Black and whispering as the rain, on the streets of Philadelphia

Doncs sí. Philadelphia ens ha rebut amb un cel gris poc carinyós i una pluja fina i irregular. Si volíem tardor aquí la hem trobat. No puc fer res per evitar que em vingui al cap aquesta cançó del Boss i la pel·lícula...

Quan es viatge tant en cotxe, s'ha de tenir en compte diversos elements, a saber: el senyor "google maps" tendeix a marcar-te la ruta més curta, però no té en compte el trànsit i, en segon lloc, ja sabem que els cotxes necessiten revisions de tant en tant (però no quan tot just has fet mil milles, no?). Fet i fotut, el viatge des de Danbury (Connecticut) fins a Philadelphia (Pennsylvania) havia de ser d'unes tres hores i va acabar sent de 5 i escaig (i això que vàrem corregir la ruta, perquè les primeres indicacions ens feien passar per New York City!).

Així doncs, des de Boston fins a Philadelphia hem creuat els estats de Connecticut -molt bonic-, New York -espectacular- i New Jersey (hem passat per Princeton, però tampoc no hem vist en House) per arribar, finalment, a Pennsylvània, a Philadelphia.


Una altra cosa a tenir en compte a aquesta banda del continent són els rius. A tots ens sonen el Mississippi i el Missouri -per raons evidents-, els Pecos, Grande i Bravo -de les pel·lis d'indis i cowboys- i fins i tot el Hudson.Però sabíem que per Boston passa el riu Charles? (noooo) i per Philadelphia el Delaware? (noooo). Són rius immensos, però per cagar-s'hi. I, és clar, a les ciutats els creuen uns ponts llarguíssims i altíssims, però per cagar-s'hi (amb la gràcia que em fa a mi l'alçada). De moment els he pogut esquivar, que és el mateix que dir que encara no els he hagut de creuar perquè la ruta no ho demanava. Però només de veure el Benjamin Franklin Bridge de Philly, de 2,7 km de llarg ja m'agafa de tot...

Philadelfia té tres coses imprescindibles:

1. Les cerveses locals (tot i que, de moment, les de Nova Anglaterra guanyen el concurs).

 2. Els philly steaks, o sigui, entrepans de carn amb formatge de Philadelphia (sí, el famós formatge ve realment d'aquesta ciutat) i seba. Boníssims i, a més a més, s'han de menjar a dos bars de carrer determinats: o a Geno's o a Pat's. Mitja ciutat et dirà que són més bons els d'una banda i l'altre mitja els de l'altre... Nosaltres appostem pels de Geno's (bàsicament perquè els altres no els hem tastat).

3. La història, molta i interessant. A aquesta ciutat es va reunir (al que avui es coneix com a Independence Hall) la primera assemblea del tretze estats (encara colònies) i van redactar i llegir la declaració d'independència el 1776. Personatges de l'envergadura de Jorge Washington, Thomas Jefferson i, sobretot, Benjamin Franklin, entre d'altres... També es va redactar i signar aquí la constitució dels EUA, va néixer el moviment anti esclavista, etc. I és clar, va sonar reiterades vegades fins que es va trencar la Liberty Bell; la" campana de la llibertat".

La veritat és que Philadelphia és una gran ciutat. Una ciutat enorme. Boston era una ciutat de butxaca: a partir del parc Boston Common (el primer parc públic dels EUA, és clar) tot allò que és visitable queda relativament a prop. Amb caminades més o menys llargues visites tota la ciutat. Philadelphia, d'entrada, és menys acollidora. Els passejos són més irregulars, els carrerons i les cases més bonics conviuen amb una ciutat moderna (aquí hi ha el carrer sencer habitat més antic dels Estats Units). A més a més, com que aquesta gent són un país molt jove i necessiten continuament recordar-se que són una comunitat, que tenen una identitat pròpia, fan història i patrimoni d'elements que a nosaltres ens semblen un tant esperpèntics (vam visitar una casa on Edgar Allan Poe va viure menys d'un any i que són, textualment quatre parets i una mica més). Ens ha costat una mica fer-nos-hi a Philadelphia. Però ens n'hem sortit.

Abans de baixar cap a Washington -i com que conduir s'ha convertit en una rutina- hem decidit anar a fer un tomb de220 milles pel Dutch Country. O sigui, el país amish. Per aquells amb mala memòria, els amish són aquella gent que viuen talment (quasi) com quan van arribar als Estat Units fa més de 200 anys. Són aquells que Hollywood va immortalitzar a la gran pantalla amb una pel·li del Harrison Ford: "Únic testimoni". Doncs tal qual te'ls trobes pel Landcaster county: amb la seva roba negre, els barrets ells i les còfies elles, les barbes llargues i sense bigot, el cabell tallat tipus patge reial el dia de la cavalgata, amb els seus carros petits maniobrant entre els cotxes... En fi, la mar de monos. Passa que com que no s'avenen amb la tecnologia, els seus productes de granja són especialment bons i saludables (en donem fe) i la gent de tots els voltants els ve a comprar (igual que una quantitat ingent d'artesania i manufactures). Passa que avui és dissabte. O sigui que si sumem els dos factors, ens tronem a trobar amb multituds, cues, endarreriments... una mica de circ tot plegat. Conclusió: val la pena anar-hi, però no en week end.

De moment hem visitat dues grans ciutats (Boston i Phiadelphia) i dues de petites (Concord i Lancaster) i a totes hem trobat manifestacions o acampades de joves "indignats". Especialment important l'acampada de Philadelhia al voltant del City Hall. No deixa de ser curiós que amb el que agrada a aquesta gent el simbolisme i les metàfores, ningú no hagi pensat (o potser sí, però no ho ha dit; o potser sí però no ens ha arribat) per què fa més de 100 anys que la Liberty Bell és trencada i no es pot arreglar; perquè ja no se sent el dringar que va fer que aquells homes i dones idealistes duguessin a terme la revolució americana.