I want to wake up in that city that doesn't sleep (NY II)

Efectivament Nova York mai no dorm. Sempre hi ha alguna cosa interessant a fer, sempre hi ha gent al carrer, sempre, a tota hora.

Nosaltres hem fet alguns dels indispensables, només hem estat quatre nits, impossible de veure-ho tot, però tot i així, amb força de voluntat, poc dormir, cames de ferro i menjant pel carrer a banda de passejar molt hem vist:

Museus: anar a NYC i no veure el MET (Metropolitan Museum of Art) o el MOMA (Museum Of Modern Art) és un dels pecats que no hem volgut cometre. La qual cosa és una bogeria perquè són dos senyors museus. El MOMA ja és prou gran, però el Metropolitan és una animalada. Nosaltres hem estat "només" tres hores i amb prou feines hem vist la pintura europea dels segles XIX i XX (i hem deixat de banda l'art egipci, el romà, el medieval, l'americà, l'escultura, etc, etc). I vinga Van Gohgs, Picassos, Mirós, Dalís, i tots els impressionistes francesos i Pollok, Klimt,Mondrian, Warhol... I al MOMA tres quarts del mateix i molt d'art contemporani. I a més com que som així de xulos, encara hem visitat la Frik Collection (pintura dels s.XVI a inicis del XX) i el Whitney Museum (art contemporani pur i dur). En fi.. déu n'hi do perquè cada entrada a museu val un promig de 20$. Però quins museus i quines obres: la nit estelada, l'autorretrat i els camps d'oliveres de Van Gohg, les senyoretes d'avinyó, la perduració de la memòria, el retrat de Mao...

Anar fins a Liberty Island. Aquesta visita té dos objectius: el primer veure la celebèrrima estàtua de la llibertat. D'entrada tothom comenta que a les pel·lis sembla més gran. Home, com a estàtua déu n'hi do: fa 46 metres d'alta. El que passa que com que en aquesta ciutat això de les alçades és tan bèstia, doncs com que sembla petita. A més des de fa diversos anys no es pot accedir ni a la corona ni a l'interior de l'estàtua. Tot i així, estar als peus de monument no deixa de tenir una certa gràcia. i és que l'hem vist tantes vegades per tot arreu...

Però si mai feu aquest viatge i aquesta visita agafeu el darrer ferry, el de les 15.30 hores, perquè llavors la vista que es té a les 17.00h, quan el sol es pon (i surt el darrer vaixell de tornada), de l'skyline de Manhattan és, realment, espectacular. És una d'aquelles imatges que t'enduràs, per sempre més, gravada a la retina. És preciós. El curiós del cas és que no tens la impresió d'estar veient un constructe humà, no tens la sensació d'estar observant una col·lecció d'edificis. Sembla realment que el que veus és quelcom que ha estat sempre, quelcom que saps és artificial, però que sembla natural. Ho sé, és difícil d'explicar. Però és, realment, sensacional.

I seguint la nostra tradició de gaudir de la música en aquest viatge, una possibilitat era visitar un club de jazz, com el Blue Note, però no ha pogut ser. ni el temps ni la nostra malmesa economia ho ha permès. Entre d'altres coses perquè hem anat a veure dos musicals de Broadway. I dos dels clàssics. Dos dels bons. Dos dels fenomenals. Dos dels més grans.

En principi vam treure entrades per Chicago, perquè és dels més coneguts i perquè sabíem que la música ens agradaria molt. Chicago és molt entretingut: comença amb la peça All That Jazz i és un seguit de cançons de jazz, de coreografies originals i genials del Bob Fossey, d'interpretacions vocals excel·lents i una orquestra de jazz monstruosa (amb dos trombonistes brutals). I tot, evidentment, en rigorós directe. Aquí no hi ha trampa ni cartró. A més les funcions duren dues hores i mitja (amb un descans d'uns 15 o 20 minuts). Ens va encantar. Chicago, a més a més, té un punt humorístic molt divertit. Vaja, que vam passar una gran nit.

