divendres, 26 d’octubre del 2012

Sedona, entre la terra vermella i els colors de l'aura

arribant a Sedona
Per arribar a Sedona des de Williams, és senzill: condueixes una hora per una carretera de caràcter normal i et suïcides la darrera mitja hora per un carretera feta exprés per convertir-se en el meu pijor malson. Ja es perdonarà que no hi hagi cap foto, però no va haver-hi pebrots. Sort que el tema ja s'ensumava i conduïa l'Elisa, si no ens fotem de cap avall. mare meva!!! En no sé quantes milles, però poques, molt poques, es passa de 2.350 metres a 1500. Per una carretera estreta, estreta i amb uns penyassegats de cal déu que va baixant per Oak Creek Canyon. Molt bonica, segur que sí.

El cas és que quan arribes a bai del canó, s'obre un territori relativament pla i ple de formacions muntanyoses d'un color vermell espectacular. I és que hem arribat a Red Rocks Country. En realitat es tracta del mateix complex geològic al que pertanyen Gran Canyon, Monument Valley, Brice Canyon, etc... I, realment, té poc a envejar als grans parcs. però ves tu a saber per quins set sous, això no és National Park. És "només" National Forest.

Bell Rock
La veritat és que hi ha racons realment espectacular. A destacar tres: Bell Rock, Cathedral Rock i laHoly Cross Chapel. La priimera formació, que també és la primera que visitem, té, com el seu nom indica, forma de campana. És realment bonica i curiosa. Li donem una volteta però això és un frenesí de mountains bikes que són més perillosos que els óssos que, es veu, també hi ha.

la segona que visitem és Cathedral Rock: una immensitat descomunal que sembla que, efectivament, tingui contraforts. La llàstima és que a l'hora que arribem, el sol ja està al darrera i no l'acabem de gaudir del tot. Tot i així fem una caminadeta per ella que l'Elisa continua una estona més sola perquè comença a pujar molt i a deixar mol de forat al darrera.

I després el ritual: agafar el cotxe i pujar per la carretera de l'aeroport (vaja... la base d'avionetes i helicòpters que fan vols turístics, que a tot li diuen aeroport, aquí) des d'on hi ha unes vistes espectaculars i a esperar que es pongui el sol. i a esperar. I a esperar... perquè avui ha estat molt núvol i de llum meravellosa poca.

En fi. Ens queda l'endemà.

Holy Cross Chapel
L'endemà comença i anem a veure la Cathedral Rock amb la llum del matí. I si ahir ja ens va semblar guapa, ara ho és més. Tot i així, i per la seva forma mig caragolada en ella mateixa, és difícil de veure-la tota il·luminada.

La següent parada, la Holy Cross Chapel. Es tracta d'una capella catòlica constrïda literalment sobre i entre les roques vermelles. Sincerament ens ha semblat espectacular, no només per la construcció, si no per la seva decoració interior absolutament sòbria idescaradament moderna. Un lloc realment especial i que transmet una espiritualitat força colpidora.

I parlant d'espiritualitat. Es veu que aquí a Sedona hi ha els quatre vòrtex d'energia espiritual més importants del món (en realitat crec que són d'energia electromagnètica...). I au, vinga, botigues on et fotografien i et llegeixen l'aura, on et donen remeis naturals per pràcticament tot, on fan xamanisme, etc. Nosaltres hi anem al migdia  afer una volta. I mira, com que qui no té un all, té una seba, ens acabem comprant alguns minerals per guarir-nos d'això i d'allò altre, expulsar energies negatives, obrir xacras, etc. Segur que demal, més enllà del pes, no ens en fan i, a més a més, són d'allò més maques. Ara, la veritat sigui dita: al poble li foten una mica de morro al tema espiritual.


Cathedral Rock i Oak Creek
Després de xamanitzar-nos una mica, tornem una vegada més a Cathedral Rock. Però aquesta vegada per la banda contrària i... ooohhhh, Ara sí li hem trobat el moment i el lloc. Ës absolutament deliciós, amb el Oak Creek als peus i el sol acaronant la muntanya. A més a més, com que aquesta vesant és més allunyada, hi ha força menys gent. Quin encert!


I, a més a més, avui no hi ha ni un núvol, és a dir que la posta de sol des de la carretera de l'aeroport és... senzillament brutal. Amb les muntanyes tenyint-se cada vegada més en un color vermell incendi fins que, de cop, s'enfosqueixen.

Absolutament sensacional. Jo no sé si els vòrtex tenen res a veure amb l'espiritualitat o no. Del que sí estic segur és que a llocs com aquests és molt més fàcil sentir alguna cosa trascendent.
 




I a més a més, amb aquesta lluna...




Propera destinació (i última): New York.

2 comentaris: