Abans de l'esmorzar, i mentre feia una cigarreta amb un cafè a la portà del 'hostal on erem allotjats, m'acosto a la ria i veig que és plena. I em demano... Hòstia, deu estar acabant de pujar o tot just comença a baixar? (Haig de confesar que això de les marees no deixa de meravellar-me). Com que quan se'm fot una pregunta al cap, no paro fins a trobar-ne la resposta, veig un senyor que passeja de bon matí i l'asalto:
- buenos dias, perdone, es usted de aquí?
- pues sí
- tengo una pregunta si me permite: la marea, alhora mismo está subiendo o bajando?
- uuuyyyy, está casi alta del todo. Pero pueeede estar subieeendo o pueeede estar bajaaando.
- ah, bueno, pues muchas gracias. Me ha sido usted de una gran utilidad (això darrer només ho penso, és clar).
Allò que diuen dels gallecs que mai se sap si van o venen... Doncs un exemple catredralici que acabo de viure....
En fi, que entro a esmorzar a la pensió i li ho demano a la noia que ens serveix. Mira per la finestra cap a la ria i respon de manera taxativa: -está subiendo.
Val. Collonut. Menys mal.
Mitja hora després, queda clar que estava baixant.
Combarro és un poble d'allò més mono. És, per entendre'ns, una mena de Pertallada però a la gallega i a la marinera. Cases de pedra, "horreos" a sobre les roques, "cruzeiros" a cada cantonada. Molt bonic. És curiós, però, la diferència entre els pobles pescadors de casa nostra i els d'aquí. Aquí les cases de pescadors són de pedra, ben sòlides. És clar que la força dels temporals marins també és força diferent aquí que al mediterrani.
De Combarro, després d'haver-hi passejat una bona estona, enfilem cap a Pontevedra, la capital de la província tot i que Vigo és molt més gran.
I la veritat és que la ciutat és tota una sorpresa. El casc antic, a banda de ser 100% peatonal, està extraordinàriament ben conservat. De fet és el segon casc antic més important de Galícia després, és clar, del de Santiago. Però tot i així aquesta ciutat és la gran desconeguda d'aquests país. Tranquil.la, bonica, amb molt per veure, i una vida cultural força activa. I a més a més, amb un micro clima que la fa molt més agradable que les seves veïnes de les Rias Altas...
Sopem a Rianxo que hem llegit que fan cuina molt casolana. Molt bé. Molt bé fins que ens porten la ració de callos amb cigrons. Sí que era una ració, sí. Una ració per alimentar totes les legions romanes que van passar per aquí!
L'endemà cap a Santiago de Compostel.la. O, senzillament, Compostel.la com li diuen aquí. Primer parem una estona a Padrón, i és que, collons, tant menjar pebrotets d'aquests, en volíem conèixer l'origen. Psé. Ni fu ni fa. Visitem la casa museu de Rosalia de Castro i anem a veure la col.legiata d'Iria Flavia d'on era el també escriptor i Nobel de literatura Camilo José Cela. Déu n'hi do. Els pebrots de Padrón estan la mar de bons. Però potser el millor del poble en són els escriptors.
I Santiago? Santiago, és clar, mereix una crònica a part.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada