Everglades NP

Everglades National Park (NP) és, com tot en aquest país, enorme. De fet, si deixem de banda Alaska, aquest és el tercer parc natural més gran dels EUA després de Yellowstone i de Dead Valley. Bé, el cas és que jo tenia moltes ganes d'anar-hi. No està gaire lluny de Miami (de fet, el pre-parc comença a les afores de la ciutat, just on els investigadors del CSI sempre troben els cossos mig devorats pels caimans).

El parc és d'allò més curiós. Tots ens pensem que trobarem de seguida pantans i manglars i no. Sí que n'hi ha, és clar, però al sud. A veure si em sé explicar:

De nord a sud, el parc comença sent una enorme extensió de praderia inundada. L'origen antigament era en un llac que s'inundava a l'època de pluges i començava a expulsar l'aigua restat que, a poc a poc, anava lliscant per aquesta extensió de més de 120 milles de llarg per 80 d'ample.

Actualment l'aigua mai no desborda el llac (l'enorme dimensió de l'àrea metropolitana de Miami n'agafa moltíssima) i tot el procés es controlat pels humans, però respectant els cicles estacionals. Aquí al parc, de maig a desembre plou cada dia. La resta de l'any no cau ni una gota i es seca tota aquesta inundació.

A mig parc, la plana inundada comença a trobar petites depressions que s'omplen d'aigua i la mantenen durant tot l'any. Això converteix, durant l'estació seca, aquests mini llacs en el refugi de tota mena de bèsties: peixos, moltes aus de canyissar, alguns mamífers i el rei d'aquest parc: caimans a tort i a dret (però també un munt de serps, tortugues, etc.). Això sí, la bèstia més abundant, sense cap mena de dubta, del parc és el "puto mosquit".

És realment impressionant veure que les bèsties, especialment els ocells no tenen gens de por dels humans. Et pots trobar diversos tipus d'agrons, martinets, voltors, anecs, fotxes... tranquil·lament a un metre teu i tan amples (sempre i quan no facis moviments gaire bruscos, és clar).

En fi, una passada per aquells que ens encanta mirar als nostres amics alats. Si mai visiteuel parc, però, mireu de fugir dels grups organitzats o visites guiades, que sempre fan més soroll que una escampada de bisonts.

Més avall l'aigua dolça comença a trobar-se amb la salada del mar fins arribar a Flamingo, el punt més meridional dels Estats Units continentals i formar la badia de Florida. Aquest és el regne dels manglars i la imatge més típica que podem tenir dels Everglades. Ams les seves aigües salines, aquests arbres tan especials que sembla que clavin els dits a l'aigua i els seus dos habitants més famosos i difícils de veure. Els cocodrils americans (no confondre amb els caimans, bastant més petits, més foscos i que viuen a l'aigua dolça) i una bèstia realment especial i pràcticament impossible de veure a tot el planeta: els manatís (de fet, que jo sàpiga, només n'hi ha a l'Amazones, aquí a la Florida i al delta del riu Yang Tzé a la Xina -ara no sé si en algun punt de l'Àfrica també n'hi ha-).

I finalment arribem al mar amb les seves illetes, les seves aus marines (destacar els enormes pelicans), els seus dofins, taurons, etc.

La veritat és que nosaltres no teníem gaire clar quant de parc visitaríem perquè a més a més, ens anava fent pluges que, sense ser fortes, emprenyaven una mica a l'hora de fer els passejos que marca el mapa del parc. Particularment, va haver un moment del dia que em va fer mandra arribar fins a Flamingo (a dues hores al sud de Miami). I l'Elisa em va convèncer d'arribar-nos-hi, que valia la pena fer la visita sencera. Sort, perquè vam poder veure el cocodril americà i, senyors i senyores, una cosa que jo pensava que mai a la vida veuria: un manatí! (sort que viatjo amb l'Elisa!!!)

 

PS: sabeu quina és la bèstia viva més propera als manatís? Doncs... els elefants!