De Santiago a la fi del món i més enllà tot seguint l'apòstol

El nostre periple per terres gallegues continua des de Compostel.la cap a l'extrem més occidental de la Península Ibèrica: el far de Fisterra o, com deien els romans, Finis Terrae. Doncs no és cert. Resulta que una mica més al nord hi ha dos punts més occidentals. El cert, però, és que són de molt difícil accés. Es van equivocar els romans? No sembla creïble. Però tampoc no té massa importància. El misticisme de Fisterra supera amb escreix uns quants metres de més o de menys.

El fet és que abans d'arribar a aquest punt hem passat i parat a diversos pobles costaners entre els que val la pena destacar Muros i Carnota. 

Muros és un poble bonic de costa. Amb un casc antic bufó, agradable per passejar i mòlta tranquil.litat. Carnota no té res d'especial com a poble, tret de que té l'horreo més gran de Galícia (o el segon, ja se sap que aquí res no és del tot definitiu).

Fa quasi quaranta metres de llarg i és realment espectacular. La fotografia no li fa gens de justícia, però  ja hem deixat enrera els dies de sol i cels blaus que queden tan bonics a les fotografies. A partir d'ara els grisos i el poc contrast seran el pa nostre de cada dia.

El que és més bonic d'aquests tros de la Costa da Morte és que la carretera voreja la costa. Normalment, aquí a Galícia no veus el mar fins que arribes. És a dir, és tan bèstia la irregularitat geogràfica, que tot i que hem estat conduïnt quasi sempre relativament a la vora de l'Atlàntic, no el veus fins que no baixes a la ria, o al braç de ria, o al trocet de braç de ria. Vaja, fins que no t'hi fots de morros.

Però la carretera de Compostel.la a Fisterra sí que durant uns quants quilòmetres la voreja i és realment preciós.

Finalment i després de parades i paradetes per veure el paisatge que és magnífic tot i clima que ens acompanya, arribem a Fisterra. El poble no té res d'especial, però 3 quilòmetres més enllà, quan arribes al far, és sensacional. Com podeu imaginar les vistes són al.lucinats amb tot l'Atlàntic espetegant contra les roques al teu voltant. Diuen que allò que és realment únic de veure és la posta de sol. Malauradament, els núvols només ens deixen una intuïció del que podria haver estat. I tot i així déu n'hi do! A més, a més, a banda dels rituals que els romans realitzaven aquí en honor del sol, molts peregrins encara arriben aquí com a final del seu camí perquè representa el final de tot i l'inici de tot. Molts deixen la roba o les botes que han portat durant les hores i hores de caminar. D'altes ho cremen. Nosaltres veiem de tot. Fins i tot un grup d'alemanys que estan fent una missa.

L'endemà reprenem el nostre viatge per A Costa da Morte amb l'objectiu de dormir A Coruña. Parem primer a Muiños, per veure l'església de San Xulian de Moraime que és el que queda d'un monestir del s. XII. És realment molt bonica. Romànica al 100%, austera, monolítica... I tancada, és clar! Això és una constant en aquest país, fins i tot a Compostel.la!

Continuem fins a Muxia on hi ha el santuari d'A Verxe da Barca. Diu la tradició que quan estava l'apòstol Jaume per aquestes terres predicant i convertint no tenia gaire èxit l'home. I a punt estava de tornar-se'n cap a terres més fructíferes quan la verge Maria se li va aparèixer en barca per animar-lo (quin viatge des de Palestina, no?). Òbviament aquesta visita li va anar molt bé a en Jaume. Com a testimoni d'aquest fet insòlit es poden veure el casc, la vela i el timó de la barca convertits en pedra. Aquí us deixo una fotografia de la vela. Jutges valtros mateixos:

Continuem fins a Corme, un poblet molt petit on dinem un menú de 10 € que és un càstig. Pels primers (l'Elisa caldo gallego i jo callos amb cigrons) ens deixen directament les olles damunt la taula i, au, ves-te servint. Els segons (bistec i llonzes) també són dos plats enormes. 

-Quieren postre?

-nooooooooo!!!!!!!!

Anem a veure A Pedra da Serpe. Es tracta d'un roc enmig del no res (vaja, ara és a una cruïlla de dos camins) amb una serp alada esculpida i una creu a sobre. L'escultura és d'època preromana. La creu, no cal dir-ho, molt posterior. Ja se sap que les serps no són animalons gaire ben vistos per cristianisme. Perquè no està això a un museu? Ni idea. No ho entenc.

Abans d'enfilar cap A Coruña encara ens dóna temps de passar per un "castro". Les runes d'un antic poblat celta que es reconeixen perquè les cases eren circulars. El castro és en un turonet enmig d'un bosc de castanyers. Precisament som a l'època de les castanyes. Precisament a Galícia hi ha les més grans. Com tothom sap, la castanya cau de l'arbre dins una bola de punxes estil eriçó de mar. Quin perill!!!  Si ho sabem anem a veure el Castro amb casc.

I arribem A Coruña.