Cròniques indonèsiques VII: Sanur i Semnyak (sud de Bali)

On the beach, oooohhh.... on the beach...  del 12 al 16 d’octubre de 2010

M’oblidava parlar-vos dels guiris que corrien per Ubud. Evidentment hi ha de tot, però d’una banda, més gent gran que fins ara; d’altra banda força penya jove més hippie que la que havíem vist (no com els rossos guapos encantats de coneixer-se com a Yogyajarta); i, finalment, la gent que fa 30 anys eren hippies, van venr a Bali i la seva captivadora bellesa els va pillar (la seva captivadora bellesa, és clar, i alguna substància estupefaent, perquè déu n’hi do la pinta dels i de les col·legues).

Sanur: molt d'estrès...

Així doncs, decidits a buscar el sol marxem cap al sud de Bali, a Sanur que, diu la guia és una alternativa tranquil·la a Kuta. I tant: jubilats australians, jubilats australians i més jubilats australians... La platja maca (tampoc res de l’altre dijous) amb l’al·licient de que està protegida per una barrera d’esculls de corall i per tant l’aigua està tranquil·la i et pots banyar. I bars, pubs “irlandesos”... vaja un Lloret amb una mica més de glamour... una mica més, només.

No voliem sol? Tooommaaaa sol. Mare meva. No portàvem 15 minuts caminant que ja paràvem a prendre alguna cosa perquè estàvem “pajaritus”, “pajaritus”. Quina calda, redéu!!! A Sanur hi ha un petit paseig de llambordes –de no més de dos metres d’ample- enganxat a la sorra de la platja i que voreja tota la població pel mar. O sigui: de sud a nord: a l’esquerra un incalculable nombre de xiringuitus diversos i botigues de souvenirs infames també diverses. A la dreta una sorra finíssima i el mar com un mirall. Com un mirall sí, com el brou que fa ma mare per Nadal també (i això que ma mare no n’ha fet mai, de brou per Nadal): aigua calenta, calenta. Doncs som-hi: passeig amunt i passeig avall (uns 10 km que ens hem cascat). Això sí, quan ens cansàvem, paravem a un dels xiris, banyet, alguna cosa fresca i au, a continuar. Enganxats a la platja es veu cada “resort” que treu el sanglot. Juerrrrrr quna enveja: les seves “tumbones”, la seva piscina amb bareto a dins l’aigua.... Vaja, fora de pressupost .

I és que nosaltres tirem molt de reservar pel booking.com.  I com que no ens volem gastar molta pasta perquè estem 5 setmanes fora. Passa el que passa. I què passa? A saber:

1. Els hotels (torna l’eufemisme) estan sempre a prendre pel cul. O sigui, que per arribar al lloc habitual de passejar, ja tenim un passeig que més aviat és una travesa. Per molt que et possi la web dels collons “situated a few minuts of the center!  Una merda!
2. Els hotels tenen una gran habilitat per penjar fotos fetes des d’angles impossbles i amb uns retocs de color que es deuen fer amb titanluxshop. Perquè qualsevol semblança amb la realitat, pura coincidència.
3. No han descobert el “Cilit Bang”... tots els lavabos tenen un coloret al fons de banyeres, plats de dutxa, etc que el Pasteur hi descobria  5 vacunes més.
4. El personal és, senzillament “lerdo”; sòmines, mentalment poc desenvolupats, intel·lectualment més justos que el “precio”.

Per tant, arribem a l’hotel que havíem reservat i... olé, totes les condicions que us acabo d’explicar es donaven. I a sobre, havíem reservat per 4 nits i el lerdo de turno de la recepció ens deixa anar tot just entrar que les dues primeres nits cap problema però les dues següents ens canviaran d’habitació a una amb llit separats. Mande????? Que sí que o això o passem dues nits i marxem. Que nosaltres decidim.

aquests cartellets a les platges donen un bon rotllo...

Just quan ja estava buscant un martell per clavar-li un clau del 15 al front, l’Elisa diu que ja li direm alguna cosa l’endemà. Voltes i més voltes, sopar (gambes, gambots i altres bèsties similars) i a l’Hotel a dormir. Dutxa (sense pressió), estirats all llit i clic-clic-clic-clic pel fals sostre. No per Déu. NOOOOOOOOOO!!!!

L’endemà obviament decidim marxar i busquem al www.booking.com habitació a Seminyak, a la mateixa banda sud de l'illa. Què ens depararà aquesta vegada el destí de les reserves per internet? Ah.. l’aventura és l’aventura.   

A tot això el menda amb una galipàndria descomunal. És clar: suar, sol, pluja, aires condicionats... en fi, que passejant amb el moquillo amunt i avall!

Abans de marxar cap a Seminyak, arranjem el viatge fins l’illa de Flores, per navegar (amb la gràcia que em fa) fins l’illa de Rinca (Parc Nacional de Komodo) i veure els dragonets d’uns 3 metres. Ens vindran a buscar a Munduk, a les muntanyes (on hem pillat a una plantació un resort que fa pinta de guais com el de l’Ijen –inshal·là- i que ens regalaven una nit si n’estàvem tres), ens duran a l’aeroport de Bali, d’allà vol a Labuanbajo, d’allà barquet fins a Rinca, dormir al vaixell, un parell d’illes més, dormir a Labuanbajo, i l’endemà vol a Bali on ens esperaran per anar a buscar els fast boat cap a les illes Gili (molt d’avió i molt de vaixell estic veient jo, per Brahma, quin estrés!).

Ens acostem a Seminyak... arribem al centre de Seminyak... passem Seminyak (collons amb el booking, una altra vegada on cristo va perdre l’espardenya). I sí està apartadet. Però és un resort. I entrem. I un paio toca el gong. I n’apareix un altre amb unes tovalloletes fresques per la cara. I un altre amb dos sucs de benvinguda. I ens diuen: Oh, sou afortunats (i jo que penso: sí, d’haver sobreviscut a les rates), tenim overbooking i no us podem donar l’habitació que heu reservat. O sigui que sense cap càrrec un donem la de luxe superior.

I jo que em poso a fer “la ola”

I jo que em poso a plorar

I veiem l’habitació. I cloc, cloc, cloc, cloc... 

al lavabo s'hi podia fer un partit

No no són rates; són els meus collons que van rodolar pel marbre. Mareee mevaaaaa, però si el lavabo és més gran que el menjador de casa!!!!!! I banyera extra gran i dutxa amb.. no, no sabré explicar-vos-ho. Només un detall: la tassa de vàter té una mena d’aixeta al costat i jo que hi era assegut (sí, sóc humà) i sóc curiós, em pregunto per a què deu servir. I ho provo. I un estimulant a l’hora que molt higiènic xorret d’aigua apareix del no res i va directa a aquella part de la meva anatòmia que més necessitava del seu servei. Ooohhhhh.

I té piscina i sortida a la platja (impracticable de debó: molt surfera) i bar dins la piscina i...

I Seminyak és moooolt pijo. Però mooooolt. I està ple de... jubilats australians??? Noooo. De models, gent guapa i, moltes parelletes en lluna de mel (australianes moltes, sí, però d’altres d’arreu). Com distingir-los?

1. Es miren com si al món no hi hagués res més. És igual la posta de sol, és igual el paissatge. Només existeixen ells.
2. Són joves. De fet, asquerosament joves.
3. Als vespres van mooolt mudats. Sobretot elles: repentinades, sabates de tacó, pintadetes....
4. No “reparen en gastos”
5. Sempre riuen, tot els fa gràcia, res no els molesta. Riuen i riuen i riuen. Una mica tontorrons sí que són, sí.

A tot arreu els preparen coses, sopars especials, cohets d’artifici, cançonetes en directe....

Vaja que fan fins i tot angúnia. De fet, estan tan acaramelats que amb la calor que fa, jo crec es desfaran abans no acabin la honey moon. Ara, això sí, les postes de sol són d'escàndol!

tot un espectacle de posta de sol

Avui hem anat a veure un temple que penja d’un penyassegat de dos parells de collons (Ulu Watu) a

aquest no molestava gaire a Ulu Watu

l’extrem sud de l’illa. I, és clar, ple dels macacos dels ous. Però aquests molt més fills de puta. En la poca estona que hi hem estat hem vist que robaven: una sandàlia, dues gomes de cabell (que estaven posades, és clar), una mena d’instrument musical de fusta, un mòbil... i en aquestes estàvem quan noto que alguna cosa se m’enganxa a l’avarca. Miro i un puto mono intentant pillar-la. No ha sortit volant perquè era un peque, que si no de què. Però si els guies deien a la gent que portava ulleres que se les aguantessin amb les dues mans, que si no les foten!!!!!!! (jo per si les flys, em tapava l’orella de les arracades amb una mà: una pose encara prou digne perquè semblava que anés meditant.  Una plaga, de veritat. Aquí eren una plaga.

I després hem anat a sopar a Jimbaran. A la platja. Entres, t’asseus demanes el veure i llavors t’aixeques i tries el peix o marisc viu que et vols fotre. O sigui dius, literalment, vull aquest bou de mar. I nyac, el pillen i per a tu. I així anar fent.

Us imagineu una barreja de Godzilla i Alien? Godzilla per la mida. Alien per l’aspecte. Dons així era la llagosta que ens hem fotut: 1500 grams pessava. 1500 grams!!!!!!!!

He plorat de l’emoció. I quan hem pagat també he plorat. No era preu europeu. Però no era barat, vaja. Ara que...... què collons, un kilo i mig de llagosta a la brasa que ens hem cascat!!!!!!

per compensar vam acompanyar la lllagosta amb una panotxa...

I hem tornat a l’hotel i ha caigut literalment el diluvi universal. Crec que mai havia vist ploure d’aquesta manera. Feia iuiu i tot. A veure demà què.

Doncs a l’endemà també es va llevar plovent. Però després d’esmorzar amb una parella de rumanès i francesa visquent a Austràlia i de que ens intentessin convèncer d’anar a viure al país dels cangurs (que hem dit que no tu, que viure sempre cap per avall deu de marejar, no?), ha sortit un sol radiant. Doncs, la veritat, havent vist Seminyak que és plena de “boutiques” de roba mona hiper cares, havent vist que la platja a més de surfera, com que feia vent era plena de banderes amb la calavera i dient que estava prohibit banyar-se, i havent vist el que havíem de veure: dia de psicina, cerveseta, més piscina, cafetó, piscina, massatge, piscina... i així fins que hem pensat que ja estava bé, no? (això i que ja estàvem del color del tomàtic). A fer una volteta, sopar i a fer nonetes que aquesta vida cansa molt.

O sigui que avui ens hem llevat i després d’esmorzar direcció a Munduk. A les muntanyes a fer salut que fins ara ens hem castigat molt el cos. Je, je, je.