La putada és que durant la visita no para de ploure pràcticament ni un minut. O sigui: no hi ha fotos. I és llàstima perquè les muralles són realment espectaculars: són dos quilòmetres inenterremputs de muralla que envolta tot el centre de Lugo. I, a més a més, excepcionalment conservades. El cas és que a la part més alta, on són més estretes, fan fins a 4 o 5 metres d'ample, el què permet passejar-hi per sobre i fer tota la volta que és de... Mes de dos quilòmetres!.
Tres horetes després tornem a agafar el cotxe, aquesta vegada destinació Ourense, capital de la província del mateix nom i l'única que no dóna al mar. Un fet destacable del trajecte és que com que és la via que uneix Lugo amb Madrid, doncs mira, és autovia i no es paga (quan fins ara totes les vies ràpides entre ciutats eren autopistes de pagament). Curiós, no?
L'altre fet destacable és que el paissatge és, si això és possible, és encara més verd del que hem vist fins ara. La veritat és que entre que la carretera passa entre muntanyes, que plou a estones, que els núvols estan agafats com paparres a les muntanyes i que anem passant a la vora del Miño, sembla ben bé, un paissatge extret del Senyor dels Anells. No és extrany que per aquí s'hi passegin "meigas" i "a Santa Compaña". Gens extrany.A més a més, just abans d'arribar a Oirense creuem el riu Miño que... deu n'hi do. jo només el recordava de quan estudiàvem a EGB i me l'imaginava petit. Doncs no. No és un riu molt llarg, de fet és força curt, però és amplíssim.
Ourense és una ciutat força agradable, com totes. Té un casc antic interessant i força moguda jove i musical nocturna (i això que hi arribem un dimecres). En destaquen els banys termals que hi ha per totes les afores de la ciutat, però també al casc antic. Són gratuïts i només clar portar-hi banyador i sabatilles (et lloguen les tovalloles, si vols). Evidentment són termes originaries de l'època romana (o anteriors), però ni rastre dels romans com no sigui per l'edat dels usuaris.
Passem una tarda molt agradable i una nit fantàstica amb un gran sopar (amb "chuletón" inclòs) i un concert d'un grup de música soul a un pub. L'endemà, i és el nostre darrer dia per terres gallegues el dediquem a visitar Ribadavia (centre i bressol del vi de Ribeiro) i Allariz (un poble molt bonic diuen).
Ribadavia és interessant sobretot per dues coses. La primera perquè és, com hem dit, el centre productiu del vi de Ribeiro. És clar, ens agenciem un parell d'ampolles. No és que sigui un vi que ens fascini (som més de negre, nosaltres), però tampoc no li farem un lleig, no?.
A més el poble té un casc antic molt maco, i això és allò interessant, un call molt i molt ben conervat. Aquí no hi viu població jueva des que els van fotre fora, però, tot i així, el poble té un cert orgull del seu passat. Fins i tot hem trobat una botiga on venen pastissets kosher. L'Hermínia els va começar a fer de jove (ni és jueva, ni de tradició, ni res de res...) i avui encara (que ja no és jove) es lleva i a les 5 del matí comença a amassar les pastes. Òbviament sense llevat i amb fruits secs. La veritat és que estan delicioses. li ha proposat diverses vegades d'exportar-les (per vendre al Call de Girona, per exemple) i diu que no. Que qui les vulgui que vagi fins a Ribadavia a comprar-les.
Molt a la vora trobem un altre poblet (vaja, el què en diuen aquí una "aldea") on hi ha una ermita preromànica. La trobem a la sortida de l'aldea i envoltada de vinyes. És molt bonica; molt austera i encara conserva una de les gelosies originals escolpides en granit. Una meravella. Evidentment, tancada.Finalment arribem a Allariz, un poble que ens han recomenat molt per dues raons: una que és preciós (el poble, els voltants...) perquè el governa des de fa molts anys el BNG i l'ha sabut conservar molt bé, i dos perquè és ple d'outlets de marques (?).
Del primer en donem raons de sobres. El
poble és realment sensacional: el més bonic que hem vist fins ara: la seva església romànica (tancada, faltaria més), el seu tros de muralla, les seves cases i carrers conservats, els seu convent... De fet es veu que aquí es va instal·lar Alfonso X a recopilar les seves famoses "Cantigas". I també hi va viure ni més ni menys que el famós Sisebuto... aquell del famós poema: "A 20 leguas de Pinto y 30 de Marmolejo, existía un castillo viejo...). Si no us sona de res és que no vau conèixer la meva àvia paterna.
De la part dels outlets (una estratègia de l'ajuntament per atreure turisme) no cal que us n'expliqui res, oi? Només, si de cas, que sembla que els funciona i que cada dia, però especialment, els caps de setmana el poble es posa com un ou de gent.
La veritat és que Galiza és plena de racons inspiradors. És una terra que respira una certa trascendència, una certa espiritualitat, una tranquil·litat d'allò més aclaparadora.També és veritat, però, que el que més agrada als gallecs és el bon menjar, el bon veure i la bona companyia.És una terra de contrastos, om el que hi ha entre el verd més absolut i l'oceà infinit.
De tornada a Ourense, entrem a la catedral (ei, és oberta!) per veure una versió del Pòrtic de la Glòria romànic de Santiago en versió Gòtica i, encara, ple de policromia. Però tot no podia ser... l'estan restaurant i no es veu.
L'endemà tronem cap a León, però passant, primer, per Benavente (Zamora) perquè ens ve de pas i sembla xulo. Sí. És xulo. Però a banda de que està tot el que es pot visitar tancat, trobem que és la "Semana de la Tapa". O sigui que guillem el més ràpid possible.Les esglésies, òbviament, tancades (tot i que ja no som a Galiza).En fi...
Arribem a León i ens recomanen a l'hostal on som (la part reformada d'un convent) que anem a veure San Isidoro on hi ha El Panteón de los Reyes de León. per aquells que no heu tingut amics lleonesos, sapigueu que Lleó va ser durant quasi tres segles un regne independent. Fins que es van ajuntar amb Castella i, segons ells diuen, la van cagar.
El Panteó Reial és també conegut com la Capella Sixtina del Romànic i, realment, al·lucinem. Les parets i els sostres són plens de pintures romàniques en un estat de conservació meravellós. I és que, com hem descobert, León, dóna molt de si.
I així acabem aquest viatge d'encara no dues setmanes. Amb 3.200 quilòmetres conduüts en unes 40 hores. No està malament. I amb l'àcid úric regalimant per un camal mentres per l'altre ens regalima el colesterol.
En fi. No sabem encara si tornarem a marxar alguns dies al novembre. El temps i l'economia ho diran!
Salut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada