Cròniques indonèsiques XIII: Munduk (muntanyes centrals de Bali)

A prendre pel cul, oooohhh.... a prendre pel cul...  del 17 al 20 d’octubre de 2010

Així que després del copiós esmorzar a l’estimat Grand Balisani Suites, ens acomiadem de Seminyak. El nostre transport? El marit d’una de les crambreres del bar de la psicina que ens millora en 50.000 pistringuis l’oferta de l’hotel i a més parant allà on vulguem. O sigui: temples i més temples, per variar!

Tanah Lot

El primer que parem és Tanah Lot i val a dir que és realment acollonant. És un enorme roc envoltat de mar al qual només s’hi pot passar amb la marea baixa. A la part baixa hi ha una cova amb una escultura d’on brolla aigua fresca i dolça. No cal que us expliqui el significat espiritual d’aquest temple pels balinesos, oi? El cas és que arribem, ens anem a mullar la cara a la “holy spring” i ens beneixen, ens posen una flor a l’orella (no, no ens estem aflamencant, és un dels rituals de benedicció)) i ens enganxen grans d’arròs al front (també molt típic quan fan cerimònies o benediccions, no és que portessim la paella al cap). Hi ha molta penya local beneint-se a la font santa i algun guiri. El normal és visitar aquest temple al vespre perquè la posta de sol és espectacular. Però en primer lloc de postes de sol n’hem vist poques perquè el temps està força emprenyador. I en segon lloc, ja vàrem anar a l’hora maca a Ulu Watu i posta de sol no, però centenars de turistes sí. O sigui que seguint els consells dels locals... pel matí. A més a més, fa un dia espectacular i llueix el sol.

D’aquí anem cap a un altre temple que està al mig de la jungla (tot i que a Bali a la jungla és més aviat bosc tropical): molt xulo també. Molt gran i moooolt tranqui: molt pocs guiris i cap (què dius?), cap venedor (no pot ser!). Però, és clar, com no podia ser d’una altra manera: ja plou.

Parem a dinar baby guling, o sigui porc. Una cosa meravellosa que fan els balinesos. Tenen el porc durant hores donant voltes pel foc i en acabat et serveixen carn, pell torradeta, morro (suposem que era), una mena de butifarra i arròs. Tot amanidet amb una salsa picantona, picantona. Ho vàrem descobrir a Ubud a un lloc que a partir d’ara serà qualificat de “sant” per a nosaltres dos. I l’anem empaitant per tot Bali, perquè quan sortim d’aquí tornem a illes islàmiques i sanseacabó el porc.

I en cabar anem a fer una volta per una carretera de muntanya que volteja uns camps d’arròs en

terrasses realment espectacular (de fet, estan protegits per l’UNESCO). Juer, quina cosa més guapa, semblen quadres d’algun pintor impressionista (o expressionista, mai ser quins són quins: tipus Van Gogh, vaja).

Ens pregunta el xòfer si de camí a Munduk volem veure encara un altre temple i li diem que casi que no, que ja el vuerem un altre dia des de Munduk (que sí el volem veure perquè està dins d’un llac i té pinta de ser molt guai i a més a més, és l’únic que ens falta per completar la “cole” de grans temples importants de Bali).

Que anem cap a Munduk, que volem arribar al Paradís.

Que arribem a una cruïlla on posa Munduk recte i nosaltres girem a la dreta.

Que passem unes cases escampades per la carretera (no pas un poble)

Que ens endinsem per una pista sense asfaltar.

Que arribem a una aparcament o no es veu res de res i o la pista no continua.

Que baixem i caminem uns 500 metres i sí: el resort que havíem reservat.

a la piscina de la fi del món...

El lloc és realment espectacular: enmig de plantacions de cafè, hortènsies, arbres de clau (l’espècie), bananes, mangos, papaies, pinyes, pebre, etc. A una vessant de la serralada central de Bali, amb unes vistes espectaculars a la costa nord i el mar, amb només 4 bungalows i dues habitacions, els bungalows espectaculars (nosaltres estem a un): dutxa interior i dutxa amb jardinet, tele pantalla plana, dvd, equip de música, cada dia ens deixen fruita fresca, totes les parets són de vidre que es poden obrir amb unes vistes per morir-se.... Una piscina d’aquelles que l’aigua arriba fins dalt de tot i que sembla penjar de la muntanya i fondre’s amb el cel... Tot espectacular. L’única pega: Que està a prendre pel cul de tot. Però de tot!

tria de claus (espècie) en una plantació

O sigui que una de dos: o vens amb vehicle propi i et mous (que no és el cas), o fas totes les excursions i activitats que et proposen ells (i has de demanar una hipoteca), o t’armes de paciència, prens una actitud zen i a gaudir de la natura en el seu més ampli sentit. Nosaltres ni una cosa ni l’altre. Avui hem “llogat” un trecking des de la plantació fins a Munduk, passant per tot de plantacions, camps, cascades... (tres hores i mitja hem trigat, tres hores i mitja, per a que us feu una idea de la meva innocència quan deia que anàvem a Munduk) i per uns camins que s’anaven fent estrets, estrets, i alts i alts... en fi.... Però ha estat xulo. I quan hem tornat doncs ens hem cascat un massatge d’aromateràpia cadascun. I després vaguejar, i sopar i pillar una pel·li, i llegir i dormir, això sí acompanyats del cants dels ocells, de la fina pluja als vidres... El que deia: molt zen.

