tanquin i la monja ens deixa entrar de casualitat. És un lloc d'aquests on es va trobar fa alguns anys una figura de Jesucrist, on la gent hi va a deixar exvots (no sé si s'escriu així) i a recollir sorra del lloc on es va trobar la talla. Però a banda d'això, pel que és més conegut Chimayó és perquè conreen els millor chiles de New Mexico (i això és molt dir). A tots els estats del sud que coneixem es menja picant, però és, sobretot, menjar mexicà o tex mex. Però aquí a New Mexico són els campions del chile. I és boníssim. I pica molt. I... be hemoal, my friend.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada