Cròniques indonèsiques VI: Ubud (Bali)

Pura, purets i purins del 8 a l’11 d’octubre de 2010

Doncs hem estat uns dies a Ubud, Bali. Ubud és una ciutat (més o menys) al centre de l’illa (més o menys). La realitat de Bali és força allunyada de la que tenim gravada a l’imaginari col·lectiu. No sé perquè, ens parlen de Bali i ens venen a la memòria platges paradisíaques, tumbones, coktails, etc... I sí, n’hi ha. Però no, no és el més important ni impressionant de Bali. De fet per això hi ha centenars –de fet, milers- d’illes millors a l’arxipèlag indonesi (com esperem així siguin les illes Gili, on acabem el viatge abans de passar dos o tres dies a Singapur).

Bali és apreciable per dues coses:

• El surf. I aquí s’entén que si les platges són bones pel surf, no ho siguin pel bany plàcid panxa amunt surant com un balenó (que és l’estil de que això escriu).

•  Per la seva fecunda cultura i religions tradicionals i tradicionalistes.

I Ubud és, precisament, el màxim exponent d’això darrer. La població viu aliena al combinat surf-cervesa barata-viatgedenoses-platja-discoteques que té la seva màxima representació a Kuta (on hi va haver els atemptats amb bombes l’any 2002).  No és que visqui aliena al turisme. En absolut, viu del, gràcies al i pel turisme. Però d’una manera prodigiosa combina el seu tradicionalisme amb l’invasió occidental i en treu profit.

Ubud és el centre de les famoses danses balineses i és on aquestes assoleixen la seva perfecció. Nosaltres n’hem vist de dos tipus. El primer era una mica estil javanès (de fet es basen en les mateixes històries de la tradició hindú): moviments lents, molt precisos i on cada part del cos que es belluga té un significat (ulls, dits... tot absolutament tot). Per a nosaltres és força complicat d’entendre i apreciar. A més s’acompanyen d’una orquestra de gongs, metalòfons, percusions... molt rítmic i molt poc –per a les nostres orelles profanes-  melòdic. Segur que farien les delícies de més d’un professor de llenguatge musical (tan aficionats om són als instruments “orff” –o com s’escrigui). No ens enganyem: és xulo de veure una estona, però acaba sent un "conyàs".

kekak-kekak-kekak...

El segon tipus (de fet n’hi ha més de dos, però amb un tast ja n’hi ha prou no fos cas) també són històries sànscrites però els moviments són més “naturals” i s’assemblen més al nostre concepte de teatre que de dansa: gent disfressada (la bruixa, el rei blanc dels monos, el mag, el príncep Rama, etc). Però tanmateix, tampoc no s’entén res de res. Això sí és més entretingut. A més a més, aquest en aquet tipus (kekak) l’orquestra acompanyant és un cor d’homes que van fent un soroll amb la veu –alguna cosa així com “kekak”- que puja de volum, baixa, canvia de registre, mentre mouen el cos com si estiguessin una mica posseits. De fet, la part final d’aquest espectacle es diu fire trance dance i un paio vestit com un cavall es dedica a xutar una pila de llenya encesa i a ballar-hi a sobre al so compulsiu del kekak-kekac-kekac.... Diferent, vaja.

Evidentment cada nit hi ha espectacles de danses de tot tipus arreu d’Ubud. I evidentment et venen entrades a cada cantonada.

També aquí les titelles d’ombres xineses (tot i que aquí és lleig usar el gentilici “xinès”) arriben a la seva perfecció. Però casi que hem passat. Ja en vàrem veure un fragment a Java i ja hem fet el “cupo” (aquí sí que no s’entén res de res de res: els diàlegs poden durar minuts amb les mateixes figures quietes en la mateixa posició: literalment un “peñazo”, i us ho diu un apassionat del món de titelles, marionetes, etc). A banda, a Ubud i pobles del voltant, hi ha la major concentració d’artesans del món mundial. De fet, la immensa majoria de botigues ètniques, hippies, o com els vulgueu dir de casa nostre venen productes fets aquí. A més, el curiós  és que cada poble està especialitzat en algun tipus d’artesania: talla de fusta, joieria d’or i plata, mobles, escultures de pedra, pintures, batiks, etc.

I la religió. Ja us ho vaig dir, em penso, que aquí són hindustes. O sigui, molt bon rotllo, molta pau, molta salutació amb les mans juntes, molt incens i, en definitiva, un estrés de la hòstia.

estrès conceptual l'avatar d'algú de la trilogia
(o no)

Estrès conceptual. Resulta que els tres déus principals del panteó hinduista (Brahma, Vishnu i Shiva)no són tres. O sigui sí, però són en realitat avatars (representacions) d’una altre déu del qual sóc incapaç de recordar-ne el nom. A més a més, a banda d’aquests tres tenen una enorme multitud de déus per a tot: els diners, la salut, el metall, la fusta, les muntanyes... Que d’una manera o altra estan emparentats amb aquels tres que a l’hora són un. O sigui una esquizofrenia total (i a mi que ja em resulta complicat d’entendre allò del pare, el fill i el colom en un de sol...). Nosaltres per si de cas ens hem fet fans de Ganesha, el fill de Shiva, que és aquell que té el cap d’elefant: és un déu protector i, mira, ja ens està bé. A més a més, és el més catxondo en les seves representacions gràfiques.

ritual a un "puraco"

Estrès espacial. Els “pura” són els temples hindús de Bali.

Podem distingir els “Puracos” que serian aquells temples grans i històrics de l’illa. Els “Pura” que són els temples propis de cada ciutat o poble i que són tres, un dedicat a cada un dels tres “grans”. Els “purets” que són els temples que –al tanto- cada família té a casa seva (però no uns petits altars, no: construccions més o menys grans) i, finalment, els “purins” que serien uns petits espais on deixar ofrenes i que estan, literalment, per tot arreu: carrers, botigues, als camps d’arròs, etc,

un no parar

Estrès temporal. Perquè s’han de fer ofrenes tres cops al dia (matí, migdia i nit). Com veieu aquí totva de tres en tres perquè Brahma és el creador, el principi del dia, el neixement d’algú; Vishnu el guaridor, el migdia, la vida i Shiva el destructor, la mort, l’arribada de la nit. Però no us penseu que tenen mal rotllo amb Shiva, com que creuen en la reencarnació... Tres ofrenes per la quantitat de temples que hi ha imagineu-vos. I això els dies de cada dia, ja no us explico res si hi ha alguna celebració especial (que és clar, amb tal llista de déus, n’hi ha cada dos per tres)

munts i munts i munts d'ofrenes tres cops al dia...

Estrés econòmic. Perquè obviament les ofrenes costen uns diners. Per poc que sigui, la multiplicació dóna un futimé. De fet un dels taxistes que ens va portar a fer un vòltio, ens va explicar que no feia vacances perquè no tenia diners ni temps: ho dedicava a les cerimònies.

És clar, tot això porta a un altre problema de caire molt més prosaïc. Tot serà perquè els hinduistes

té tota la pinta de ser el rei dels lladres...

pensant que s’han de reencarnar en qualsevol bèstia les respecten totes. Tot serà perquè tantes i tantes ofrenes per tot, absolutament tot arreu són una temptació gastronòmica per a bèstia vivent. El cas és que, per exemple, al mig d’Ubud hi ha el Sacred Monkey Forest, un troç de jungla força conservat amb tres temples dins (un de guapíssim). Bé, com el seu nom indica, les mones (macacos) són sagrats. Una plaga. Una epidèmia. Què dic una epidèmia... una pandèmia els monos dels collons. Es troben dins del parc, és clar, però també a les entrades, guaiant des de la foscor –els molt cabrons- a aque algú posi una ofrena a qualsevol de les botigues del costat per saltar i fotres el menjar ràpidament. O, pitjor, a aque pasi un guiri amb una bossa amb menjar per fotre-li amb una força increible (no és que les bèsties esperin que sigui un guiri, és clar, és que els locals no hi passen amb menjar). Nosaltres vàrem veure com li fotien una bossa de maracuiàs a una guiri i déu n’hi do. Una mona la va veure de lluny i en un plis plas, es va fotre una carrera de 50 metres i de li va penjar de la bossa fins que es va trencar. De fet, als dos templets que hi ha a l’entrada del parc hi ha dos paios amb bastons per a que no es fotin les ofrenes, però que va... són molt ràpids i llestos, i mentre n’empaiten un, l’altre ja s’ha fotut el tema.

Però això no és res quan es compta amb la inestimable participació de (tatxín, tatxín): les RATES. Juer, si és que no hi ha manera. Totes les que no vàrem veure a la gran ciutat i multitudinària que és Yogyakarta, les hem vist a Ubud. Estàvem esmorzant a l’hotel (ejem, ejem... un altre eufemisme) i l’Elisa que diu: mira! Una rata per la viga fins el templet on acaben de deixar l’ofrena. I jo que sempre faig cas miro i, efectivament, clic, clic, clic, clic, una rata; clic, clic, clic, clic, dues rates; clic, clic, clic, clic, tres rates (el clic, clic, clic, clic, pretén ser el soroll que fan en camminar gràcilment). En fi....

Al vespre, estem mirant –no sé per què- la recepció i sentim classshhh, i una rata que cau de la viga i s’estavella al terra, d’on surt esperitada cap algun racó mentre els dos personatges de la recepció se la miren amb una indiferència i una sang freda acollonant (com nosaltres, vaja). I així cada dia, un entreteniment de l’hòstia. I les nits? Que dir de les nits? Quan tu, estiradet al llit, estàs escribint la teva crònica, o llegint el teu llibre (o dormint com la doctora, que a més a més fa servir taps i ni fava, tu), i les sents clic, clic, clic, clic, caminant per obre del fals sostre. Aiiii, quina delicia el tròpic i Indonèsia, amb els seus orangutants, els seus dracs de Komodo, les seves papellones gegants i les seves sangoneres, els seus mosquits, les seves rates.... què bonica és la natura!

A més a més a Ubud ens ha plogut cada puto dia. Però no una estoneta, no.... mooolta estona, hores!!!! Fins i tot el dia que vàrem anar a veure temples, camps d’arròs, plantacions de cafè.... Una mica putejant, la veritat. Perquè mira, que plogui a la jungla de Borneo o a Java, passi perquè ja ha començat l’estació de pluges. Però a Bali? Collons si a Bali comença ara l’estació seca. 

Ells no ho entenen.

"Pos anda que naltros!!!!!!!!"

I d’Ubud a Sanur, al Sud de Bali, a buscar una mica de platja i sobretot, un molt de sol. Ja us ho explicaré!!!!!