Però ens vam quedar amb ganes de més. I tot i que l'oferta és descomunal (actualment, només a broadway hi ha una vintena ben bona de musicals en marxa), jo tenia moltes ganes de veure The Phantom of the Opera. però hi havia una pega: l'Elisa ja l'havia vist feia 14 anys quan va estar a NYC pel cap d'any. He dit una pega? Nooo... amb ella mai hi ha pegues: cap problema i a treure entrades per The Phantom of the Opera per dissabte nit.

És difícil d'explicar l'experiència. Evidentment l'obra és realment excepcional:l l'argument preciós i ben treballat, la banda sonora meravellosa (és del mestre Andrew Lloyd Webber), l'escenografia sensacional (com a l'escenari d'un teatre es poden fer aquests invents i aquesta espectacularitat?). Però el que més ens ha impressionat, sense cap mena de dubtes, ha estat la interpretació dels cantants. Realment genial. De fet, l'actor que fa de fantasma regala al públic una de les escenes més boniques i entendridores de l'obra quan canta The music of the night. La pell de gallina és inevitable. L'emoció també. Però per emocions l'escena final quan el fantasma desapareix i quan entre aplaudiments del públic van sortint els actors. evidentment el fantasma surt el darrer i llavors el públic ens hem posat de peu i hem estat aplaudint una bona estona (això de sortir diverses vegades a saludar no es porta aquí). I és que el noi ho ha brodat. Sincerament penso que és la vegada que més m'he emocionat veient un espectacle.

Després d'això, a sopar, sí, a les 23.00h que a qualsevol altre lloc és impossible, però no a New York. Hem sopat a Carmine's (un dels llocs típics de Broadway) i hem hagut de fer 45 minuts de cua (a aquestes hores!). Els plats valen 30$ i no és cap ganga, no? O sí? DOncs sí, perquè els plats estan pensats per entre 3 i 4 persones. O sigui que si demanes un plat de pasta i aigua (als EUA no te la cobren, però és de l'aixeta -tot i que a NYC és sorprenentment bona) sopes per aquest preu.Total que hem acabat sortint a l'1 de la matinada i Broadway està a rebentar de gent. I és que New York és ben bé la ciutat que mai no dorm.

I a l'endemà abans d'anar a l'aeroport encara hem tingut temps d'anar a Harlem a veure una missa afroamericana, Amb el seu reverend cridant, el seu públic responent Oh yeah, that's right, etc., les seves senyores vestides de diumenge amb el seu barret, el seu cor, el seu grup de gospel i les seves dues hores de durada! El que és cert és que volíem anar a l'Abyssinian Church, on diuen que tot és molt espectacular i no s'extranyen de rebre turistes, i gràcies a que fèiem tard i al nostre impagable sentit de l'orientació hem acabat a la Mother African Methodist Episcopal Zion Church, on tot és molt més senzill, però també hi ha una bna quantitat de blanquets fent el guiri (i alguns d'ells, vaja, molts, marxan a mitja missa quan ja consideraven que en tenien prou de l'espectacle).Nosaltres no. Nosaltres sencera. I això que enteniem justet el que ens deien... El cas és que resulta que aquesta església va ser la primera en que es van organitzar els afroamnericans als EUA. I nosaltres que hi hem acabat de rebot!

En fi, que tot el que comença acaba i tot el que puja baixa. La nostra estada a NYC finalitza i també el nostre viatge per l'est i el sud dels EUA. I amb això també finalitza el blog fins al proper viatge. On serà? Ja ho veurem, ja li estem donant voltes al tema. El que és segur és que per poc que sigui, d'aquí a, més o menys, un any hi tornarem!


Merci a tots el que l'heu pogut anar seguint. Espero que us hagi agradat prou com per a que no em torneu a demanar que torni als mails inacabables.

Salut!

PS: per poc que pugueu, aneu a passejar per Central Park a la tardor. Només això ja es val una visita a aquesta gran ciutat.