L’Elisa com que és una optimista patològica –s’ho haurà de fer mirar- està encantada amb el lloc. El que fins ahir, i per tota Indonèsia, eren putos bitxos de merda que ens atacaven com un esquadró d’avions de combat mentre sopàvem, ara són els encantadors animalons de la mare natura dels quals hem de gaudir. Manda cojones!!!!!!

Pel segon dia d’aquí, del monestir budista d’a prendre pell cul, teníem previst fer una excursió nosaltres pel nostre compte. Però mireu, hem esmorzat a la terrassa del mini restaurant, ha sortit el sol, hem vist la piscina allà soleta (només hem estat nosaltres i una parella de francesa i malasi que viuen, òbviament, a Austràlia) i ens hem dit, meditem? Doncs sí, meditem. O sigui que ens hem quedat a la piscina sense límits de la fi del món, i entre banyets, lectures (jo he hagut d’agafar un llibre en anglès de l’hotel perquè si no m’acabaré el tercer llibre i no sé si a les Gili en trobaré cap) i

vistes des de l'hotel: un Bali realment diferent

solet que anava sortint entre núvols (casi millor perquè quan està el Llorenç sol és bastant insuportable) i mirant el paisatge i tal i qual, hòstia, l’hora de dinar! I dinem i després doncs... un altre massatge. Avui: massatge i exfoliant amb coco natural. La veritat és que ha estat una passada: primer un massatge amb olis naturals, després un altre amb coco per exfoliar, després encara una altre amb un no sé què (ens ho han dit, però impossible de recordar què era aquella pasta), després una dutxa amb sabó natural de sàndal i, per acabar, una banyera amb aigua calenta i plena de flors! No tinc paraules, la veritat és que ens sentíem com Cleopatra i Marc Antoni. I el pitjor de tot és que encara li agafarem el “gustillo” a això de l’spa. Però la cosa té la seva guasa no us penseu: et fan despullar i et donen una mena de calces/calçotets unisex de paper negres que si et van bé fantàstic, però si et queden petits o grans, doncs fots una fila bastant patètica. Sort que estàvem nosaltres sols. De fet, el bany amb flors naturals era del massatge de l’Elisa, que es deia Royal Kulur. Jo volia fer el mateix però m’han dit que millor em fes l’exfoliant de coco, que amb tant de pèl, el d’Elisa no em serviria de res. Sort que m’han deixat banyar, que si no m’acabo enfonsant amb un complex d’home llop d’espant!. Res més, soparet, pel·liculeta i a fer nones.  

I el tercer dia ja quasi estem aprenent a levitar. Ens llevem quan el cos ho diu, esmorzem i pillem un tour que passa pel temple que ens faltava per acabar la “col·le” (i que, efectivament és molt guapo), després un mercat de fuita i verdura (amb unes “quantes” botigues de souvenirs camuflades; de fet ens estem mirant uns sabons naturals de sàndal, etc i quan preguntem el preu ens diu que 150.000

interior del temple (al bell mig d'un llac)

pistringuis.. què què??? Home, que una cosa és regatejar (per tot s’ha de fer, per tot) i l’altre abusar d’aquesta manera. Que ens ha vist cara de tontos? Pues no. O sigui que marxem i adéu senyora que s’ha passat tres pobles, vagi vostè amb Brahma, Vishnu o Shiva, el que més li plagui) i finalment el jardí botànic de Bali que és, realment, una passada (és clar que tampoc no té tant de mèrit: tota Indonèsia és com un enorme jardí –si veiéssiu com neixen aquí de forma natural i de quina mida són les plantes i les flors que tant ens costa a nosaltres de fer maques...).  Al mercat el que sí hem comprat ha estat fruita o sigui que a l’habitació zen dinem això mateix (especialment una fruita que es diu manguistan i que és la millor que hem tastat mai, però també magos, papaies, pinyes, etc, etc: un jardí, ja us dic).

A la tarda fan una mena de taller gratuït (oeeee, oeeee) per aprendre a fer les safatetes trenades amb fulla de cocoter en les que posen les ofrenes. Jo no, impossible. L’Elisa se’n surt prou bé amb un dels tipus. Però és que això del “corta i colorea” mai ha estat el meu fort. Ah, m’oblidava, ha arribat una altre parella (iuuujuuu, ja som 6 i ja tenen l’establiment al 50%).

Sopem i després de sopar truquem al Ferdinad, el noi de Flores amb el que havíem lligat el viatge a Komodo i que l’endemà al matí ens ha de venir a buscar (ell no ha trucat, tot i dir-nos que ho faria i demanar-me repetidament el telèfon de l’hotel per mail).

I així comença el terror, la "lerdèmia" supina, la més exquisida cutrèmia i el nostre pitjor malson.