final de quasi tot: d'huracà, de viatge, d'aventura, de vacances

Doncs va arribar i va marxar. I, pel que sembla, va deixar a la seva esquena un seguit de danys materials i humans (ja es parla de més de cent morts) impressionants.

La veritat és que els dos dies que hem passat post Sandy han estat força extrays.  L'endemà del dia "X" la ciutat semblava força fantasmagòrica: ni metro, ni autobusos, ni escoles, ni museus ni... feines. O sigui que ens posem els peus de caminar i anem des del nostre hotel fins a Union Square (venen a ser uns 12 quilòmetres). A partir del carer 40 i tot el Downtown sense, llum, ni semàfors, ni comerços, ni res de res...  Com que tampoc no tenim un interès especial en anar fins a Financial District per veure més destrosses, tornem a pujar fins a Times Square on la vida torna a fer-se present.

Pel camí anem deixant un reguitzell d'arbres caiguts, cotxes esbonyegats, parades de bus i senyals de trànsit per terra... En fi que fa basarda i por pensar que si aquí això està d'aquesta manera, la situació  ales zones més afectades deu ser espantosa.

I és que com ells mateixos ens confessaven, els passava com a nosaltres: no es van acabar de creure que la cosa anés tan de debó. I els ha pillat!

El cas, és, però, que al'Uper West Side quan vam arribar vam poder fer una de les coses que em van qudar pendents l'any passat: anar a un Jazz Club: l'Smoke. Gran, moolt gran; grandíssim. Fan concerts 365 dies a l'any (bé, aquest 364 perquè Sandy els va fer tancar) i cada dia tres passis d'una hora i a mitja nit jam sessions. L'Smoke és un dels clàssics de Nova York. A mi em feia gràcia anar al Blue Note (potser el més conegut), però estant, com està, al Downtown difícilment haguessin obert. És a dir que veiem i escoltem un quartet (piano, contrabaix, bateria i saxo alto) sensacionals.

L'endemà el caos a la ciutat és absolut: en principi la majoria de la gent torna a la fina, però com que no hi ha metro ni trens, el trànsit és espantós. Vaja, molt més que habitualment a Manhattan, que ja és dir. I com que els museus continuen tancats a què ens dediquem? A anar de compres. Una odissea. Un espant. Riu tu de l'huracà.

Es veu que és al que es dediquen els guiris i els locals quan no poden fer res més (molt original no hem sigut, no...). Hem anat als Century 21. Què és això? Doncs una mena de "Tall Britànic" on es troben supermarques amb superdescomptes. O sigui, no són uns outlets on cada marca té la seva botiga. Hi ha la planta d'homes, la de dones, etc. Vaja: una hora per comprar i més de dues hores de cua per... pagar. Espantós. El que passa és que els altres grans magatzems d'aquesta cadena estan al downtown, o sigui que na nai. Per això imagino les cues espantoses. La tàctica és que un es posi a la cua de pagar amb un carro i la resta vagin fent viatges i omplint el carro i així anar fent torns. Un malson. Sí que hi ha uns descomptes descomunals de fins el 70%. El que passa és que la roba que venen és tant cara que tot i així costa. Però no hem defallit i aluna cosa ens hem comprat tots tres. Som uns campions.

I al vespre... cap a Bradway a veure un musical. Aquesta vegada toca Wicked. I, com sempre en aquesta ciutat, és sensacional. És la història dels país d'Oz abans de la història coneguda i de com en van néixer els personatges: l'home de llauna, el lleó covard, l'espantaocells, la bruixa de l'oest... La veritat és que aquesta gent, muntant espectacles (de tot tipus) són únics. Les cançons molt boniques, les cantants sensacionals, l'escenografia acollonant, en fi... que segueixo creient que no m'agradaven els musicals fins que en vaig veure a Broadway. És que és una altra història!

I per acabar la nit i. com aquell que diu, el viatge, sopem a Carmine's. Un dels llocs emblemàtics de Nova York, o com a mínim, d'aquesta zona. Els plats de pasta valen 28$. Home déu n'hi do, direu. Doncs no, perquè cada plat, tal i com adverteixen és per 3 o 4 persones. O sigui que marxant una d'espaghetti amb gambes i tres cervessetes!.

I l'endemà, poca cosa: últim esmorzar americà (o sigui, ous ferats amb bacó), volteta pels afores de Central Park (segueix tancat), i taxi cap a l'aeroport, on, soprenentment, tot va a l'hora.

I així acabem la nostra tercera visita als EUA. I no l'última, que encara ens queden per explorar com a mínim tres grans zones: els grans llacs i les planúries, California a fons i Alaska. Però això, és clar, serà un altre any.

Només esperem que per a la propera vegada ens tinguin preparat un Halloween diferent. Menys realista. menys de terror i una mica més d'allò de trade or truck. Que nosaltres que estàvem preparats per enfrontar-nos al desert, al fantasma de Billy the Kidd, al tiroteig de l'OK Corral, a les Border Patrol, als bisonts, a les ingestes de carn, en fi... a tot menys a la protagonista femenina de Grease, la Sandy.

Una experiència per explicar, sí. Però no per repetir, no cal.

Fins l'any vinent, des d'allà on sigui.