A Arizona tot és qüestió de temps i de sol

Propera destinació: Arizona.

Sortim de Santa Fe per anar a dormir a Holbrook, Arizona. I perquè Holbrook?Doncs perquè és el lloc habitat més proper a Petrified Forest National Parc. Abans, però fem una aturadeta a Gallup -encara New Mexico-, la capital "comercial" de la nació navajo. EL cas és que ens entretenim una mica més del compte mirant i remirant artesania i se'ns fa tard per veure tot el parc (tanquen a les 18.00h). Posa't les piles i de pet cap al bosc petrificat.

El lloc és exepcional. Una passada.

Està dividit en dues parts per la I40 (tot i que abans el dividia la Route 66, la mother road). La part nord es diu Painted Desert i és això mateix. Enormes extensions de desert pintat de colors: rosa, vermell, blaus... És realment molt bonic.

La part sud té dues coses interessants. Per una banda gran quantitat de petròglifs que van deixar els indis habitants d'aquesta zona. Per l'altra, el que dóna nom al parc: una enorme quantitat de restes d'arbres absolutament petrificades. Però és que, la sensació és que camines per un lloc ple de troncs caiguts i fragments de fusta i realment els has de tocar per creure't i adonar-te de que allò és, actualment, pedra. Alguns són enormes fragments de tronc de més de cinc metres! És sensacional.

L'única pega és que com que hem arribat cap a les 16.00 hores i el parc tanca a les 18.00 hem hagut de córrer una mica i, tot i que ho hem gaudit molt, ens hagués agradat fer-ho amb més calma. Ara que els visitants locals tan tranquils... a les 17:55, amb tota la calma anar fent!.

Dormim a Holbrok, antiga parada de la Route 66: neons, motels freaks... ja se sap: la 66 és la 66!

L'endemà ens llevem aviadet perquè ens espera una botifarra fins la propera destinació: Tombstone i el seu més que famós O.K. Corral! Són les 07.00 del matí i, home, no direm fred, però fa una fresca important. I això que hem entrat a Arizona, que ve a ser com la sala de màquines de l'infern (ahir ja ho vam patir, i el que ens espera!).

En fi... tira milles que tiraràs, i tanta milla ens serveix per adonar-nos de la nostra ignorància sobre la geografia d'aquet enorme país. Nosaltres coneixíem de fa tres anys la zona nord d'Arizona (els voltants del Gran Canyon, per entendre'ns) i pressuposàvem que aquesta zona seria similar. Doncs no. Efectivament és molt més desèrtica (ens estem acostant al descomunal desert de Sonora), però també travessem dues serralades enormes i de força alçada (més de 3.000 metres) i, tot i estar una seguida de l'altre, ben diferents: la primera és de boscos de coníferes i, segons les indicacions, és plena de rens (tant que estan provant un sistema de pas de rens amb semàfor pels cotxes inclòs (!?)). En canvi, la segona -Tonto National Forest (Tonto era un cabdill apache)- molt més pelada i amb tot de cactus saguaro per tot arreu.

Arribem a Tombstone, La ciutat està força ben conservada (tot i que ha patit dos incendis bèsties, un abans i l'altre després de la batalla que ens ocupa); encara hi ha l'OK Corral, el Saloon i altres vivendes i negocis. I tothom, absolutament tothom dels locals va vestit de l'època: les botigueres de senyores, les cambreres dels bars de “cancaneres”, els homes pel carrer de pistolers o cowboys o miners... És entretingut. Aquí cada dia fan representacions del “duelo” que hi va haver, i... Cagun tot! Fem una hora tard!!!! En fi, córrer més amb el cotxe no podíem... I segur que és una frikada important, però, cony, si hem arribat fins aquí, s'havia de veure.

Tot i així veiem que hi ha gent fent cua per comprar l'entrada. I llavors mirem el rellotge de la paret i... hòstia! L'hem d'endarrerir una hora!!! I en aquest moment, només en aquest moment, recordo haver llegit que tot i que Arizona és a la zona horària de les Rocalloses (com Wyoming, Colorado, Nevada, Montana i New Mexico), no fan el canvi d'horari solar. Per tant, ara a l'estiu (per a ells encara estem a l'estiu) van una hora menys que a New Mexico. I nosaltres portem un dia vivint una hora per davant!!! No m'extranya que fes fresca a les 07.00 del matí; eren les 06.00. I no m'extranya que pel Parc Nacional els locals anessin tant tranquils... faltava una hora per tancar!!! L'avantatge? Que podrem veure l'espectacle de... Gunfight at OK Corral.

I sí, és una frikada. I sí mola! Comencen al carrer els germans Earp i en Doc Hollyday i els que s'anomenaven els cowboys (no en recordo el nom, però eren quatre: dos germans i dos germans). Estan força ben caracteritzats i, home,no són actors professionals, però s'aguanta. I llavors queden a l'OK Corral. Entres a una mena d'escenari a l'aire lliure que hi ha a dins i previ “rotllo patatero”... hi ha el tiroteig final. Es calcula que en 30 segons es van disparar més de 50 trets, i això que estaven els uns davant dels altres!. Però és que cap d'ells (tret d'en Hollyday i en Virgil Earp) era gaire hàbil amb les armes. En fi que l'espectacle acaba tal i com va passar a la realitat: tres dels cowboys morts, un d'escapat, dos Earp i en Doc ferits, i l'únic que va quedar dret i sense ferides: en Wyatt Earp, el de la llegenda. En realitat, i per variar, va ser una lluita entre els ramaders, acostumats a fer de les seves i campar, i el control que volien establir els homes de negocis de la ciutat. Tot menys romàntic del que ens fa arribar Hollywood.

Per cert, aquí tot és ple de referències a la pel·lícula Tombstone, la del Val Kilmer i en Kurt Russell, però cap ni una, ni un pòster, ni res de res de la del Kevin Costner (?).

I a sopar... a les 18.00 hores! Però és que acabat l'espectacle... el poble s'ha mort. No hi ha ningú. Ara sí que fa por que et surti un pistoler!!!!

Al'endemà Bisbee i... cap a Tucson.