Valgui dir que de moment només els puc aplicar als habitants de la Toscana, que en direm toscans a falta d'un gentilici millor. Perquè la realitat és que com que hem trigat a penjar la primera entrada del blog d'aquest any, nosaltres hem anat avançant i demà dilluns ja marxem cap a Roma.
En total hem estat vuit dies a la Toscana i hem visitat, I per ordre, Firenze, San Gimingano, Volterra, Monteriggionne i Siena. De la primera ja us n'he parlat. De les altres ho faré aviat.
Que avui el que ens interessa és un coneixement profund i antropològic ( no podia ser d'una altre manera escrivint qui escriu) d'aquests als que hem anomenat Toscans. Pensem, però que per a que l'estudi sigui complert haurem de fer aquell exercici sempre controvertit en antropologia que és la comparació. És a dir, haurem de veure com es comporten els habitants de La Lazio (Roma) i els de la Campania (Nàpols i Costera Amalfitana). Alguna cosa ens diu, a mode de prejudici científics, que aquest viatge cap al sud marcarà definitivament l'estudi.
1. Els italians criden. Sí, sobretot els que hem tingut borratxos al bar de sota de l'apartament a Florència fins a les tantes de la nit. Tret d'això, la veritat és que en aquesta regió no criden ni més ni menys que a casa nostra. O sigui que, de moment, no són especialment cridaners.
2. Fan el millor cafè del món. Sense cap mena de dubte. És el paradís dels cafeters. I dels venedors de Tranquimacín que és el producte que has de prendre per després poder dormir. La matèria primera és excel.lent i la màquinària també. Els cafès sols ristrettos són negres, curtíssims, amargs al punt just, amb l'escumeta imprescindible ni més ni menys. Pels amants de les diverses combinacions amb llet (machiato, cafè latte i cacuccino) dir-bos que com que la llet també és molt bona, el resultat també és magnífic.
3. Són uns "lligons"i "lligones". Que va. Mentida. I no entenc el perquè... Amb aquests cossos que tenim...
4. Van vestits sempre a l'última moda i amb un gust excel.lent. Per res. Normalets. Com a casa nostra, vaja. El que sí que la roba és ultra cara i, evidentment, a les "boutiques"no tenen talles grosses. Ni acostar-s'hi.
5. El vi italià no és gaire bo. NOOOOOOO.... Tenen uns vins toscans excel.lents i a més a més a uns preus molt i molt correctes. I fan una cosa molt ben feta: a les trattories i osteries de tota aquesta zona només tenen vins toscans. No en tenen d'altes regions. Als restaurants "típics" de casa nostre Hauríem de fer el mateix. No per menystenir ningú. Només per reivindicar el producte propi i de proximitat.
6. Els italians mengen de puta mare. Això és com la bíblia. És el catecisme. És la veritat absoluta. És el credo. No sé a d'altes regions, però a la Toscana és un escàndol com es menja.
Nosaltres dinem "pizza al taglio" (un tall pel carrer) i res més i dediquem els cinc sentits al sopar ( així, a més a més no perdem hores de sol).
És un escàndol.
La pizza (menys el que ja hem comentat) encara no l'hem tastat. Ens esperem a Roma i, sobretot, a Nàpols que diuen és on la fan millor.
La pasta és espectacular. Jo, sincerament, vaig tocar el cel amb un plat de gnoquis amb gorgonzola i tòfona. Encara ploro al recordar-ho.
Però a més, aquí a la Toscana tenen una gran tradició de formatges (realment sensacionals, i nosaltres que pensàvem que tenien el parmesà, la mozzarella, el ricotta i poca cosa més...), de patés ( no ben bé, una mena de pasta de fetge que a mi no m'agrada -perquè no m'agrada el fetge) i de plats molt cuinats.
A Florència són especialment amants de... Oju!!!! Els "callos". Tot i que ells diferencien la tripa de l'estómac i mai no ho barregen. Qui ho havia de dir de la refinadíssima Florència??? De fet, uns dels menjars ràpids del migdia florentí és un pannino (entrepà) de tripa. Magnífic. Boníssim. Que bé que em cauen els toscans.
Un altre menjar excels: els bolets. De fet, els dos bolets. Perquè aquí tot ho fan amb fungui porcini ( o sigui, ceps) i tartufo (o sigui tòfona). Ja m'està bé. El cep és un dels meus bolets preferits i de la tòfona, que voleu que us en digui? Pel seu gust fort i peculiar, o t'encanta o la detestes. És clar, a mi m'encanta...
Això sí, tenen tres menjars que no els salva ni Déu: el pa (el fan quasi sense sal), els salami ( embotits en general que, tot i que hi ha alguna varietat que es salva, en general res a veure amb els embotits ibèrics) i el prosciutto (que per molta qualitat que te'l venguin està a anys llum -però molts- del pernil dels nostres veïns occidentals.
Això sí. Tenen un oli es-pec-ta-cu-lar. També toscà. Ja sé que nosaltres tenim molt bons olis. Però és que aquí al lloc més cutre et treuen una ampolla que fa plorar amb una micona de sal i aquest pseudo pa.
En fi, fins aquí la dissertació antropològica i gastronòmica.
La propera entrada: el final de la Toscana ( demà marxem cap a Roma, la jungla).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada